Estacions espacials privades, el següent pas

Imatge de la estació espacial Orbital Reef de Blue Origin
Estació Orbital Reef de Blue Origin

Acostumat a que els grans jugadors en l’aventura espacial hagin estat, fins ara, els estats se’m fa estrany llegir que les estacions espacials privades ja estan aqui, com si de cop sortissin de llibres de ciència ficció i se’ns plantessin aquí, pensant encara que l’espai es territori inexplorat, internacional, de col·laboració entre països.

Però no és pas així. Potser fins ara els únics que tenien potència i interès (orgull nacional i interessos militars, sobretot) eren estats o col·laboracions entre ells, i eren qui posaven el nom i la cara. Però molta de la ciència, de l’enginyeria, del coneixement i dels mitjans ha estat de les grans empreses que executaven els contractes, sigui a Europa, Estats Units, la Xina o Rússia, conglomerats privat-públics.

I si ja fa temps que es va obrir l’espai a les empreses privades, que han passat dels contractes per fer els coets a fer directament els vols i llogar-los a les agències nacionals per, convertir-se, gairebé de facto, en empreses espacials amb un objectiu molt definit, i plans de negoci segurs i reals, les estacions son el següent pas. Vist que, segurament, no cal des de la perspectiva militar tenir res allà dalt, que tot es pot pujar i fer baixar des de la Terra per fer-nos mal (que en sabem molt, d’això), ja no cal mantenir-ho tant tancat. I no cal carregar-se la despesa a costa de l’erari públic, per més beneficis que tingui tot. En una època d’ajustar el cinturó, la despesa espacial és un pessic gros.

Benefici per qui construeix la instal·lació, la opera i la lloga. Benefici no només d’això, sino, potser, de les patents que surtin d’allà (ja veurem models de negoci) o de la fabricació de materials o compostos en ingravidesa, amb la vista a d’altres planetes o a la pròpia Terra.

Els grans milionaris han vist la oportunitat de negoci, i hi van. I si, potser hi pot haver motius d’orgull personal o de promoure el bé de la humanitat, però els milionaris posen la cara i uns cèntims, i els grups inversors que tenen al darrere posen la resta: no és un negoci a la babalà ni d’orgull.

I si no ens agrada o ens estranya aquesta privatització de l’espai… tampoc no és res nou. El model de cedir la colonització a empreses o privats ja està inventat i provat de fa molt: diguem-li Companyia Britànica de les Índies Orientals, o Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, o Haciendas, Fazendas, o, si apurem, les vil·les romanes.

És un problema aquesta privatització de les estacions espacials? Què implica per l’accés a l’espai? Vol dir que es privatitza? Jo no ho crec, francament. L’espai no està, ni estarà durant molts anys, a l’abast de tothom (parlant de portar-hi persones)… i si el fet que hi hagi empreses ha de fer que sigui més dinàmic, més eficient, i que provoqui més beneficis socials i econòmics, endavant. El problema no serà, en tot cas, les estacions privades. El problema seria no legislar bé el que passi allà dalt, les regles del joc de benefici i inversió, d’accés i control, de seguiment del que pugui passar allà. I en això podria raure el problema: que qui té prou cèntims per fer una inversió així, té també molt poder per fer lobby vers els seus interessos.

El futur de l’espai, ara per ara, es seguirà decidint a la Terra. Als despatxos, concretament.

La industrialització de la barbàrie

Al llarg de tota la història de la nostra espècie hi ha hagut crims, matances, destrucció i mortaldat.

Des de sempre, per desgràcia, s’ha matat en nom de Déu, d’una raça, d’una idea, d’un imperi o gratuïtament, sense més. I s’ha cremat, trinxat, destruït, tirat a terra i destrossat qualsevol cosa que no agradés. Ja destruïm i tirem sal sobre Cartago, cremem els llibres dels maies o de grecs i romans en nom de Déu, pelem directament el que no creu en el mateix que nosaltres, o intentem recrear les estepes asiàtiques a cavall al cor d’Europa, no es salva ningú. Exemples, els que volguem.

I tot i progressar, aquestes idees malinterpretades, iluminacions messiàniques, la set de poder o la incomprensió vers l’altre tornen una i altra vegada.

Mentrestant, hem desenvolupat la tecnologia i la indústria, hem arribat als últims racons del món i ens comuniquem i movem ràpidament, hem multiplicat la nostra força i hem aplicat tots aquests coneixements tècnics també (o gràcies a) la indústria de la guerra.

I quan es combina tota la força de la societat industrial, tota la tecnologia i la planificació modernes amb les idees més humanes i equivocades que hi pot haver, amb la incomprensió i l’odi vers l’altre, apareixen monstres, monstres terribles: siguin les matances de búfals des del tren al s. XIX a Amèrica, el genocidi armeni a les acaballes de l’Imperi Otomà, la Shoah jueva, la revolució cultural xinesa o els khmers rojos, per acabar amb l’ISIS i l’anorreació que pretenen de tot allò que no sigui el que ells interpreten com a musulmà, siguin persones o idees i cultura.

No cuidar el que ens fa persones, no entendre’ns els uns als altres i no respectar el que no és com nosaltres, no cultivar la cultura ens porta a la deshumanització, ens aboca a l’ús de tots els recursos moderns per destruir l’altre: la industrialització de la barbàrie.

Un gran pas per la humanitat


Avui fa 45 anys de l’arribada a la Lluna, demà del passeig llunar d’Aldrin i Armstrong, un dia després de l’arribada.

45 anys després, Rússia, Europa, Xina, Japó, Índia i Brasil tenen programes espacials, i l’empresa privada ja hi és present també. Però no hem anat a Mart, a la Lluna fa molt que no hi tornem, i l’espai s’ha militaritzat i omplert de brossa, satèl·lits vells i peces.

Allò que hauria de ser una nova oportunitat, un nou punt de trobada per la magnitud del repte, sembla que no és més que una expansió del pitjor que fem al nostre planeta mare: fronteres, porqueria i rivalitats.

Potser és que l’espai no és la última frontera, potser és que encara tenim massa fronteres a la Terra i això ens perd.

Tant de bo algun dia tornem a fixar-nos en les estrelles com un repte i com una conquesta intel·lectual per tots i per a tots: el següent gran pas per la humanitat.