Firefox Quantum, accelerant el sistema


Soc un d’aquells que encara usa el Firefox, que no havia fet el pas a Chrome, i per això tenia molta curiositat amb les millores promeses amb la versió 57… l’espera ha valgut la pena, en tot els sentits.

M’agrada, m’agrada molt la rapidesa i la resposta àgil que té, el menor consum de memòria i, sobretot, el canvi de concepte que hi ha a la interfície, el treball fet pensant en les necessitats de l’usuari: la integració més nativa amb Pocket, el concepte de llibreria, les eines de captura, la reordenació de menús… (rec que una de les últimes vegades que vaig trobar un redisseny o un fork del Firefox que m’agradés tant i que em donés tantes expectatives va ser amb Flock, i d’això ja fa uns quants anys…) Aquesta és, però, només la part visible (que no és poca).

La part interessant és que tota aquesta renovació s’ha fet basada en noves eines i motors oberts, disponibles per a tothom, aprofitables per tothom lliurement, i que poden competir de tu a tu amb productes de grans companyies.

En un món on el control de les nostres dades s’allunya cada vegada més de nosaltres mateixos, del que entenem i podem saber, o d’allà a on podem accedir, i on els els riscos que això comporta) és important que hi hagi programes i serveis de qualitat que alhora siguin controlables per la comunitat i, per tant, lliures de pressions regulatòries i governamentals.

En un món on el codi és el sistema és necessari que el codi sigui lliure.

A favor y no en contra. Relato y postverdad

El Gobierno de España y los medios de comunicación de ámbito estatal se han instalado, en su mayoría, en la postverdad respecto a lo que pasa en Catalunya.

El relato de Fiscalía, diplomáticos, portavoces del Gobierno y de grupos políticos dan a entender que la situación en Catalunya es casi caótica, de alteración del orden público, de desinformación y adoctrinamiento de parte de la población. Se difunde por activa y por pasiva, dentro y fuera de nuestras fronteras, un mensaje interesado, filtrado y dirigido. Un mensaje no neutral, sino totalmente parcial y politizado. Sintomático de la histórica disposición a hablar: de lo que quieres, manos de esto y aquello.

Siguen sin entender (a estas alturas, sin querer entender, porque no les interesa lo más mínimo) que es un movimiento que viene de abajo, de la propia ciudadanía, que es la que quiere el cambio, y que es la primera interesada en votar, sea cual sea el resultado. Si hace años se hubieran escuchado las peticiones a través de sus representantes, ahora la situación sería diferente. Años de ignorancia, de menosprecio, han cansado a la gente, que se ha movilizado.

Pero no, es más fácil negar, negar y negar, y cuando la evidencia es insostenible y los hechos caen por si solos, desplegar policía, hacer registros sin orden, detener a gente, confiscar material… en resumen, desplegar una política del miedo a nivel de la calle mientras a nivel político y con la aquiescencia de los medios se hace llegar el mensaje inventado, el relato que cuadra con lo que se quiere vender. Y, por desgracia, eso es lo que ve o lee una grandísima parte de la población de España. Qué garantía hay de que entiendan lo que pasa, de que se puedan hacer una opinión propia al respecto (a favor, en contra, o con toda la gama de grises)? Y no estoy hablando de foros, o medios digitales exaltados, no: medios serios, supuestamente neutrales y que contrastan su información, que parecen relatar los hechos, sólo algunos, de maneras excesivamente parciales y interesadas, no explicando lo que ha pasado sin más, sino construyendo un relato a veces paralelo.

Alguien ha visto imágenes de tumultos o turba? Yo he visto y he estado en concentraciones pacíficas de miles (millones) de personas, cantos a favor de votar (y de independencia, si), caceroladas cada noche donde mucha, muchísima gente sale a pedir ese derecho. No se va en contra de nada ni de nadie, sólo buscamos un futuro propio, cansados de ignorancia y menosprecio a años de peticiones, y eso no se entiende en según qué foros y no se transmite, no se difunde. No se explica que miles de personas salen a la calle para impedir registros y actuaciones, movidas éstas por interés político y no por ningún tipo de orden público, ni que los propios voluntarios y manifestantes hacen cordones para que pueda salir la policía, no. Se explica que la turba bloqueó a la policía. Alguna imagen, alguna noticia contrastable de desordenes? O sólo resistencia pasiva? Saldrán imágenes de la manifestación “unionista” de ayer? Maldita mentira, maldita postverdad.

Busquen, busquen imágenes, infórmense más allá de los medios, o vayan a buscar medios extranjeros, y háganse una opinión… porque todo esto ya no es un problema catalán, es un problema de democracia y transparencia en España, de connivencia de los medios, y eso es muy preocupante para el futuro de España, piénsenlo.

Nosotros sólo queremos decidir sobre nuestro futuro, eso es todo.

