Google+: més que xarxa, més que conversa

Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí).

Com acabarà tot plegat, tot aquest maremàgnum de serveis? No hi haurà pas un sol guanyador, això segur: potser acabaran compartint el nostre temps, cada xarxa amb uns usos diferents, o amb uns usos en moments i entorns diferents…

Google+: perfilant el graf social

Google anuncia Google+, el que sembla una nova xarxa social amb alguns trets diferencials i interessants respecte els dos grans coneguts del moment: Twitter i Facebook.

La diferenciació i l’aposta que fa Google és molt clara: gestiona (o ho intentarà) la complexitat del nostre graf social: en la vida real, no tenim un únic cercle social, en tenim varis: familiar, amistats, laboral, estudis, esport, interessos, política, els que siguin… però alhora de traspassar això al món digital, no hi ha eines per fer-ho: podem usar diferents xarxes per diferents ambients, però és molt probable acabar barrejant diferents cercles en un únic lloc.

Dit d’una altra manera, segurament no tenim el mateix perfil quan estem a la feina, amb la família o amb els amics. El nostre graf social no és únic, son molts grafs connectats, bàsicament amb nosaltres i amb algunes connexions entre ells, i segurament, aquestes connexions entres subgrafs també depenen del perfil amb què actua el contacte.

En canvi, les xarxes socials centralitzades actuals aplanen això, o no ho gestionen bé: si publiquem alguna cosa, ho publiquem per tothom que ens segueix, però els contextos dels nostres contactes son diferents en funció de la relació al món físic, i això pot crear conflictes: una expressió o un sobreentès a la feina pot no entendre’s amb amics o coneguts, o un comentari polític pot no entendre’s per gent de la feina…

Això pot ser un problema, a mesura que anem utilitzant més les xarxes, hi publiquem i hi barregem pensaments d’una única persona però de diferents perfils. Facebook, Twitter o les xarxes del seu tipus només tenen un mecanisme de publicació en general, però no “audiències” ben suportades. Sembla que Google+ si que fa un intent de reconèixer aquests cercles socials dins un únic punt: això éns permet un control centralitzat de les nostres converses i les nostres relacions, però mantenint cada una d’elles el seu context.

L’altra cosa important de tot això és que aquest concepte no és només aplicable a les xarxes socials, sino al nostre comportament a internet en general: jo no sóc el mateix (no actuo de la mateixa manera ni tinc els mateixos interessos) a la feina que a casa quan estudio o quan vagarejo per la xarxa, i per tant, els resultats que jo espero dels buscadors, les personalitzacions, també haurien de ser diferents. Així, si s’integra el buscador amb les meves personalitats, també podria tenir diferents perfils de cerca, no unitaris, i podria emprar-los a diferents llocs, podria utilitzar els resultats de cerca dels meus contactes de diferents cercles per millorar les cerques en funció d’interessos comuns (amics meus tenen interessos laborals diferents dels meus, les seves cerques no m’ajuden, però si les de col·legues de la feina)… i això, que no és nou (ja fa temps que es poden emprar navegadors amb diferents perfils, per exemple), encara no s’ha implementat a nivell de proveïdors de serveis…

Així, el punt important de tot aquest enrenou no és tant la creació d’una nova xarxa social, o si incorpora xat de vídeo grupal o no, sino com em permet gestionar les meves xarxes socials diferents i les meves personalitats a la xarxa quan hi navego o cerco coses (serà potser el punt de sortida d’una personalització més acurada de les cerques per part de Google?)

Ja veurem com funciona, però a priori és molt interessant veure com implementen el concepte i com nosaltres aprenem a utilitzar-lo.

OpenMesh i xarxes socials de codi obert

L’estructura d’internet no és la d’una xarxa d’ordinadors: és una xarxa de servidors interconnectats, als quals ens connectem amb els nostres dispositius (ordinadors, mòbils) i des d’on ens serveixen contingut o hi aportem el nostre, de manera més o menys centralitzada en uns quants nodes i proveïdors de serveis.

Això facilita que, en determinats moments, es pugui tallar l’accés a la xarxa o a determinats serveis, com ha passat ara amb Facebook i Twitter a la revolta egípcia, per exemple, o bloquejar continguts o determinades pàgines, cosa que passa de tant en tant a la Xina.

OpenMesh (via @santicasas) proposa una xarxa de dispositius inalàmbrics interconnectats que podrien evitar això, fent que cada dispositiu sigui no un simple terminal si no un node actiu de la xarxa, amb capacitats tant d’emmagatzematge com de direcció de tràfic, de manera que sigui virtualment impossible tancar-lo, donat el número de terminals existents i que està basat en línies no físiques. És una idea molt interessant, que, de fet, no fa més que portar a l’extrem la idea original d’internet.

