Cultura i societat, el canvi comú

La gent del CCCBLab fa una interessant reflexió sobre l’evolució del públic, de com ha passat de ser més passiu i consumidor (amb criteri, però constrenyit a una oferta preexistent) per evolucionar cap a una interacció amb l’autor i les institucions, tot expressant el seu criteri i fent demandes.

Algunes idees a destacar (relacionades entre elles):

  • La fi de la prescripció: ja no només ens conformem amb el que els museus o el cànon diuen, el públic vol ajudar a conformar la oferta, a modelar-la en base a les seves preferències,
  • El públic modela les organitzacions: les organitzacions han de canviar, tant estructural com funcionalment, per adaptar-se al que se li demana.
  • No només volem comentar i opinar, també es vol ser partícip en la creació, formar part de l’obra.
  • Les institucions impliquen a la gent, compten amb ella.
  • Alhora, però, les institucions han de saber com implicar a la gent.
  • Sorgeix una nova sociabilitat amb internet.

I alguns dubtes que es plantegen:

  • La participació pot ser només mirar què es fa? (en mitjans telemàtics, l’anàlisi de les audiències i del més vist pel públic pot arribar a marcar les preferències del públic d’una manera que pot semblar passiva però que no l’és pas.
  • En Joan Soler (@diplomaticat) planteja que el públic no presencial, el que accedeix per canals telemàtics, s’allunya dels centres físics… d’aquesta manera, el que en un princpi semblava un avantatge (més difusió, més abast) acaba essent un nou repte perquè l’espectador/usuari no s’ha de moure del seu entorn… com moure doncs aquest públic sedentari perquè vingui físicament i participi del centre?

D’altra banda, el naixement de noves plataformes (siguin canals habituals, xarxes socials generalistes o dedicades, o fins i tot apps específiques) permet una major interactuació amb el públic, una major flexibilitat per l’autor i proporcionen màxima ubiqüitat, velocitat, i el canvi continu i l’evolució de la obra, però també ens porten un entorn infoxicat, i per tant, la obligació d’estar millor informat i ser selectiu amb el contingut.

I això ens porta a un altre repte: si tenim tanta oferta i tantes possibilitats d’actuació, ens queda temps per a la reflexió? Com ens formem, aprenem a escollir, i reflexionem sobre la obra que hem vist (o amb la que hem interactuat) si potser ja n’estem volent veure una altra? La contínua disponibilitat de la oferta i la seva disponibilitat no ens poden portar a ser, en certa manera, col·leccionistes d’impressions i sensacions, sense temps de reflexions?

I aquesta falta de reflexió no ens allunyaria, també, de la finalitat última d’una obra? (provocar, pensar, discutir, remoure, aprendre)

Sigui com sigui, aquests problemes, aquests reptes, son els mateixos que afrontem com societat, les nostres societats son eminentment artefactes culturals i ficticis, basats en conceptes i imatges. Per tant, si tots els nostres esquemes de relació, d’exposició pública, de privadesa i disponibilitat canvien, evolucionen i s’adapten, tal i com ho fa la societat, així ho hauran de fer els mecanismes d’interacció amb les diferents institucions, siguin culturals o de govern.

Les administracions com a plataforma

Usar els serveis propis del govern com una plataforma que pugui ser usada per tercers és una molt bona idea. En Dave Briggs explica i expandeix una idea inicial del Servei Digital del Govern Britànic en aquest sentit.

Blocs de construcció

Si utilitzem les diferents peces que componen els diferents sistemes com elements intercanviables que poden ser usats en diversos llocs, en comptes de repetir funcionalitats en sistemes verticals, estalviem despeses, reduim temps i facilitem el manteniment. I si a això hi afegim la possibilitat de reutilitzar aquestes mateixes peces en sistemes foranis al nostre, però amb les mateixes o similars necessitats, ja no només som nosaltres qui estalviem, l’estalvi és ara compartit també per la resta d’usuaris.

Com el mateix Dave diu, és una aproximació a una arquitectura orientada a serveis.

Fins aqui, sobre el paper, i sobre una única administració que doni servei a d’altres (siguin empreses, particulars o altres administracions) tot clar.

Però com apliquem aquesta reutilització a una estructura de govern de diversos nivells? Pensem en Catalunya, i apliquem els dos nivells de govern més propers: local i autonòmic.

Com fem que aquests dos nivells comparteixin aquestes peces? Segur que tenen elements comuns entre els diferents nivells, i està clar que tots els ajuntaments tenen les mateixes obligacions i necessitats, per tant sembla fàcil, en teoria, començar a pensar aquests blocs.

