Pagant dues vegades: Facebook i Whatsapp

Facebook compra Whatsapp, i la centralització de la xarxa s’accelera.

Zuckerberg de seguida s’ha apressat a dir que el servei no canviarà, que no s’inclouran anuncis al Whatsapp i que el model econòmic de l’aplicació serà el mateix.

Mentrestant, Facebook s’apropia d’algú que li podia fer ombra en el terreny dels mòbils tant per volum d’usuaris (si bé per zones) com per rang d’edat dels mateixos i, sobretot, aconsegueix d’una sola tacada molta més informació sobre els nostres contactes, xarxes, accessos i dades. Ho facin evident o no, lligar els dos conjunts d’usuaris, creuar dades de moviments i ús de les xarxes o de la informació que ens passem li dóna visió a Facebook d’una part fins ara inaccessible de les nostres accions i dades, ens perfila encara més. Pagarem doble, doncs, en dades i monedes?

La concentració de serveis i gestió de dades segueix doncs avançant, i la xarxa distribuïda s’allunya cada vegada més del que podia haver estat.

Alguna noticia sobre aplicacions de missatgeria sobre mòbil que usin tecnologia P2P per comunicar-se, sense un repositori centralitzat? Podrien dispositius amb Ubuntu o Firefox OS facilitar aquest tipus d’aplicacions? (agafant idees de Firefox Sync o d’Ubuntu One)

Les xarxes socials no son mitjans de notícies

Facebook now expects page-owners like Low-tech Magazine to pay in order to show updates to all their subscribers.
Low-tech Magazine, 01/01/2014

El pagament que esmenten a Low-Tech Magazine no es ben bé un preu pel servei, si no més aviat sembla que va associat a un servei de promoció dels articles, ben bé equivalent a la promoció dels anuncis: com més pagues, més es promouen, més es mostren al timeline dels usuaris, amics i demés.

Al final del post, la gent de Low-tech diuen

I don’t see the value of a news medium that selects news articles based on what publishers are willling to pay

i aquí està l’error: Facebook no és un mitjà de notícies, és un servei on-line on penjar informació que basa el seu model de negoci en el pagament d’anuncis i en la col·locació de contingut (informació?) en funció del que tu paguis. Si tens una pàgina comercial, tens un interès comercial i voldràs que el teu missatge arribi a com més gent millor. I això ells ho faran pagar.

Facebook seguirà sent gratuït, com ells diuen. Segur: no poden tancar la font d’usuaris/visualitzadors d’anuncis/consumidors de serveis. Ara ja es paga per anuncis i per publicitar (“compartir”, en diuen ells) el teu contingut. Veurem també si no acabarem veient una versió base gratuïta i una de pagament amb més extres o en funció del contingut.

Els serveis de xarxes socials no son més que les grans superfícies comercials d’Internet, i com a les del món real, tot està pensat per fer gastar cèntims: als que compren, i als que s’anuncien.

Diferents perfils i un únic jo

Més d’una vegada m’he plantejat si estar a diferents xarxes socials ha de ser redundant: al cap i a la fi, tot son xarxes socials, no? Seguidors, amics, coneguts (només falten els saludats, per citar en Plà); llegir, compartir o retuitar, escriure o comentar; diferents noms per coses molt similars.

Però a mesura que les utilitzo, ho faig de manera diferent:

  • correu electrònic: converses llargues, intercanvi d’opinions, discussions, compartició d’idees
  • Twitter: intercanvi d’idees, enllaços, petites converses ràpides
  • Facebook: saber una mica dels altres, ignorar olímpicament jocs i aplicacions
  • Google+: encara no sé ben bé per a què la faig servir!

I és que cada xarxa social està dissenyada per uns usos diferents, d’aquí la diversitat de dissenys i interfícies, les diferents maneres d’apropar-se a la informació i les propostes d’ús que se li donen als usuaris: poden copiar-se coses entre elles, alguna idea, però romanen fidels a la manera original de funcionar, al paradigma inicial.

Previsiblement, el meu comportament en cada xarxa coincideix amb aquest paradigma: el correu i twitter estan més fets per les converses (més ràpides o més lentes) i l’intercanvi d’informació, facebook és un aparador on mostrar-te tú i les coses que fas o escrius (un safareig digital personal, una postal electrònica continua) i Google+ agafa idea dels anteriors i hi afegeix alguna cosa nova (potser per això no l’uso tant).

