Libra o la privatització total de l’economia


El juny d’aquest any Facebook anunciava la creació de la seva pròpia criptodivisa, dins d’una aliança amb d’altres proveïdors tecnològics, per poder fer pagaments i altres operacions financeres des de les seves aplicacions per a tots els seus usuaris, tinguin o no accés a canals financers tradicionals (com quan volien donar accés universal a internet amb drons i satèl·lits).

En la línia de moviments que està fent per unificar els seus productes, i per tant, la seva base d’usuaris i la informació creuada i perfilada que n’extreu d’aquests, oferir un mitjà de pagament suportat/aliat amb d’altres proveïdors tecnològics i financers és posar-li la cirereta al pastís: tancar un cercle on tens tota la informació d’algú (què fa, qui és, què mira, que li agrada), per tant pots saber què vol, que li agrada, què compra o on és, i d’aquí a permetre que pagui hi ha un pas per tal que tot es faci dins del teu ecosistema.

La comparació amb WeChat és inevitable, o molt fàcil de fer, com a mínim. Però hi ha diferències, més enllà de la facilitat/possibilitat d’integració tecnològica, i la més evident és el model econòmic en que es basa cada aplicació:

  • En el cas de WeChat, tot l’ecosistema d’aplicacions, compres i pagaments es basen en el diner real, en el yuan. I hi haurà moneders, càrregues de saldo, crèdits, etc., però la moneda és la oficial xinesa, en aquest cas: es crea un ecosistema digital nou, un mercat nou, si volem, però no una moneda nova.
  • Amb la Libra Facebook vol crear tot un sistema econòmic nou, amb una possibilitat d’impacte sobre l’economia mundial molt alta per la seva gran base d’usuaris… i això comporta un risc real en cas de fallida: què passa si la moneda (amb la que prometen que es pugui fer qualsevol cosa) fa fallida? Qui li donaria suport?

S’han aixecat veus en contra, Governs i reguladors ja han expressat els seus dubtes, i empreses que havien donat el seu suport inicial comencen a fer-se enrera, deixant a Facebook amb molt poc suport… (tornant a WeChat, potser ells no necessiten una moneda nova controlada per ells: el govern xinès, emissor del yuan, té participació a Tencent, l’empresa propietària de WeChat: ells mateixos garanteixen l’estabilitat del model econòmic).

El que espanta aquí no és només la possibilitat d’un impacte sobre l’economia mundial en cas de fallida de la Libra: és la nul·la consideració que té Facebook per la privacitat, per tant si ja fa el que vol amb el que té ara, què no pot arribar a fer si a sobre té tota la informació de les nostres compres? Ja no només del que mirem, sinó del que realment fem/comprem? Si segueix avançant per aquí, només li faltarà la pota analògica (com ja estant fent Google i Amazon amb wearables i assistents) per tenir el coneixement absolut del que fem.

La concentració de tota aquesta informació i poder en unes poques mans privades desequilibra totalment el sistemes i garanties socials, tant sols per una qüestió de tamany i escala. És un risc que no podem assumir, un futur cap a on és millor no anar.

Facebook per substituir Internet

Facebook està treballant en la integració del propi Facebook, Instagram i Whatsapp en una única plataforma de missatgeria.

El món tendeix a les converses, a la imatge i al vídeo. Whatsapp, Telegram, Instagram, Twitter, stories, periscopes i demés ens donen la il·lusió d’una connexió instantània amb tothom que necessitem, els mitjans estan en aquestes plataformes i tothom hi obre canals per estar-hi present, prop dels usuaris/clients. Móns autocontinguts, on no cal sortir per tenir-ho tot, perquè tothom vol ser-hi perquè resulta que gairebé tothom hi és. Un circle virtuós perfecte per qui controla la plataforma, que pretendrà, alhora, fer-la més gran i més complexa.

