(des)humanitzats

Pujar un vídeo a youtube. Baixar-lo, i tornar-lo a pujar. Repetir això 1000 vegades: el vídeo final no té res a veure amb l’original, no conserva cap de les seves característiques d’imatge i so.

Per més que sapiguem que hi ha raons tècniques pel que passa (la compressió contínua del vídeo i el so cada vegada que es puja/baixa que fa que es perdi qualitat d’una còpia que ja n’ha perdut), la visualització no deixa indiferent: la imatges es va desdibuixant i la veu es va tornant fosca, estranya, fins arribar a un no-res semblant a l’inici.

Vulguis no vulguis, m’ha fet pensar-hi com a metàfora de la nostra mateixa deshumanització com més ens deixem influenciar per màquines i algoritmes: com més cas fem d’allò que ens proposen en base als nostres gustos, més ens assemblem al propi patró que la màquina té com a nosaltres, i menys deixem de ser nosaltres mateixos per semblar-nos a la imatge de nosaltres mateixos, fins que ja no ho som.

Per contra, n’hi ha d’altres que cada vegada semblen més humans:

Tu ets cada vegada més tu

Totes les notícies i tota la informació està al nostre abast(*), però sorprenentment tot allò que ens arriba acostuma a tenir certes similituds, per bò i per dolent. Notícies i dades que moltes vegades reforcen les nostres creences preestablertes, i en canvi, poques informacions que les facin trontollar, les posin en dubte o les renovin.

És que potser el món no és tant gran i no hi ha tantes diferències? O bé no ens arriba tota la informació? Fins i tot, ens atrevim nosaltres a buscar aquesta informació, aquests altres idees? Llegim sempre els mateixos diaris, mirem els mateixos canals de televisió o llegim les mateixes webs… sempre. Els filtres de les xarxes socials refermen els nostres enllaços en base a les coses que fem sempre… i ens fan ser més com som.

Buscar noves idees, valorar punts de vista diferents dels propis o fins i tot contraris no és una tasca fàcil: sens dubte pot ser molt enriquidora i ens pot servir tant per evolucionar allò que pensem com per refermar-ho, després de cavilacions i discussions… però no hi ha dubte que aquests son processos feixucs, de vegades fins i tot dolorosos quan allò que s’intenta comprendre arriba a ser ofensiu vers un mateix.

La combinació del l’efecte bombolla dels filtres i la por que tenim a sortir de la nostra zona de comfort fa que ens poguem arribar a tancar massa en nosaltres mateixos i el nostre entorn, cal deixar entrar una mica l’aleatorietat i la serendípia, el dubte constructiu sobre les nostres mateixes idees.

* O això és el que se’n s diu d’aquesta nostra societat de la informació.