Homs, Srebrenica

Les imatges de la sortida ahir dels últims civils de Homs just abans d’acabar la treva -civils corrents cap als cotxes de la ONU, entrant a dintre i caminant darrere d’ells mig ajupits per protegir-se, fugint del que estava a punt d’arribar- em van fer recordar, inevitablement, l’encaixada de mans d’ara fa 24 anys entre Ratko Mladic i el comandant del contingent holandès de cascos blaus que protegia Srebrenica: tothom no volent saber el que se sabia que anaven a fer i van acabant fer. El paper galdós de l’ONU, no sabent protegir a la gent, ni per mitjans ni per decisió, em va obrir els ulls al cinisme de la política internacional, a les mesquineses de la comunitat internacional i l’ús de la política i les institucions per aconseguir els fins propis.

I tal com ara farà 20 anys de Srebrenica, seguim en el mateix punt. Civils fugint del que serà una matança (si no ho és ja hores d’ara), l’ONU cobrint el paper i discutint què fa mentre tot un poble és passat a sang i foc per uns i altres.

No aprenem. Ni els nostres representants ni, sembla de vegades, els que tenim possibilitat d’escollir-los.

Ajudar Afganistan

Acabo de llegir “El llibreter de Kabul”, d’Asne Seierstadt, i hi he trobat una societat pobre, miserable, tancada en si mateixa i barrada per unes tradicions de ferro que asfixien qualsevol intent de sortir-se’n d’elles, on les dones son simples objectes, cuidadores de la casa i els fills, sotmeses a qualsevol poder masculí, i els homes estan atenallats també per uns costums i unes regles que no permeten cap desviació de la norma.

Regles de ferro que atenallen una societat. Una presó invisble per a tota una societat. Un país pobre incapaç d’imaginar qualsevol altra cosa diferent de la que ja hi ha, perquè qualsevol altra cosa xocarà amb les tradicions, amb el-que-és-correcte. Tradicions que atenallen però de les que se senten orgullosos. Pobresa que no permet pensar més enllà del dia a dia, pobresa que no permet invertir per millorar les vides.

I en aquest país volem els occidentals imposar una democràcia al nostre estil? Volem imposar una pau militar mentre el país es mor de gana i no avança?

Potser una altra manera d’ajudar Afganistan sería canviar els objectius: no canviar nosaltres el país, que canviés ell. Nosaltres hem d’ajudar tant com poguem, però la voluntat ha de ser pròpia, no imposada.