Del govern just i la obediència voluntària

Spinoza ens dibuixava, ja al 1670, com haurien de ser el govern i la societat:

El poder soberano debe considerar a todos los hombres, ricos y pobres, iguales ante la ley… El poder del gobernante está en la práctica limitado por el miedo que siente de sus propios súditos: es el hecho de la obediencia, no el motivo de la obediencia, lo que hace a un hombre súbdito. El objetivo del estadista es diseñar nuestras instituciones de manera que cualquier hombre, no importa cual sea su disposición, prefiera el derecho público a las ventajas privadas, ésta es la tarea y éste es el reto… Los asuntos públicos deben llevarse de acuerdo con principios seguros y a prueba de truhanes.

Todo hombre tiene el derecho de realizarse en la medida en que tenga la facultad de hacerlo, y los hombres tienen por naturaleza autoridad sobre los demás sólo en la medida en que pueden imponerla mediante la fuerza o la persuasión, más allá, ningún hombre necesita mantener la fe en otro después de que ha juzgado, acertada o equivocadamente, que le conviene dejar de hacerlo. Los valores morales son una creación humana, cultivada en un jardín artificial.

Baruch Spinoza (1634-1677) Tractat teològico-polític (1670 – Ed. Alianza, 1986)

Així, segons ell, el govern i l’estat son una conveniència, un pacte, i com a tal, modificable si ja no compleix les seves funcions. De La Boétie ens deia quelcom similar uns anys abans al “Discurs de la servitud voluntària“, parlant de convencions i herències autoimposades.

I al 2017, encara s’usen aquests acords socials com cotilles per anul·lar la dissensió i el canvi, per establir límits i fixar situacions i estats tant a nivell individual com de societat: disposem de dades i informació, però no tenim tot el coneixement i capacitat crítica que necessitem per viure d’acord amb els pactes establerts, i per fer-los evolucionar quan toqui, al ritme que nosaltres ho fem.

La gestió poc social de les xarxes socials

La societat canvia, evoluciona, madura.

Demanem als nostres governs més transparència, ens plantegem les nostres identitats (socials, religioses, sexuals), reclamem el nostre dret a la privacitat i la llibertat d’expressió i volem redibuixar el sistema polític, fent-lo més participatiu per tothom.

Per a tot això, usem la xarxa i la tecnologia: dades obertes, periodisme de dades, control ciutadà sobre les finances, plataformes de comparació, pressupostos oberts, portals de transparència, ús del software de codi obert, portals de consumidors… tot un seguit de mesures per recuperar el control, per monitorar les decisions, per fer-les de tots i controlar que ningú se n’aprofita.

Vivim mitja vida en aquest sistema que intentem recuperar, d’acord a unes normes comunes, conegudes per tots, més o menys acordades per tots, i sotmeses a la revisió de tots: democràcia, amb els seus ets i uts.

L’altra mitja vida la vivim a les xarxes socials, siguin quines siguin. Hi deixem hores i dades: relacions, fotos, impressions, gustos, comentaris, reaccions, enllaços. Mirem molt, llegim no tant, i escrivim menys, reaccionem al que ens agrada o ho compartim, ho guardem… Som actius, i la nostra activitat indica com som i què ens agrada. I tot això es guarda, s’emmagatzema i s’analitza, sense permís de ningú, sense dir què ni perquè.

Entrem al món de les xarxes socials acceptant les seves condicions i les alimentem, sense adonar-nos del que fem, complim amb les seves normes unilaterals i si les trenquem (sense saber com ni perquè, sense tenir un sentit, sota arbitrarietat moltes vegades) ens fan fora sense més, amb poques o cap explicació… però no ens tornen el que és nostre: les nostres dades, el nostre jo. Se’l queden, per seguir traient-ne profit. A qui li permetríem una cosa així al món real?

Les grans empreses darrere les xarxes socials tenen immenses quantitats de diner per fer seguir creixent les seves mines de dades, per fer-nos caure-hi d’una manera o altra o cada vegada conèixer més coses, per escapar al control dels limitats governs nacionals (territorials) buscant paradisos fiscals per pagar menys impostos o per teixir xarxes d’empreses dependents unes d’altres per repartir-se responsabilitats, advocats per defensar-se de demandes o per aprofitar-se de condicions de treball pèssimes en països en desenvolupament.

No tot el que ens arriba a través de la brillant pantalla de colors del dispositiu prové d’un grup de joves talentosos en unes oficines lluminoses i ben equipades. Clar que n’hi ha, però no arreu, i el treball si que es subcontracta arreu (aquí, a San Francisco, a Karachi i a Abuja).

Vol dir això que les empreses son dolentes per si mateixes? Les empreses son màquines de fer diners, unes amb més ètica que altres, unes més transparents que d’altres.

