Mapes


Els mapes son molt més que una representació del món, una plasmació de la geografia que ens envolta. Sobre els mapes podem representar accidents geogràfics, però també fronteres, ciutats, llengües, aconteixements històrics, fluxes de població i influències: ens ajuden a entendre millor el que ens envolta.

Però com tota representació, són també una projecció: dibuixem un mapa d’una manera o d’una altra, i entendrem el món de maneres molt diferents. Des de les projeccions amb el pol sud a la part superior, a les diferents representacions en una superfície plana d’una superfície tridimensional, de l’intent de mostrar les distàncies reals a que el mapa càpiga bé en una fulla cuadrada, de la centralitat en Europa, en Amèrica o a l’Àsia, dels mapes antics sense Amèrica o amb Jerusalem al centre als mapes xinesos amb l’imperi del Mig al centre, tot respira una projecció d’una visió del món.

Representar-los de noves maneres ens apropa a realitats físiques molt llunyanes ideològicament, segons els moments històrics (Alaska a tocar de la URSS durant la Guerra Freda, la cerca desesperada del pas del Nord als segles XIX i XX (mireu el que es pot trigar de la costa del Pacífic a Europa anant per l’oceà Àrtic, Japó a tocar de la URSS, o Nova York a l’alçada del Mediterrani) o veiem com es reflecteixen les diferències entre territoris, les desigualtats, on les fronteres son permeables i on no ho son…

Dibuixem sobre un mapa també no només elements físics, posem-hi dades numèrica de forma gràfica, i ens sorprendrem també de la informació que trobarem: pintem sobre els carrers d’una ciutat el tràfic que hi circula posant-li alçada, veurem carrers altíssims i carrers en la foscor, observem els experiments que xarxes socials fan amb geolocalització sobre tweets i converses, o geolocalitzem també els tipus de compres per període, any, tipus de comprador… tot això fa sortir a la llum moltíssima informació que potser la intuïm, però que xoca veure-la confirmada.

Si, els mapes son unes poderoses eines de coneixement.

Però com tota eina, com tota projecció, poden també desfigurar allò que volen representar, voluntària o involuntàriament. Per exemple:

  • Les diferents projeccions de l’esfera terrestre en plà intenten minimitzar un error (projecció, distància), maximitzant-ne d’altres, cosa que pot dificultar la comprensió o portar-nos a errors en la interpretació de distàncies i superfícies (feu una bola, pinteu-hi un quadrat, i després intenteu posar-la en horitzontal, el quadrat és ara un trapezi).
  • La mateixa projecció dels mapes tendeix a posar els meridians en paralel als marges de la fulla, d’acord amb el pols del planeta, i el planeta gira d’est a oest, com bé sabem:

    I ara pensem en el debat sobre la racionalització d’horaris, quina hora hem de tenir… hem de tenir la mateixa hora de Berlín, que està bastant més a l’est? Si mirem el mapa no ho aclarirem, o no si mirem els mapes tradicionals, alineats amb els pols. Però l’eix de rotació de la Terra està inclinat, per tant, el Sol arriba també inclinat. Mirem ara l’horari d’hivern tenint això en compte:


    Ja té més sentit, oi?

Sí, els mapes ens informen i ens formen, ens instrueixen i ens influeixen, i poden modificar la nostra visió del món, fent-la més gran o empetitint-la. I és que a un mapa, com a tota obra intel·lectual, se li ha de conèixer l’entorn.

Sigui com sigui, son unes fascinants, belles i poderoses eines per ajudar a comprendre què som, on estem, i el que ens envolta.

La industrialització de la barbàrie

Al llarg de tota la història de la nostra espècie hi ha hagut crims, matances, destrucció i mortaldat.

Des de sempre, per desgràcia, s’ha matat en nom de Déu, d’una raça, d’una idea, d’un imperi o gratuïtament, sense més. I s’ha cremat, trinxat, destruït, tirat a terra i destrossat qualsevol cosa que no agradés. Ja destruïm i tirem sal sobre Cartago, cremem els llibres dels maies o de grecs i romans en nom de Déu, pelem directament el que no creu en el mateix que nosaltres, o intentem recrear les estepes asiàtiques a cavall al cor d’Europa, no es salva ningú. Exemples, els que volguem.

I tot i progressar, aquestes idees malinterpretades, iluminacions messiàniques, la set de poder o la incomprensió vers l’altre tornen una i altra vegada.

Mentrestant, hem desenvolupat la tecnologia i la indústria, hem arribat als últims racons del món i ens comuniquem i movem ràpidament, hem multiplicat la nostra força i hem aplicat tots aquests coneixements tècnics també (o gràcies a) la indústria de la guerra.

I quan es combina tota la força de la societat industrial, tota la tecnologia i la planificació modernes amb les idees més humanes i equivocades que hi pot haver, amb la incomprensió i l’odi vers l’altre, apareixen monstres, monstres terribles: siguin les matances de búfals des del tren al s. XIX a Amèrica, el genocidi armeni a les acaballes de l’Imperi Otomà, la Shoah jueva, la revolució cultural xinesa o els khmers rojos, per acabar amb l’ISIS i l’anorreació que pretenen de tot allò que no sigui el que ells interpreten com a musulmà, siguin persones o idees i cultura.