Però OpenMesh només parla de la xarxa física, no de les dades que hi circulen, encara propietàries o basades en serveis de tercers, com Facebook, Twitter o qualsevol proveïdor de serveis d’aquest tipus; dades que nosaltres posem a disposició d’ells i que no sabem on van a parar o qui hi pot tenir accés: governs, empreses. Complementar el concepte físic i obert d’OpenMesh amb serveis socials auto-gestionats o lliures com Diaspora o identi.ca donaria una robustesa encara més gran a aquesta proposta vers qualsevol intent de tancament o intervenció, ja que faria que a més d’una xarxa no depenent de tercers, la informació que hi circulés per ella i les connexions de la nostra xarxa social no estiguessin allotjades en servidors de tercers, si no en els propis.

De tota manera, això actualment no passa gaire més enllà de l’estat conceptual: mentre que OpenMesh si que podria tenir un resultat visible, projectes com Diaspora o Identi.ca potser tenen més difícil el salt a un gran grup d’usuaris, tant per la maduresa actual del propi projecte, com pel conjunt d’usuaris per aconseguir (no tant per la base inicial sino per la dificultat del creixement d’aquesta base: gent que ja està en altres xarxes, i (sobretot) el fet d’haver d’instal·lar un mínim de software)….

Sigui com sigui, no està de més veure que hi ha alternatives per fer córrer la informació i la llibertat a l’espai digital de manera lliure i oberta.

Zuckerberg, persona de l’any

Quan al desembre la revista Time va anomenar Mark Zuckerberg persona de l’any, molta gent es va estranyar (i queixar) que fos ell l’escollit i no, per exemple, Julian Assange. Canviarien ara d’opinió tenint en compte el paper de Facebook com a mitjà de comunicació i informació en les revoltes del món àrab?

Google i Facebook, condemnats a entendre’s?

Que Facebook i Google tenen una particular batalla entre ells i que tots dos son rivals en captar l’atenció dels usuaris és sabut per tothom. Però les estratègies per guanyar l’atenció d’ambdós son totalment diferents, encara que en alguns camps es trepitgin.

Facebook és un lloc d’ús extensiu, on l’usuari hi passa molt de temps d’una manera continuada; és una comunitat tancada on hi ha un coneixement molt elevat dels gustos, perfils i relacions dels usuaris (dades que la gran majoria de vegades ells mateixos han entrat alegrement), és a dir: és un autèntic jardí per vendre productes, sembla, i un gran camp d’exploració social. Però hi ha, de moment, poca informació útil, i sobretot, molt poques eines de consulta i cerca, i tot rau centralitzat a les planes de Facebook, en aquest sentit, l’ús de la nova missatgeria anunciada i la integració dels grups amb el correu tradicional, permetent la interacció des de clients de correu externs, son vies inicials d’obertura de nous canals (és a dir, noves maneres de seguir enganxats a l’ús de la pàgina des de mitjans externs, generant més dependència del producte).

Google és un lloc d’ús intensiu: Hi ha molta, moltíssima informació i que es troba de manera molt ràpida, és una porta d’entrada a la xarxa, un distribuïdor de fluxos. I els mateixos motors de cerca fan que relacionar la informació cercada amb anuncis similars sigui també útil i ràpid, i això té un gran potencial pels fabricants, pels anunciants. Però els usuaris de Google passen poc temps a les seves planes, marxen ràpid. La possibilitat de veure anuncis baixa. I els intents que han fet des de can Google de generar xarxes socials (llocs on la gent passi temps) no han quallat: Orkut, Buzz o Wave (i ja disculpareu la generalització de xarxes socials). Google necessita incrementar el temps d’estada dels seus usuaris a les seves planes per poder incrementar la possibilitat de mostrar anuncis; Google Instant (mostra instantània dels resultats de cerca a mesura que tecleges) o la previsualització de planes poden ser intents en aquest sentit, dins del camp que dominen: si mires la imatge d’una plana potser no hi vas, mires algunes altres… i la cerca immediata també fa que vagis provant diverses temptatives de cerca…

Vist així doncs, paradoxalment l’un podria aprendre de l’altre: Facebook té molt terreny per córrer encara en motors de cerca o en mostrar informació històrica (busca una actualització de fa dos anys), i Google ha d’aprendre més sobre xarxes socials… però permetre l’entrada de la tecnologia d’un o d’altre en la banda contrària seria gairebé com deixar entrar el llop al corral de les ovelles: entrar a la part més privada, el cor del coneixement de cada empresa.

Es resoldrà la paradoxa o cadascú seguirà posant pals a la roda del contrari?