I aquest és el camí que agafa Facebook ara: agrupar la base del seu model de negoci de publicitat (amb una base d’usuaris estancada), amb la base d’usuaris que més creix i amb més potencial de creixement per edat i ús, i amb la base d’usuaris més gran i més dinàmica, però menys monetitzada. Cada grup té les seves característiques d’ús i potencialitats, i ajuntar-los tots en un té el gran avantatge de disposar en un sol lloc de tota la informació d’ús i segmentació que vulgui, alhora que els usuaris podrem “gaudir” dels avantatges de la interconnexió de les tres plataformes.

Marck Zuckerberg ens explica que Facebook fa una aposta per la privacitat, saltant de l’insegur món del web a la privacitat i la seguretat dels missatges encriptats punt a punt. El que en Zuckerberg s’estalvia d’explicar-nos, però, és que privacitat no exclou la seva vigilància: que tercers no puguin veure el contingut dels missatges encriptats no vol dir que la seva empresa no pugui rastrejar millor que mai què fem o no fem, si tot es fa al mateix lloc.

Antoni Gutiérrez-Rubí indica molt encertadament que el que sembla voler Zuckerberg és crear el WeChat occidental, el servei dominant de missatgeria a la Xina, que no només té missatges, sinó que té una ecologia d’apps incloses molt més avançades que les integracions de Facebook, permetent des d’un sol punt des de converses a compres, de pagaments a jocs.

El recent anunci de que es podran fer compres des d’Instagram sembla confirmar aquest moviment.

John Battelle ho explica en la mateixa línia, fent també el símil amb WeChat, i com aquest moviment és també estratègic de cara als seus rivals Amazon i Google (si dins de la seva mega-aplicació de missatgeria tot es pot comprar i tot es pot cercar, què necessitaríem fora?)

En Gutiérrez-Rubí alerta de l’ús que pot fer-se d’aquest conjunt d’informació si l’empresa col·labora amb governs poc democràtics (com passa a la Xina o Rússia), i en Battelle en dubta una mica, bàsicament per l’entorn social completament controlat de la societat xinesa. Però no cal pensar només en governs: què passa quan l’empresa faci un ús indegut de totes les dades que tingui de nosaltres, passant-se-les a tercers sense el nostre consentiment? (bancs o asseguradores, per exemple).

Sigui com sigui, el que està clar és que Facebook pretén seguir sent el substitut d’Internet, el lloc on tot passi i per on tothom hi passi. Ho ha intentat amb la web, i veient que ara el món deriva cap al mòbil, intentarà donar-nos una aplicació no ja per poder seguir-nos arreu, sinó per fer-ho tot allà: un jardí totalment tancat, suposadament respectuós amb la privacitat, però totalment pensat en termes de l’economia de la vigilància.

Pagant dues vegades: Facebook i Whatsapp

Facebook compra Whatsapp, i la centralització de la xarxa s’accelera.

Zuckerberg de seguida s’ha apressat a dir que el servei no canviarà, que no s’inclouran anuncis al Whatsapp i que el model econòmic de l’aplicació serà el mateix.

Mentrestant, Facebook s’apropia d’algú que li podia fer ombra en el terreny dels mòbils tant per volum d’usuaris (si bé per zones) com per rang d’edat dels mateixos i, sobretot, aconsegueix d’una sola tacada molta més informació sobre els nostres contactes, xarxes, accessos i dades. Ho facin evident o no, lligar els dos conjunts d’usuaris, creuar dades de moviments i ús de les xarxes o de la informació que ens passem li dóna visió a Facebook d’una part fins ara inaccessible de les nostres accions i dades, ens perfila encara més. Pagarem doble, doncs, en dades i monedes?

La concentració de serveis i gestió de dades segueix doncs avançant, i la xarxa distribuïda s’allunya cada vegada més del que podia haver estat.

