Estacions espacials privades, el següent pas

Imatge de la estació espacial Orbital Reef de Blue Origin
Estació Orbital Reef de Blue Origin

Acostumat a que els grans jugadors en l’aventura espacial hagin estat, fins ara, els estats se’m fa estrany llegir que les estacions espacials privades ja estan aqui, com si de cop sortissin de llibres de ciència ficció i se’ns plantessin aquí, pensant encara que l’espai es territori inexplorat, internacional, de col·laboració entre països.

Però no és pas així. Potser fins ara els únics que tenien potència i interès (orgull nacional i interessos militars, sobretot) eren estats o col·laboracions entre ells, i eren qui posaven el nom i la cara. Però molta de la ciència, de l’enginyeria, del coneixement i dels mitjans ha estat de les grans empreses que executaven els contractes, sigui a Europa, Estats Units, la Xina o Rússia, conglomerats privat-públics.

I si ja fa temps que es va obrir l’espai a les empreses privades, que han passat dels contractes per fer els coets a fer directament els vols i llogar-los a les agències nacionals per, convertir-se, gairebé de facto, en empreses espacials amb un objectiu molt definit, i plans de negoci segurs i reals, les estacions son el següent pas. Vist que, segurament, no cal des de la perspectiva militar tenir res allà dalt, que tot es pot pujar i fer baixar des de la Terra per fer-nos mal (que en sabem molt, d’això), ja no cal mantenir-ho tant tancat. I no cal carregar-se la despesa a costa de l’erari públic, per més beneficis que tingui tot. En una època d’ajustar el cinturó, la despesa espacial és un pessic gros.

Benefici per qui construeix la instal·lació, la opera i la lloga. Benefici no només d’això, sino, potser, de les patents que surtin d’allà (ja veurem models de negoci) o de la fabricació de materials o compostos en ingravidesa, amb la vista a d’altres planetes o a la pròpia Terra.

Els grans milionaris han vist la oportunitat de negoci, i hi van. I si, potser hi pot haver motius d’orgull personal o de promoure el bé de la humanitat, però els milionaris posen la cara i uns cèntims, i els grups inversors que tenen al darrere posen la resta: no és un negoci a la babalà ni d’orgull.

I si no ens agrada o ens estranya aquesta privatització de l’espai… tampoc no és res nou. El model de cedir la colonització a empreses o privats ja està inventat i provat de fa molt: diguem-li Companyia Britànica de les Índies Orientals, o Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, o Haciendas, Fazendas, o, si apurem, les vil·les romanes.

És un problema aquesta privatització de les estacions espacials? Què implica per l’accés a l’espai? Vol dir que es privatitza? Jo no ho crec, francament. L’espai no està, ni estarà durant molts anys, a l’abast de tothom (parlant de portar-hi persones)… i si el fet que hi hagi empreses ha de fer que sigui més dinàmic, més eficient, i que provoqui més beneficis socials i econòmics, endavant. El problema no serà, en tot cas, les estacions privades. El problema seria no legislar bé el que passi allà dalt, les regles del joc de benefici i inversió, d’accés i control, de seguiment del que pugui passar allà. I en això podria raure el problema: que qui té prou cèntims per fer una inversió així, té també molt poder per fer lobby vers els seus interessos.

El futur de l’espai, ara per ara, es seguirà decidint a la Terra. Als despatxos, concretament.

De l’objecte nòmada al servei encadenat

El 2004 Apple comprèn que el benefici està en la venda de l’objecte nòmada i no en la de les dades que hi circulen, que han de ser bàsicament gratuïtes […]

Jacques Attali. Breu història del futur. (Ara Llibres, 2007, pàg. 95)

La cita i el llibre tenen uns anys, no gaires, i el temps l’ha desdit: en treure el 2007 l’Iphone el mateix Apple acabarà veient que el negoci no està en l’objecte, sinó en les dades. Per Apple, l’objecte és un mitjà d’accés a les dades (siguin llegides, escoltades o visionades: la informació com a servei de consum, de subscripció), la diferència d’Apple és que ha sabut lligar aquest consum de dades amb una experiència exclusiva (i la cuida: intenteu publicar alguna aplicació sense un mínim de qualitat a l’Apple Store).

Però tot canvia ràpid, molt ràpid: si el 2007 encara podíem parlar d’una societat nòmada lligada a un nou continent (Internet) per descobrir, tot el que es podia imaginar en aquells moments s’ha capgirat. Seguint amb la imatge de la descoberta, aquesta pot haver estat la colonització de tot un continent més ràpida per la història per part de les noves companyies de les Índies que, seguint el model de les dels segle XVIII, s’han fet immensament riques i distribueixen el territori com els plau.

JASP 2.0

Fa uns anys una marca de cotxes va popularitzar el terme JASP en una campanya de publicitat: Joven, aunque sobradamente preparado. Tot eren històries de joves triomfadors a la feina, preparadissims, exitosos i que usaven un determinat model de cotxe. És clar que eren els anys 90: ni efecte 2000, ni bombolla puntcom, ni bombolla immobiliària, el mur de Berlín i la URSS havien caigut, encara no hi havia talibans ni integrismes a l’horitzó, i l’economia creixia…

Han passat uns anys i les coses han canviat una mica: les perspectives dels joves després d’estudiar al món laboral, els mateixos estudis, el que es demana i el que s’ofereix a canvi, la societat es més tancada, els serveis pateixen retallades (educació, sanitat), i la política s’ha tornat exageradament deshonesta i interessada; el que es preveu és diferent del que hi havia als 90, en general, tot està més difícil, tot és més complicat (només cal mirar l’índex d’atur de la població jove).

Podríem fer una actualització del jASP, una mena de JASP 2.0, vist el que sembla venir: Jóvenes, aunque sobradamente puteados.