Un núvol amb peus a terra

Això d’Internet i el núvol és una imatge que ja hauríem de començar a deixar de banda: Internet és una xarxa d’ordinadors, una infrastructura gens etèria.

La teranyina de cables subterranis i submarins que s’estén per tot el món té unes despeses de manteniment considerables, i no només hi circulen dades nostres, sinó (i sobretot) serveis de comunicació operats per empreses que volen guanyar cèntims.

La xarxa (que ja es vulnerable per sí mateixa) està sotmesa a molts interessos: econòmics, socials, polítics… i la dependència que en tenim per qualsevol cosa fa que aquesta vulnerabilitat sigui encara més acusada.

En el món actual, on semblen sortir fantasmes imperials del passat i nous actors truquen a la porta, la defensa de la xarxa ja no és només un tema de ciberguerra: no es pot dependre d’un sol cable o d’un sol proveïdor, s’ha d’estar multiconnectat i controlar els punts d’accés, no poden haver-hi monopolis gestionant les comunicacions, i, a sobre, com a societat, no ens podem permetre la “facilitat” de control punxant uns quants llocs concrets (el projecte Prisma, la Gran Muralla digital xinesa, o el Red Star dels nord-coreans, per posar alguns exemples).

Baixem del núvol, toquem de peus a terra, i revisem els cables també: siguin els russos fent-se veure, sigui algú per motius laborals, una iaia a Armènia buscant coure, d’altres punxant alguns nodes o nosaltres que no encriptem comunicacions, la xarxa (i de retruc la nostra societat) és més vulnerable del que ens pensem.

Geopolítica líquida

En un article recent a Time, Kaplan reivindica el retorn de la geopolítica tradicional, lligada als blocs, els interessos nacionals, els recursos naturals i la força militar. Parla d’equilibris, de blocs, d’àrees d’interès, d’aliances, i de països totalment en crisi (en guerra) interna, de com tot això no marxa i que moments històrics com la Unió Europea poden no ser la norma. Tot un tractat ràpid de geopolítica clàssica per treure’ns la bena dels ulls als il·lusos que se’ls hagi acudit pensar en el triomf de la democràcia arreu del planeta, en l’exemple europeu a seguir o en en les qualitats regeneradores, internacionalitzadores i pacificadores de la xarxa.

Il·lustració per Time de Oliver Munday

Però això no és així: ningú ha oblidat la geopolítica, la contenció i els recursos naturals, per citar alguns exemples. Sense parlar ja dels americans, què han fet els britànics a Irak (petroli) o els francesos a Mali (recursos nuclears)? D’altra banda, la intervenció russa a Crimea té, indubtablement, una lectura internacional de demostració de poder militar (l’etern retorn de l’imperi), així com el joc amb el preu del gas a Ucraïna, però també té una lectura en clau interna: trobar un enemic extern o un element patriòtic qualsevol sempre uneix enfront les dissidències internes (protestes pro-democràcia, l’afer Jodorkovski) – igual que fa la Xina, abans amb Taiwan, ara amb les Senkaku, davant de protestes per corrupció, vagues, demanda de sous, problemes ambientals)…

Sigui com sigui, l’anàlisi de la realitat mundial en front a blocs pot ser atraient, però també és, segurament, massa simplista: els blocs es mouen, i estan formats per unitats més petites (algú s’imagina Irak com un forat de caos? Amb un estat kurd independent al nord, connectat amb la resta de territori kurd, o una majoria xiïta tocant a Iran?): les fronteres son poroses, i artificials, les comunitats s’influeixen unes a altres a través de les fronteres i sí, internet és, si no el gran democratitzador, sí el gran catalitzador de les comunicacions, el gran accelerador i difusor de les notícies. I això té conseqüències.

La geopolítica és interessant, doncs, com a exercici, com a model, però res més: cal recordar que tot model simplifica, i els detalls son importants. Des del moment en que interpretem els blocs de manera estàtica, perdem el dibuix, perquè el món és canviant, líquid.