L’esperit de Facebook

Poden els canvis anunciats i introduits a Facebook fer que perdi el seu esperit? Això és el que es demana Harry McCracken en un article a Time. L’argument d’en McCkracken és bastant vàlid, trobo: a mesura que més i més informació entri a la línia de temps, perdrem més temps buscant el que ens interessa, la informació sobre allò que fan els nostres amics quedarà enterrada sota tones de dades sense interès i això farà que Facebook perdi la gràcia que té ara: estar en contacte amb la gent.

No sé si el pronòstic s’acabarà acomplint o no, però hi estic d’acord: jo vull saber què fan els amics quan ells m’ho volen explicar, no vull saber tots els actes i coses que fan sense ni adonar-se’n i que es podrien publicar sense més (de fet, ja hi ha vegades que costa passar per tot el que es publica conscientment).

L’argument, a més, es pot generalitzar: un excés d’informació es transforma en un rebuig per part de l’usuari degut a la feina de filtratge que suposa, al temps que fa perdre i al poc que possiblement molta d’aquesta informació ens aporta. Soroll al canal.

A la llarga, ens interessa més estar en contacte directe, comunicar-nos amb qualcú; més les converses o la informació que algú de confiança per nosaltres pot publicar o pot fer-nos arribar: per això mitjans com twitter tenen l’èxit que tenen, o els unes quantes vegades liquidats correu o blogs segueixen tenint els seus defensors: allà pots mantenir converses, privades o públiques, que et fan aprendre, pots trobar reflexions i articles i pensaments treballats i articulats, pots, en definitiva, ampliar la teva xarxa social.

Depredadors d’informació

L’entrada de dades a Facebook, Twitter, Google o qualsevol altre proveïdor de serveis gratuits ens transforma no en el seu client, sino en el seu producte: el client és el que paga, el producte és el que es ven. I el que es ven és el nostre perfil, les nostres preferències; qui ho compra, qui paga, és el que farà servir aquella informació.

Els mecanismes de recolecció d’informació son variats.:

  • Google registra les nostres cerques i els nostres clicks: els anuncis de les planes que visitem que van amb Adwords coincideixen amb les cerques dels últims productes que hem fet; al seu servei de correu surten anuncis que lliguen amb paraules determinades del text que llegim.
  • Facebook també registre tot el que fem, no només al seu site, sino arreu on anem i naveguem i ens trobem un botó “M’agrada”: automàticament el codi associat al botó modificarà les cookies del navegador registrant que hem passat per allà, i quan tornem a la plana de facebook això quedarà registrat.
  • Twitter també ens ofereix publicitat, i els seus tuits porten més informació de la que es veu (informació que pot servir per cerques de tuits similars per interessos, geolocalització, etc., que poden ser usats per aplicacions de tercers).

A més, aquestes aplicacions tendeixen a ser cada vegada més tancades, a fer que l’usuari hagi de navegar per les pròpies pàgines per veure’n el contingut, a no poder exportar-lo o revisar-lo amb eines de tercers (busqueu rss a facebook o twitter), o a oferir ecosistemes d’associacions entre elles, que aporten un benefici mutu (spotify + facebook -després rectificat-, o els diferents serveis de Google que ara es combinen en una única barra superior), ofereixen serveis afegits propis que permeten controlar el tràfic sortint (abreujadors d’adreces, per exemple).

Tot i així, només tenen una visió parcial del que fa la gent: només saben què fem o què mirem o què ens interessa si estem a les seves planes, usem els seus serveis o passem per planes que incorporen part del seu codi.

O com a mínim fins ara era així, però aixó pot començar a canviar també:

La nova tableta d’Amazon, Fire, incorpora el navegador Silk, que fa ús d’un servei d’Amazon que emmagatzema als seus servidors totes les pàgines que sol·licita l’usuari: els servidors d’Amazon podran descarregar molt més ràpidament aquesta plana i la serviran d’una manera molt més ràpida al navegador (és com construir-se una CDN pròpia), el que millora indubtablement el servei. Però això permet també tenir accés a totes les planes per les que naveguem, per més que estem en un mode anònim dins del navegador. Dit d’una altra manera: ja no cal que estem dins de les seves planes perquè ho sàpiguen tot, o gairebé tot, de nosaltres (no sabran el nostre número de compte ni els cèntims del banc, però sabràn cada quan accedim).

Google ja va fer els seus intents de convertir-se en proveidor d’accés a l’àrea de San Francisco, el que li hagués donat informacions similars.

Quan trigaran d’altres operadores a incorporar tecnologies similars? Amazon disposa del seu núvol, i Apple i Google estan també en disposició de fer un moviment similar.

Potser no hi ha res intrínsecament dolent en fer aquesta recol·lecció de dades, però em preocupa el que es pugui fer amb elles. Ja no és només que tot això permet perfilar-nos de manera molt acurada o que aquesta inforamció es pot passar a tercers (siguin publicistes, governs, agències de seguretat, policía, mutues, asseguradores, empreses), és que, no essent jo client, sino producte, no tinc cap manera d’evitar que l’amo del negoci decideixi fer públiques les meves accions sense consultar-ho.