Avui en dia és gairebé impossible viure fora de la xarxa (si no vols ser un neoluddita), però cal ser coneixedor de l’entorn en el que estem immersos, conscients de la nostra dependència i del que comporta: ens queda la oportunitat de veure a qui li volem donar les nostres dades i quantes (perquè a algú li acabarem donant) i com intentem controlar què fan.

Perquè els governs encara no comparteixen el codi de les seves aplicacions

Il·lustració de pantalla amb codi font

Que els governs i l’administració en general haurien d’usar software lliure i formats de dades lliures és quelcom que avui en el que la gran majoria estem d’acord, i que molts, a més, compartim i creiem.

De fet, cal fer un pas més i compartir el codi font de les aplicacions pròpies, no només usar les creades. Els beneficis son múltiples i per citar-ne alguns de manera ràpida:

  • Eficiència econòmica (estalvi de llicències, economia d’escala, reaprofitament de serveis ja generats)
  • Impacte sobre els serveis públics (estandarització de procediments, facilitació dels accessos, usabilitat, no dependència de tecnologies concretes)
  • Transparència i rendiment de comptes (obertura de procediments, transparència, revisió dels mecanismes de funcionament)
  • Impacte social (impuls d’estàndars de facte, generació d’economia de serveis)

La qüestió és perquè no s’usa ja a major escala? Perquè encara s’usa tan software privatiu i no es comparteix el codi?

Les causes son múltiples, i atacar-les totes a l’hora no és gens fàcil.

  • No és únicament un canvi tecnològic, és un canvi cultural de la organització.
  • El canvi s’ha de fer de manera gradual, per no aturar cap servei, i això implica que tot canvi s’ha de fer preveient la convivència entre l’ús de software i dades en formats privatius i software i dades en formats oberts, el que complica aquest pas.
  • L’impacte econòmic del canvi és molt, molt gran. Per més que s’usi software lliure i es comparteixi, no és bufar i fer ampolles. Sembla una obvietat dir-ho, però no l’és: el software per si és coneixement i valuós, però cal aplicar-ho, desplegar-ho i integrar-ho perquè sigui operatiu, i això vol dir recursos interns o bé contractació de serveis externs a l’administració per fer-ho. Que genera impacte en un ecosistema d’empreses tecnològiques local? Sens dubte, però alguns d’aquests impactes, seran molt grans.
  • L’administració no és una única organització. Són moltes organitzacions, a molts nivells, tots fent coses similars. Aquesta fragmentació i alhora similitud d’objectius i, per tant, càrrega de feina, fa que costi molt crear sinèrgies entre els diferents elements: el marc legal i els objectius poden ser els mateixos i molt similars, però l’aplicació pot variar molt i sense una normalització del funcionament, no es pot utilitzar una mateixa eina (que reflecteix un funcionament, uns processos)
  • Sinèrgies entre administracions: el software lliure és també una filosofia, més enllà del codi: compartir coneixement, reaprofitar-lo. Aplicar el software lliure a la administració és aplicar també aquesta filosofia, doncs (el primer punt), i això vol dir crear sinèrgies no només a nivell tencològic entre administracions similars (equips de treball comú, establiment d’objectius) sino compartir pressupostos, inversions i despeses, o normalitzar processos i funcionaments per adaptar-nos al software (adaptar-se a l’eina).
  • Fa molts anys que l’administració està informatitzada: això vol dir un històric molt gran a compatibilitzar, i una dispersió de tecnologies i llenguatges important. Usar les mateixes eines, compartir codi, és també unificar les eines ja usades i compatibilitzar-ne l’ús cap enrere.
  • Existeix molt software privatiu (i no és MS Office) desplegat i instal·lat a les administracions que suporta processos clau. Substituir-lo per un altre software sempre és un problema (repte?), per més robust (i obert) que aquest sigui.
  • L’administració no és un ens aïllat. Conviu i interactua tant amb la ciutadania com amb les empreses, i això vol dir que haurà de conviure (ser compatible, en termes informàtics) amb el que usi la ciutadania (acceptar documents en word o excel, treballar amb documents autocad, per exemple). Es pot usar a nivell intern, però no imposar a nivell extern.
  • La complexitat i diversitat del software usat és molt, molt gran: Des de la gestió tributària o la gestió administrativa a la gestió dels serveis de la ciutat, des de la gestió de policía o serveis socials fins a la connexió interadministrativa i reús de dades via serveis web, de la gestió dels arxius a la necessitat de la gestió documental integral, la supressió del paper o la integració amb el ciutadà digital, el govern obert i mecanismes de participació continua…
  • Tots aquests canvis no es poden fer de manera ràpida: l’afectació a serveis dels que depèn la ciutadania no es deixar de tenir en compte!

El canvi, doncs, va molt més enllà del posar OpenOffice o usar Linux en estacions de treball (tot i que només això ja és un pas en la bona direcció), i és un canvi molt profund, que ha de transmetre’s a tota la organització que l’ha de fer.