No cuidar el que ens fa persones, no entendre’ns els uns als altres i no respectar el que no és com nosaltres, no cultivar la cultura ens porta a la deshumanització, ens aboca a l’ús de tots els recursos moderns per destruir l’altre: la industrialització de la barbàrie.

Un gran pas per la humanitat


Avui fa 45 anys de l’arribada a la Lluna, demà del passeig llunar d’Aldrin i Armstrong, un dia després de l’arribada.

45 anys després, Rússia, Europa, Xina, Japó, Índia i Brasil tenen programes espacials, i l’empresa privada ja hi és present també. Però no hem anat a Mart, a la Lluna fa molt que no hi tornem, i l’espai s’ha militaritzat i omplert de brossa, satèl·lits vells i peces.

Allò que hauria de ser una nova oportunitat, un nou punt de trobada per la magnitud del repte, sembla que no és més que una expansió del pitjor que fem al nostre planeta mare: fronteres, porqueria i rivalitats.

Potser és que l’espai no és la última frontera, potser és que encara tenim massa fronteres a la Terra i això ens perd.

Tant de bo algun dia tornem a fixar-nos en les estrelles com un repte i com una conquesta intel·lectual per tots i per a tots: el següent gran pas per la humanitat.

Construir la història actual


Com es construirà la nostra història en el futur?

Si fins ara hem estat capaços de construir la història en base als documents que s’han conservat des d’èpoques passades, extraient coneixement no només de de la informació continguda (què si diu, com, comparació entre diverses fonts), si no també de l’estil d’escriptura, del suport de l’emmagatzematge o del mateix lloc de l’emmagatzematge… com ho farem, amb la informació d’avui dia?

Usant termes actuals, podríem dir que, a banda de la informació pròpiament dita, les variables anteriors son les meta-dades de la informació… quines meta-dades trobarem doncs de les dades d’avui en dia?

Si, sabem que Twitter, Facebook i qualsevol xarxa social emmagatzema molt més de la nostra informació, del que nosaltres publiquem (ex.: mapa d’un tuit), del que nosaltres mateixos podem saber, no només les famoses meta-dades, si no segurament dades que ens permetrien construir un graf social associat a cada publicació, i segurament també, l’impacte que aquesta informació ha tingut…

Però el suport de la informació d’avui en dia és molt dèbil: no només tenim les dades deslocalitzades (on rau, el núvol), si no que en la majoria dels cassos ni ens pertanyen, les cedim gratuïtament i no sabem on son ni com recuperar-les una vegada ens donem de baixa de qualsevol servei, o si les recuperem , què fem amb elles: avui en dia el suport de la informació ja no és físic, això està clar, però ja no és només digital: sembla que sense la informació de context, això és, el lloc on s’ha publicat, perd sentit; cada vegada semblem confondre més doncs el missatge amb el mitjà, la informació amb el suport.

Tot això suposarà un repte per reconstruir part de la història d’avui en dia, partint de la base que aquesta es conservi: donant per bones iniciatives com la de la Llibreria del Congrés americà o l’Internet Archive, serem capaços de reproduir la història a base de fragments? Es guarden també les meta-dades, els grafs socials, els temps de publicació? Hi haurà accés a les illes d’informació privada en què s’estan convertint les diferents xarxes socials? Les bombolles d’informació de twitter, les revolucions on-line, les crides a accions socials via xarxa… on quedarà, tot això?

Si es vol recuperar la història del futur caldrà aplicar tècniques d’intel·ligència artificial i reconeixement del llenguatge per destriar el grà de la palla (el volum d’informació és gegant), tècniques de mineria de dades per buscar i destriar entre conjunts immensos d’informació, aplicar grafs socials per poder trobar nodes productors d’informació o repetidors importants, orígens de dades o fins i tot la reconstrucció de les ones de propagació de les dades a través de xarxes, o com salta la informació de xarxes a mitjans d’informació tradicionals.

La nostra societat ha evolucionat fins a un punt en què comença a no entendre’s si es separa no ja de la informació que produeix, si no dels mateixos canals i mitjans on es produeix i on es publica: tot és xarxa, i per entendre doncs la societat actual en un futur, caldrà saber navegar per la informació connectada que anem deixant com a rastre.

PS: Tot aquest barrija-barreja ha vingut donat per idees que van sorgir a partir del 5è Terrassantweets, que versava sobre Història i tweets… molt recomanable!

Pax Americana o pax multipolar?

Portada revistaInteressant article a la revista Time de Fareed Zakaria sobre el món que vé al 2012: Estats Units no pot dirigir el món sol, però ningú ha sortit per ocupar el seu poder i, el més interessant, sembla que ningú ha de sortir:

It is a post-American world out there, one characterized more by the absence of great powers than by their presence.

Estats Units ja no pot fer i desfer com vol unilateralment, Europa no té ni ganes ni, possiblement, forces per agafar un paper més important a nivell mundial, els països del BRIC tenen els seus propis problemes i les noves potències que puguin sortir sembla que puguin ser més a nivell regional… cap a on anem? A un nou multilateralisme? A un món realment multipolar, perquè ningú no pot imposar-se?

Sembla que cada vegada ens allunyem més de la visió de Fukuyama i ens submergim, de nou, en la història de sempre: l’equilibri entre potències, amb les seves àrees d’influència, però aquesta vegada amb la particularitat que unes depenen d’altres.