Sistema malalt

Tot aquest escàndol ara de l’SGAE no em fa més que pensar en com està el sistema de malalt, de podrit. I està tan podrit que ni reconeix la seva pròpia podridura: no és capaç d’actuar contra corruptes, aprofitats i demés de manera efectiva, de refusar-los. Simplement, viu amb ells, com una mena de simbiosi.

No és aplicable, aquí, allò de l’alarma social? Quan hi ha un reguitzell de notícies similars, arreu i a tothora, és un molt mal símptoma, i la gent ja està dient prou d’una manera molt clara.

O potser en comptes d’alarma social hauríem de parlar de cansament social. I d’aquí se’n deriven moltres altres coses: desafecció, indignació. Com no entendre i coincidir amb els motius inicials del 15M?

Vénen ganes de demanar càstigs exemplars, exemplificants. Però ben entesos. I que no siguin excepcions, si ho són no seràn més que part de l’espectace de la simbiosi. I reclamar una actitud exemplar de polítics i persones públiques implica, no ho oblidem, que tots la tinguem. No val aplicar la llei de l’embut, aquí, o tornarem al punt d’inici.

Ens hi posem? Tots, vull dir.

El 15M és una xarxa

Veient notícies, llegint, escoltant aquests últims dies sobre el moviment dels indignats una de les coses que sembla que no s’entén per part de polítics i alguns periodistes és que aquest és un moviment en xarxa, sense caps, sense dirigents.

Els polítics es queixen que no tenen interlocutors vàlids, i els periodistes busquen amb qui parlar perquè no saben amb qui fer-ho, o bé demanen si no es crearà alguna plataforma aprofitant les movilitzacions…

Aquest és un moviment transversal, un crit comú que tothom entén, però que després pot tenir mil visions diferents per aportar solucions, o derivar en mil protestes associades. Què haurien de treure d’aquí uns i altres?

  • Els polítics haurien de veure que la gent es pot mobilitzar puntualment de manera espectacular, i és una manera de cridar l’atenció, però si volen el paper que per a ells mateixos reclamen, han de ser capaços d’entendre-ho i actuar en conseqüència… i no poden actuar amb la rapidesa amb que el moviment s’organitza, es crea i es mostra, son “tempos” diferents…
  • Els periodistes potser han de deixar de buscar caps i imatges per identificar, i tornar als orígens: explicar els motius del moviment, el perquè. Darrera de tot hi ha un perquè, i interessa més que veure repetidament les mateixes cares o cares anònimes que diuen coses similars: menys cares i més informació.