Repensar els mòbils

El diari Ara va parlar del MWCÉs llaminer seguir les novetats que s’han presentat al MWC… aparells , complements, serveis, esquemes, idees: tota la potència d’una indústria que té molt camí per córrer i per créixer, i que sembla que ha sabut trobar, com cap, l’equilibri entre l’economia de l’abundància de la xarxa
(serveis) i l’economia de l’escassetat del món real (recursos finits), tot generant la necessitat de nous aparells en base al disseny i les possibilitats de fer-los anar.

Sense discutir la utilitat de la gran majoria (per no dir totes) de les coses i idees que es proposen, el que ens hauríem de demanar és si és realment necessari per tots nosaltres seguir el ritme i la velocitat dels canvis i les novetats d’aparells i serveis, deixar-nos atrapar pels cants de sirena de les bondats de tot allò nou.

Dit d’una altra manera:

  1. En un món de recursos finits i cada vegada més explotats, el creixement d’una indústria física que es basa en l’ús de determinats elements no gaire comuns (determinats metalls i terres rares), amb un període de vida (utilitat) cada vegada més curt, i sense uns programes de reutilització dels aparells o de reciclatge dels residus, és aconsellable?
  2. La concentració de serveis en mans de pocs gestors (operadors, divisions de serveis dels fabricants, xarxes socials) fa que les nostres dades estiguin cada vegada més fàcilment interconnectades i siguin més fàcilment rastrejables per tercers, tot escapant al nostre control. L’ús de dispositius que digitalitzen més apartats de la nostra vida (rellotges, pulsòmetres, cotxes, ulleres o sensors a la llar) i els registren en bases de dades centralitzades magnifica aquesta tendència.

Vist això, hi ha possibilitat d’oferir alguna alternativa?

Hi ha forat per nous serveis operatius per mòbils? Podran els telèfons amb Ubuntu o amb Firefox OS aconseguir una quota de mercat mínima com per poder madurar? L’argument diferencial d’aquests sistemes operatius és que són de codi lliure, oberts, (com AOSP, es podria argumentar) i que l’ecosistema d’aplicacions es basa també en aquesta política; heus ací on hi hauria d’haver la fortalesa dels mateixos sistemes, la confiança dels usuaris (i no només personals, si no professionals): la possibilitat de revisió i millora del codi font proporciona de base la confiança en la gestió de les dades pròpies.

I els telèfons? Totalment integrats, caixes tancades meravelloses però on no es pot ni canviar la bateria, i per tant, inútils quan falli quelcom – o el fabricant disposi-. No fa gaire la proposta de PhoneBlocks va crear rebombori i polèmica: un sistema que permetia crear un telèfon en base a blocs, com un mecano o lego qualsevol, i que permetia l’intercanvi de peces per millorar o substituir components del mateix aparell…
Independentment de les discussions sobre la possibilitat o impossibilitat de crear dispositius com els proposats (connexió, velocitat, rendiment, pes, tamany, disseny…), el que s’obria era la possibilitat de crear un sistema obert per muntar telèfons, de reaprofitar peces i, per tant, de reciclar i minimitzar impactes, en definitiva, posava les bases per un model industrial molt més distribuït, flexible i sostenible. Potser els productes no serien no tan espectaculars com els models tancats que veiem (veritables proeses d’enginyeria, tot sigui dit), però sens dubte bastant més sostenible… I sembla que la idea a quallat, que hi ha qui hi creu: caldrà estar atents al Project Ara.

Mentrestant, la indústria dels mòbils seguirà oferint nous dispositius, inventant noves formes d’usar-los i fent-nos veure com ens és de necessari. Però cal no perdre de vista que és una indústria, un negoci, amb tot el que això comporta.

L’estàtic software del mòbil

L’anunci del Firefox OS per mòbils (encara que siguin de baixes característiques) al MWC fa un parell de dies, l’esperat Ubuntu for phones, o el nou Windows Phone, ja a mercat, sembla que han de portar una mica d’aire fresc al món dels mòbils, dominat per Android i iOS, que han escombrat vells actors com Blackberry, Symbian o el gairebé oblidat i mai reeixit webOS.

Si realment serà així o no, si reeixiran en la lluita amb els establerts ja es veurà més endavant (de dubtes no en falten: des de mercats madurs per noves ofertes, fins l’ecosistema d’aplicacions que tindràn -la gent ho volem tot a tot arreu- , passant pels canals de distribució, el suport, el rendiment o el funcionament de les interfícies), i promet ser una competició interessant.

Acostumem a pensar que aquestes competicions entre grans empreses porten implícit un benefici pel consumidor, perquè s’abarateixen preus, es guanya en qualitat de servei i fins i tot en la llibertat d’elecció… però és així? Si entren aquests nous actors en joc, realment els usuaris guanyem en llibertat?

Els telèfons mòbils i els tablets son aparells tancats, no són com els ordinadors, on el software no ha d’anar lligat forçosament al hardware: amb una mica de coneixement o ajuda podem canviar el sistema operatiu per un altre. Això, però, no ho podem fer a tablets ni smartphones, els aparells que ens han venut com el paradigma de la llibertat de moviments digital, de l’avantatge continu per l’usuari… no podem canviar de software, no podem actualitzar el sistema si el fabricant no ho vol, no podem accedir a segons quins nivells de gestió i no podem saber què fa i què comunica realment l’aparell. L’individualisme digital dels aparells mòbils conté un immobilisme pervers controlat pel fabricant.

Firefox OS i Ubuntu ens permetran variar això? Ens permetran la instal·lació d’un nou software en un aparell que ja tinguem? No ho sembla així, no sembla que hagin de continuar amb la llibertat d’elecció que si proporcionaven els seus germans grans del món del PC: escollir quin software utilitzaven.

Potser el nou món del mòbil és bastant més estàtic, més bloquejant, que no pas el vell i estàtic món dels PCs i els portàtils.

Cap a on va el software lliure?

Últimament em demano massa sovint quina és la direcció que està prenent el software lliure, o com a mínim, alguns dels seus projectes més emblemàtics: Ubuntu perd el temps amb l’experiment Unity i la competència al núvol amb Ubuntu One, Gnome multiplica la necessitat de recursos amb Gnome 3, OpenOffice/LibreOffice, i els de Firefox comencen disputes inútils sobre si cal o no el número de versió

Mentrestant, Linux a l’escriptori no arrenca (l’eterna promesa?): hi ha massa distribucions i poc suport dels fabricants, o el que hi ha, és per escombrar cap a casa amb distribucions profesionals, no es solucionen problemes amb controladors i suport a hardware, Chrome comença a ser la opció de navegador versus Firefox (problemes amb flash, o treball amb dni electrònic, java…)

El que vol l’usuari és facilitat: de la mateixa manera que s’han millorat els procediments d’instal·lació i detecció automàtica de molt hardware, no es pot seguir treballant en aquesta línia, buscant la complicitat dels fabricants? Em fa l’efecte que s’esmercen molts recursos en camins que no son els que poden donar opcions de futur al linux.

I només parlem de màquines “tradicionals” (PC, portàtils o netbooks), els tablets (que semblen cridats a ser un dels dispositius de futur) potser val més no esmentar-los.