Però després resulta que cada casa aplica la seva recepta: les seves ordenances, les seves característiques i estructures de dades, i cadascú té unes regles de negoci similars però no iguals.

Això implica que el sistema a construir ha de ser enormement flexible, parametritzable i modular, per no parlar de les diferents tecnologies i llenguatjes que cadascú té a casa seva.

Així, com ho fem? Dissenyem un sistema tipus SaaS, parametritzable, però centralitzat i coordinat per algú? Es generen unes forges comunes a tothom, amb exemples en diferents llenguatjes i uns repositoris públics que es vagin actualitzant? I els grups de treball? Horitzontals, o liderats per algú? Podem usar un model de coneixement i programació similar al de l’Open Source, crear comunitats i establir ponts, distribuir coneixement i aprofitar esforços?

Els reptes tècnics i de coordinació son enormes, pero la idea és molt interessant i és la direcció en la que cal treballar per aprofitar millor recursos i coneixements.

La NASA desaparescuda i la xarxa efímera

Independentment de com acabarà el bloqueig pressupostari del govern americà, les conseqüències immediates i visibles han estat el tancament de serveis no essencials com parcs o museus… i uns quants llocs web.

L’oficina del cens o la mateixa NASA o el JPL tenen el site tancat o sense actualitzar:

Portals del govern USA tancats

No és l’infocalipsi, però fa pensar en la relativa fragilitat sobre la que estem basant tots els nostres sistemes i serveis, les mateixes bases de la nostra Societat de la Informació.

És clar que les dades no s’han esborrat, que els llocs segueixen allà i que només s’ha canviat una plana per altra i s’han redirigit els accessos per minimitzar despeses de hosting i de tràfic, o fins i tot per fer més evident les conseqüències dels estira-i-arronses al Congrés, lectures polítiques que no venen al cas.

Però si llocs com els del govern es poden tancar de la nit al dia, deixant orfes d’informació a molts dels seus usuaris, que no pot passar també amb les empreses i els llocs que suporten? (si, ja sabem que Google, Yahoo, Microsoft, Facebook i Twitter no tancaran mai) Qui ens diu que no poden caure de la nit al dia, també? I aleshores que passarà amb les nostres dades que hem desat allà, tan tranquil·lament? El correu, documents, o imatges, on aniran?

Ben pensat, no és tan on anirien a parar totes aquestes nostres dades: de ben segur que no es perdrien, redundades, copiades en molts llocs diferents. El problema seria aleshores com hi accediríem, perquè és aquesta segurament una de les baules més fluixes de la cadena: la porta d’entrada a la informació, sigui la pròpia o la que posen a la nostra disposició. Què passa si ens bloquegen el compte, o si, com a la NASA, redirigeixen tot el tràfic a una plana?

Ens estem acostumant a veure Internet com una cosa perenne, i com a tal, sembla que ho serà… però no així el seu contingut, que és volàtil i fugisser per definició, fàcilment transformable i movible, reordenable: sembla que basem el nostre coneixement i serveis en una informació que és permanent mentre ningú no decideix que ha de deixar de ser-ho.

Take back the (wired) web

Per a què serveix tota la potència d’emmagatzematge, càlcul i cerca d’organitzacions com la NSA? L’explicació clàssica és seguretat, lluita contra el crim, et al. Però després resulta que es descobreix el propietari de The Silk Road per un error d’ell mateix, o que no s’hagin detectat patrons ja coneguts (de comportament, relació, etc.) per identificar terroristes, per citar casos coneguts.

Anem cada vegada més cap a una societat vigilada, i la vigilància contínua i la intrusió en la privacitat d’aquestes agències i les seves similars (algú pensa que Rússia, Xina, Iran, Austràlia o els europeus no tindran quelcom semblant?) semblen quelcom normal, o un mal menor com a símptoma, mentre el problema real és la intenció al darrere d’aquestes organitzacions i els seus mètodes: la opacitat i nul·la transparència, la contraposició entre fets i paraules no fa més que augmentar el descrèdit i la confiança dels governants o els grups de poder per part dels ciutadans.

Fins ara, la capacitat d’emmagatzematge de dades de qualsevol tipus, format i origen, i la possibilitat de cercar-les i establir patrons feia tremolar, però no deixaven de ser mètodes passius: escoltes poderossísimes, però escoltes.