Alguna noticia sobre aplicacions de missatgeria sobre mòbil que usin tecnologia P2P per comunicar-se, sense un repositori centralitzat? Podrien dispositius amb Ubuntu o Firefox OS facilitar aquest tipus d’aplicacions? (agafant idees de Firefox Sync o d’Ubuntu One)

Les xarxes socials no son mitjans de notícies

Facebook now expects page-owners like Low-tech Magazine to pay in order to show updates to all their subscribers.
Low-tech Magazine, 01/01/2014

El pagament que esmenten a Low-Tech Magazine no es ben bé un preu pel servei, si no més aviat sembla que va associat a un servei de promoció dels articles, ben bé equivalent a la promoció dels anuncis: com més pagues, més es promouen, més es mostren al timeline dels usuaris, amics i demés.

Al final del post, la gent de Low-tech diuen

I don’t see the value of a news medium that selects news articles based on what publishers are willling to pay

i aquí està l’error: Facebook no és un mitjà de notícies, és un servei on-line on penjar informació que basa el seu model de negoci en el pagament d’anuncis i en la col·locació de contingut (informació?) en funció del que tu paguis. Si tens una pàgina comercial, tens un interès comercial i voldràs que el teu missatge arribi a com més gent millor. I això ells ho faran pagar.

Facebook seguirà sent gratuït, com ells diuen. Segur: no poden tancar la font d’usuaris/visualitzadors d’anuncis/consumidors de serveis. Ara ja es paga per anuncis i per publicitar (“compartir”, en diuen ells) el teu contingut. Veurem també si no acabarem veient una versió base gratuïta i una de pagament amb més extres o en funció del contingut.

Els serveis de xarxes socials no son més que les grans superfícies comercials d’Internet, i com a les del món real, tot està pensat per fer gastar cèntims: als que compren, i als que s’anuncien.

Diferents perfils i un únic jo

Més d’una vegada m’he plantejat si estar a diferents xarxes socials ha de ser redundant: al cap i a la fi, tot son xarxes socials, no? Seguidors, amics, coneguts (només falten els saludats, per citar en Plà); llegir, compartir o retuitar, escriure o comentar; diferents noms per coses molt similars.

Però a mesura que les utilitzo, ho faig de manera diferent:

  • correu electrònic: converses llargues, intercanvi d’opinions, discussions, compartició d’idees
  • Twitter: intercanvi d’idees, enllaços, petites converses ràpides
  • Facebook: saber una mica dels altres, ignorar olímpicament jocs i aplicacions
  • Google+: encara no sé ben bé per a què la faig servir!

I és que cada xarxa social està dissenyada per uns usos diferents, d’aquí la diversitat de dissenys i interfícies, les diferents maneres d’apropar-se a la informació i les propostes d’ús que se li donen als usuaris: poden copiar-se coses entre elles, alguna idea, però romanen fidels a la manera original de funcionar, al paradigma inicial.

Previsiblement, el meu comportament en cada xarxa coincideix amb aquest paradigma: el correu i twitter estan més fets per les converses (més ràpides o més lentes) i l’intercanvi d’informació, facebook és un aparador on mostrar-te tú i les coses que fas o escrius (un safareig digital personal, una postal electrònica continua) i Google+ agafa idea dels anteriors i hi afegeix alguna cosa nova (potser per això no l’uso tant).

Faig servir les eines que més m’escauen en cada moment: reparteixo el meu temps i ús d’elles en funció del que m’aporten i del que m’hi interessa; el que fa que segurament en diferents xarxes tingui perfils i comportaments diferents, complementaris, o solapats en alguns moments…

Però aquest comportament diferent és com un únic perfil distribuït en diferents llocs, que es pot reconstruir i donar una única visió del meu comportament global, una imatge més complerta i complexa de nosaltres mateixos.

Ara pensem en un moment en els usos que es pot donar a aquesta informació.


Notes:
1) El correu electrònic com xarxa social? I tant. La primera i més antiga: tenim contactes, llistes d’amics i converses. Però no té la visibilitat de les altres, precisament perquè és més personal, més privada.
2) Acostumo a ignorar sistemàticament anuncis, jocs o xorrades o distraccions variades, i que tinc una tendència a conversar i escriure, o que no uso aquestes xarxes per seguir mitjans de comunicació: el que intento amb això és mantenir els diferents canals nets, sense un excés d’informació que es repetiria constantment.