Decididament, no em fa gaire gràcia aquesta mena de Gran Germà autoacceptat.

Amb quina xarxa social em quedo?

Google treu G+ que incorpora conceptes de Facebook i Twitter i millora algunes coses, Facebook contraataca incorporant alhora millores de gestió de privacitat i amistat, Twitter per la seva banda també incorpora millores i amplia serveis…

I els usuaris cada vegada amb més opcions més semblants cada vegada. Per quina ens decidirem? Ja no sembla una qüestió de funcionaments, sembla que totes tendeixen a oferir el mateix, millorant i rebatent les ofertes de la competència: si son capaces de mantenir el joc d’igualar unes prestacions i millorar-ne unes altres, al final la decisió està en els contactes que tens a cada lloc, amb quanta gent pots parlar o seguir.

Dit d’una altra manera: si ja tinc contactes a Facebook, perquè me’ls haig d’emportar (o esperar a que arribin) a Google+? Si Facebook iguala el funcionament de G+ o de Twitter, perquè haig de tornar a fer tota la feina, definir cercles i demés? Em fa l’efecte que com que les persones som bàsicament còmodes, si ja hem fet una vegada la feina i ens hem establert a un lloc, ha de ser per molt que ens canviem. I crec que això és el que està passant entre Facebook i Google+, allò de qui pica primer, pica dos cops.

(Insistint en el factor comoditat: quanta gent treurà tot el suc possible als cercles de G+ o a les llistes millorades de Facebook? Aposto: ben pocs. La gran majoria seguiran amb les llistes de tothom, amics i amics d’amics. I tan feliços.)

Google+: més que xarxa, més que conversa

Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí).

Com acabarà tot plegat, tot aquest maremàgnum de serveis? No hi haurà pas un sol guanyador, això segur: potser acabaran compartint el nostre temps, cada xarxa amb uns usos diferents, o amb uns usos en moments i entorns diferents…

Google+: perfilant el graf social

Google anuncia Google+, el que sembla una nova xarxa social amb alguns trets diferencials i interessants respecte els dos grans coneguts del moment: Twitter i Facebook.

La diferenciació i l’aposta que fa Google és molt clara: gestiona (o ho intentarà) la complexitat del nostre graf social: en la vida real, no tenim un únic cercle social, en tenim varis: familiar, amistats, laboral, estudis, esport, interessos, política, els que siguin… però alhora de traspassar això al món digital, no hi ha eines per fer-ho: podem usar diferents xarxes per diferents ambients, però és molt probable acabar barrejant diferents cercles en un únic lloc.

Dit d’una altra manera, segurament no tenim el mateix perfil quan estem a la feina, amb la família o amb els amics. El nostre graf social no és únic, son molts grafs connectats, bàsicament amb nosaltres i amb algunes connexions entre ells, i segurament, aquestes connexions entres subgrafs també depenen del perfil amb què actua el contacte.

En canvi, les xarxes socials centralitzades actuals aplanen això, o no ho gestionen bé: si publiquem alguna cosa, ho publiquem per tothom que ens segueix, però els contextos dels nostres contactes son diferents en funció de la relació al món físic, i això pot crear conflictes: una expressió o un sobreentès a la feina pot no entendre’s amb amics o coneguts, o un comentari polític pot no entendre’s per gent de la feina…

Això pot ser un problema, a mesura que anem utilitzant més les xarxes, hi publiquem i hi barregem pensaments d’una única persona però de diferents perfils. Facebook, Twitter o les xarxes del seu tipus només tenen un mecanisme de publicació en general, però no “audiències” ben suportades. Sembla que Google+ si que fa un intent de reconèixer aquests cercles socials dins un únic punt: això éns permet un control centralitzat de les nostres converses i les nostres relacions, però mantenint cada una d’elles el seu context.

L’altra cosa important de tot això és que aquest concepte no és només aplicable a les xarxes socials, sino al nostre comportament a internet en general: jo no sóc el mateix (no actuo de la mateixa manera ni tinc els mateixos interessos) a la feina que a casa quan estudio o quan vagarejo per la xarxa, i per tant, els resultats que jo espero dels buscadors, les personalitzacions, també haurien de ser diferents. Així, si s’integra el buscador amb les meves personalitats, també podria tenir diferents perfils de cerca, no unitaris, i podria emprar-los a diferents llocs, podria utilitzar els resultats de cerca dels meus contactes de diferents cercles per millorar les cerques en funció d’interessos comuns (amics meus tenen interessos laborals diferents dels meus, les seves cerques no m’ajuden, però si les de col·legues de la feina)… i això, que no és nou (ja fa temps que es poden emprar navegadors amb diferents perfils, per exemple), encara no s’ha implementat a nivell de proveïdors de serveis…

Així, el punt important de tot aquest enrenou no és tant la creació d’una nova xarxa social, o si incorpora xat de vídeo grupal o no, sino com em permet gestionar les meves xarxes socials diferents i les meves personalitats a la xarxa quan hi navego o cerco coses (serà potser el punt de sortida d’una personalització més acurada de les cerques per part de Google?)

Ja veurem com funciona, però a priori és molt interessant veure com implementen el concepte i com nosaltres aprenem a utilitzar-lo.