De Shylock a l’ètica hacker

Si d’una banda entenem que fins i tot l’inútil (des d’un punt de vista de rendiment econòmic immediat) pot tenir utilitat, i que no tot cal mesurar-ho en termes de benefici de capital, de comptes de deure i haver; de l’altra si que podem entendre que de tot podem esperar un rendiment treure un benefici i una utilitat, fins i tot invertir els termes: hi ha casos útils que son inútils al final (si més no, contraproduents).

Ambdues maneres d’entendre el món i la societat només podem existir alhora si els elements mesuradors son diferents: està clar que si usem els elements de la primera per la segona, aquesta no s’aguanta. Però si valorem les inversions en termes de rendiment no només econòmic, sinó també social, personal, ecològic (per dir-ne alguns) i les unitats temporals no les basem en trimestres, semestres o exercicis anuals, la balança canvia, s’equilibra i, segurament, pot acabar inclinant-se cap a la segona opció.

I si a la equació hi afegim ja des d’un primer moment aquells elements que s'”externalitzen” al sistema (contaminació, pobresa, salut, inestabilitat, etc.), segurament els terminis temporals s’escurcen bastant.

Si a nivell social, polític i educatiu hem de començar a recuperar els valors humanístics, a nivell laboral hem de començar a aplicar la ètica hacker, tal i com la defineix Pekka Himanen. És potser moment per repensar el model weberià de la feina i de les relacions laborals, el model de benefici capitalista a costa del benefici i el benestar social (entès en el sentit ampli de la paraula), de repensar els termes del contracte social, la llibertat personal i la responsabilitat de cada un de nosaltres envers el tot.

Cal que passem de ser petits Shylocks que només miren pel benefici propi a intentar hackejar la societat.

Tablets i la fi del bricoleur

Els tablets han arribat de nou, i aquesta vegada per quedar-se: l’explosió inicial de l’ipad ha donat peu a un degoteig de dispositius similars d’altres fabricants, que cada vegada aposten més per ells (el CES n’ha anat plè, aquest any).

Un dispositiu que fa uns anys no va acabar de quallar, per manca de maduresa tecnològica, i que inicialment no sabiem ben bé quina mena de necessitats venia a cobrir, sembla que acabarà arraconant tant a netbooks com als lectors especialitzats de tinta electrònica, els uns per la seva més gran facilitat d’ús i comoditat, i als altres per la seva major capacitat i possibilitats… poc a poc ha anat trobant el seu forat, i fins i tot creant noves necessitats, obrint nous mercats.

Sembla el dispositiu ideal pels usuaris per facilitat d’ús, comoditat, possibilitats, connectivitat, potència; i també pels fabricants: obre una nova via de negoci, nous grups d’usuaris abans impensables s’hi apropen, es generalitza el seu ús i per tant la seva demanda, connectivitat per banda ampla (més negoci per operadores), i fins i tot es creen nous mercats d’aplicacions i nous models de negoci per desenvolupadors i creadors de continguts (appstores diverses), permet l’ampliació de suscriptors de negocis del món editorial que segons com semblaven tocats amb això de la internet…

Però son, en la seva majoria, dispositius tancats, controlats, no programables. La generalització dels tablets suposa també la generalització d’una informàtica de gran consum, d’una xarxa d’ordinadors clients del núvol, amb usuaris potser propietaris de les seves dades, però amb poc control sobre elles: és l’inici del final de la era de la informàtica bricoleur.

Tothom, amb smartphones i tablets, podrà estar connectat tothora. Però gairebé tothom estarà també connectat via xarxes socials centralitzades, deslocalitzades i fora del seu control, feliços usuaris que intercanviaran missatges; perfils, xarxes i preferències traçables per anunciants, consumidors de fantàstiques aplicacions interactives adaptades al nou mitjà produides per alguns usuaris i petits grups independents, si, però sobretot per grans grups de comunicació (quants grans diaris no tenen ja la seva aplicació per ipad, per exemple?).

Si abans l’ordinador semblava que havia de ser l’element central de comunicacions de la casa, ara aquest es disgrega: es passarà d’una visió d’un element únic i autònom (l’ordinador personal) -va existir mai, a gran escala, aquesta visió?- capaç de fer de tot, però a on havies d’anar, seure al davant a un conjunt d’aparells repartits arreu, sempre connectats i encesos, de ràpid consum, i personals, estrictament personals. On abans hi havia un aparell potent, multifuncional i programable per l’usuari, autònom, ara hi haurà un conjunt d’aparells dedicats, de fàcil ús, aparentment molt potents, però també molt més fàcilment controlables per part del fabricant (que vendrà més aparells i podrà controlar més el que s’hi instal·li, jailbreaks a banda).

Seguirà havent-hi gent que usarà l’ordinador, segur, com fins ara. Però hi haurà molts que es substituiran per telèfons, tablets i cònsoles. El preu de la popularització, sembla.