Faig servir les eines que més m’escauen en cada moment: reparteixo el meu temps i ús d’elles en funció del que m’aporten i del que m’hi interessa; el que fa que segurament en diferents xarxes tingui perfils i comportaments diferents, complementaris, o solapats en alguns moments…

Però aquest comportament diferent és com un únic perfil distribuït en diferents llocs, que es pot reconstruir i donar una única visió del meu comportament global, una imatge més complerta i complexa de nosaltres mateixos.

Ara pensem en un moment en els usos que es pot donar a aquesta informació.


Notes:
1) El correu electrònic com xarxa social? I tant. La primera i més antiga: tenim contactes, llistes d’amics i converses. Però no té la visibilitat de les altres, precisament perquè és més personal, més privada.
2) Acostumo a ignorar sistemàticament anuncis, jocs o xorrades o distraccions variades, i que tinc una tendència a conversar i escriure, o que no uso aquestes xarxes per seguir mitjans de comunicació: el que intento amb això és mantenir els diferents canals nets, sense un excés d’informació que es repetiria constantment.

Facebook Home o el perfil perfecte

Facebook llença Facebook Home, el seu no-telèfon que fa de telèfon. Jugada interessant des del punt de vista de l’empresa d’en Zuckerberg: sense grans inversions en desenvolupament, es col·loca gairebé al mateix nivell que Google amb Android i Apple amb iOS.

La interfície amable de Facebook Home no està dirigida a un públic professional: està dirigida als milions de persones que usen Facebook per connectar, jugar, publicar, mirar notícies… per als milers de persones per a qui la Internet és Facebook, com n’hi ha per a qui és Google. Aconseguir una part important del pastís d’atenció de l’usuari, tenir-lo sense connectat, rastrejar-lo, ser la interfície de connexió d’un dispositiu gairebé sempre connectat permet el perfilat perfecte de l’usuari: un caramel massa llaminer com per deixar-lo perdre.

Oblidem-nos de privacitat, de permisos, oblidem-nos de tot allò realment útil que es pot fer amb el mòbil: és un mòbil Facebook, dins del món Facebook. Què feu a Facebook? Doncs això és el que facilitarà aquest no-telèfon.

Connexió amb els amics, missatgeria, trucades, aplicacions… quines aplicacions? Al mòbil podem accedir a aplicacions del nostre banc, a aplicacions de l’administració: ho permetrà també aquesta capa, s’hi dissenyaran aplicacions d’aquest tipus? Fa por pensar per on pot passar aquesta informació: si ja no saps quin control hi ha amb Android, quin pot haver-hi amb Facebook, on les aplicacions dels teus amics poden accedir a les teves dades?

És un pas més en el perfilat perfecte de l’usuari de Facebook, un pas més per tenir més dades per tal que Facebook vengui als seus clients una versió millorada del seu producte: les nostres dades, nosaltres mateixos.

No només es malparla a la xarxa

La xarxa progressa, indubtablement. Passem de la facilitat de distribució de xorrades per canals com twitter o facebook a poder cridar als quatre vents els rumors més infundats i les estupideses més grosses per canals com els informers o aplicacions com gossip per als telèfons.

Clar, després ens escandalitzem: ningú havia pensat que en mitjans on l’anonimat és gairebé total respecte els altres, la gent el que farà és insultar els altres o estendre rumors que no beneficien normalment a l’interpelat. Vaja.

I de què ens queixem? Perquè ens sorprenem? Però de veritat que ningú ha llegit mai la porta d’un lavabo públic? O una pissarra en sortir de classe? I ningú ha vist la porqueria que s’emet per televisió o que s’imprimeix?

Si, d’acord, disposar d’aquestes eines facilita la tafaneria i fer mal, i se’n pot fer molt. Però l’origen no és aquí. L’origen és que cada vegada hi ha menys educació i menys respecte, creix la facilitat per malparlar, i té un cost nul criticar algú altre dient-ne de grosses.

Volem atacar símptomes? Escandalitzem-nos amb gossip i els informers i demanem que es tanquin o es controlin.

Volem solucionar el problema? Començem a tenir una mica més d’educació, respecte i responsabilitat, una mica més de civisme, donem exemple i reeduquem-nos com a societat.