En canvi, els intents d’entrada a la xarxa Tor (un forat negre davant l’ull que tot ho veu) buscant qualsevol debilitat, o els atacs man-in-the-middle que semblen poder fer (basant-se en una combinació de potència computacional, accés a punts crítics de la xarxa i mesures legals coercitives, entre d’altres) son en canvi mesures actives, intencionades i invasives que canvien i reconfiguren la resposta i el funcionament de la xarxa.

El problema agafa aleshores una altra vessant: ja no només es perd la confiança en els governs i en les seves intencions, es perd també la confiança en l’estructura de la xarxa mateixa, en la seva confiabilitat: si qui m’està responent és un servidor intermedi que simula ser algú altre, o que s’hi posa al mig, deixant passar el missatge però registrant-ho tot, o bé fins i tot s’ha pogut canviar les taules d’enrutat d’un node perquè redirigeixi peticions de llocs concrets a passarel•les d’escolta, de qui puc fiar-me?

Està clar que actuacions com aquestes no les pot fer qualsevol, però precisament la col·laboració (voluntària o obligada) d’algunes empreses ens ha de fer veure la xarxa i els proveïdors de serveis i les operadores d’una manera diferent: la concentració de les operadores pot implicar també una re-centralització a nivell operacional de la xarxa?

Ja fa temps que es comenta recuperar l’esperit inicial de la xarxa, però si fins ara en parlàvem a nivell de continguts, de serveis, de la creixent comercialització, o d’amenaçes com la criminalització del p2p, algunes iniciatives legals o la pèrdua de la neutralitat… Haurem de començar a pensar també en recuperar el cablejat?

Prisma: els governs (també) espien

Estats Units espia els seus propis ciutadans i d’arreu del món mitjançant el programa PRISMA: furga en les dades que li proporcionen les xarxes socials i fins i tot en les xarxes de les operadores de comunicació, arreu, ho veu tot.

Ara ja no és doncs només un tema del perfilat que ens poden fer a les dades socials i la nostra activitat, de ser el producte i no el client, ara sembla que cada vegada més el somni del gran germà orwellià, el govern vigilant, el tenim aquí. Semblava que els dolents eren les empreses que trafiquen amb les nostres dades (de tot tipus) per aprofitar-se i collar-nos més i ara torna el gran dolent de sempre.

Potser per ser Estats Units ho tenim més present, crida més l’atenció. Potser també té a veure que estan en territori americà les seus i majoria de servidors de les grans xarxes socials d’abast mundial (la Xina a banda, com sempre), estan subjectes a la seva legislació i jurisdicció del govern americà, de ben segur que això ajuda… però també ho fan a la Xina (El gran firewall), a l’Aràbia Saudita, a Iran (no volien una substituta d’Internet?) i a alguns quants països més… Recorda algú ara què i a qui escoltava Echelon?

El que és sorprenent no és que s’espiï, això es fa des de sempre.

El que és sorprenent és que això no surti abans, donat el nivell de privatització i d’externalització d’aquestes tasques: feines d’alt secret i relacionades amb la seguretat nacional van a parar a mans d’empreses que no tenen cap més obligació que la d’un contracte mercantil i un de confidencialitat, però els treballadors de les quals no pertanyen al govern (se suposa que els elements de les forces de seguretat estaran més motivats per raons emocionals i patriòtiques). I per molt que les empreses ho venguin com vulguin, no tots els seus empleats tenen el mateix nivell de compromís, eficiència i responsabilitat.

Ningú sabia què estava passant? Els empleats de les empreses subcontractades no deien res? I els de Google, Facebook, Microsoft o Apple, entre d’altres, tampoc no ho sabien? Ara n’ha sortit un, i algú l’ha escoltat. Potser abans n’hi havia hagut més.

Això ens porta a un altre punt: idealitzem la societat civil enfront els governs, la innocent ciutadania enfront el pèrfid govern que espia. I mentre la seguretat està en mans del govern, aquesta imatge encara es pot mantenir: son els seus assalariats (policies, espies, militars) els que ens espien, els que entren a la nostra privacitat. Però a mesura que les agències d’intel·ligència i de seguretat estenen els seus tentacles a empreses de serveis (les coartin o no mitjançant lleis) i a mida que els programes de vigilància digital o física es subcontracten a empreses privades… la imatge d’ells contra nosaltres comença a desfer-se, a caure a miques.

Ara també som nosaltres espiant-nos a nosaltres. O, espera, això també ha passat sempre, no?