Les falses dietes detox digitals

Està de moda la desconnexió, deixar les xarxes socials, aïllar-te durant uns dies quan vols descansar.

N’hi ha que reivindiquen fins i tot la perversió de la idea original de l’Iphone, com si en Jobs al 2007 no s’hagués pensat res de tot el que va venir després, com si tot el sistema tancat al voltant d’Apple no fos una fàbrica de cèntims ben neta, polida i controlada des del primer moment.

Hi ha un malentès del que és una dieta digital sana: no és el postureig de deixar Facebook mentre seguim tenint Instagram (o la xarxa que toqui) o seguir una dieta de desintoxicació digital(1) per després tornar-te a inflar del sucre de la informació permanent, continua i cuinada

És sa plantejar-se l’ús i la permanència en xarxes socials (ens aporten alguna cosa o només ens gratifiquen instints primaris?), i es més sa i difícil fer el pas de sortir-ne (servidor no ho ha fet hores d’ara, encara que les tingui en guaret semipermanent), però del que es tracta realment és no només en fixar-nos en un plat, sinó en tota la nostra dieta digital, en la nostra alimentació digital compulsiva (en Versvs explica molt bé l’ús que fem d’aquesta continua connexió i de com ens afecta). No son només les xarxes socials, és tota la informació que ens arriba pels diferents canals, cada vegada més segmentada, orientada i dirigida.

Cal trobar la justa mesura, usar i consultar xarxes i notícies quan es necessiti, no com a distracció, i mirar què consumim.

Exactament com amb el menjar: no hi ha dietes miraculoses, sinó alimentació equilibrada. No cal menjar tothora: només unes quantes vegades, de bona qualitat, i gaudint del que t’empasses.

Ah, i els que som pares, encara tenim un repte més gran: ensenyar als fills i filles a tenir aquesta justa mesura, a saber donar el seu temps a cada cosa. Igual que amb el menjar, sense anar més lluny.


1. Detox digital: llocs desconnectats i relaxants, sense wifi ni mòbils, on durant uns dies desconnectes totalment del món – i després et vantes a les teves xarxes d’haver desconnectat, és clar.

De la via ràpida a la complexitat del territori


Carreteres i autopistes ens menen ràpidament d’un punt a un altre, dreceres que fan real la rapidesa que el vehicle promet. Els fabricants et venen la experiència del viatge, però aquest és només un interludi, un temps mort d’un origen a un destí, que és el que ens importa. Passem per la carretera sense veure-la i ens hi hem fet tant, que ni ens adonem de com ens condiciona: tot el que hi ha més enllà de la via no existeix, no surt al nostre mapa mental. Origen-carretera-destí: el territori acaba sent el que hi ha al mapa, poc més que nodes i arestes d’un graf per calcular la velocitat, per més plè de nodes de diferent tamany i pesos que hi posem.

Però si surts de la carretera, les coses canvien. Heu provat d’anar d’un poble a un altre per muntanya, per camp? Resseguir viaranys, antics camins rals, séquies o camins ramaders? El territori aleshores canvia espectacularment: s’amplia, s’enriqueix: tot allò que està allà però que la carretera ens amaga surt a la vista, i la nostra comprensió, el nostre coneixement, s’amplia de cop.

La facilitat i rapidesa d’arribar lluny ens amaga moltes vegades la complexitat i la profunditat del que tenim a prop, la xarxa propera que ha fet del paisatge que ens envolta el que és.

El mateix ens passa amb la informació: els camins que altres ens preconfiguren ens permeten rebre molt ràpidament la informació, arribar i llegir i saber allò que ja volem saber, potser trobarem també algun lloc intermig, alguna distracció que algú ha posat. Però arribar tant ràpid on volem ens farà més savis, o farà només fer més fondo el camí per on anem sempre, la via trepitjada al voltant de la sínia?

Cal sortir, caminar, observar el paisatge, respirar-lo, entendre’l i fer-te’l teu: de cop s’omplen els buits del mapa, i les vies ràpides no son mes que una capa superposada més, de vegades artificiosa, sobre la xarxa original. És igual si camp o ciutat, tot és més complex i ric que des d’una finestra.

Cal sortir també de les vies ràpides de la informació, que ens porten sempre a punts coneguts, i buscar altres camins, altres opinions, trobar el nostre paisatge dins la xarxa mirant a esquerra i a dreta, i no el que ens ensenyen a través d’una finestra, mentre anem a tota velocitat.

Fast info


Ens alimentem amb menjar ràpid, amb plats precuinats, o amb menús preparats: fàcil i ràpid, sense complicacions. Se’ns presenta com plats deliciosos que no hem de cuinar, que no ens donen feina, per poder dedicar el nostre temps a d’altres coses. Però no tenim en compte com estan fets molts d’ells: els excessos de sucre i sal, els conservants o la qualitat dels components que porten, la brossa que generen i com afecta a la nostra salut. La cuina transformada en un element ràpid i de fàcil gaudir, però estandarditzat i sense substància, nu del seu element cultural i social. Ens intoxiquem lentament, adormim alguns gustos, estandarditzem les preferències. Fast food, per posar una etiqueta.

De la mateixa manera que ens alimentem, ens informem: notícies repetides una i altra vegada, petites píndoles amb informació ja digerida per altres i servida segons els seus gustos, informació de fàcil consum i ràpid aprenentatge, però moltes vegades mancada de profunditat. Fets repetits i tornats a repetir, servits en salsa rosa o amb unes gotes de tragèdia, reportatges a ritme de sèrie negra o notícies de safareig. Ens infoxiquem lentament, adormim algunes consciències, estandarditzem les opinions. Fast info, per inventar una etiqueta.

Recuperem la cuina i el menjar pausat, donem-li el temps que li toca. I aprofitem-lo i assaborim-lo sempre que podem (no siguem somiadors: no sempre tenim temps), gaudim del que fem quan ho fem, gaudim de la taula i de la cuina, de la conversa i del valor econòmic i social que té. Slow food, per posar una etiqueta.

Tornem a la informació i la comunicació: estiguem informats, i no perdem les novetats, és clar. Però no confonem informació contínuament repetida amb coneixement, dades tothora i detalls no rellevants com una informació rellevant. El coneixement requereix reflexió, i la reflexió requereix observació, i la observació i la reflexió necessiten temps. No podem estar contínuament absorbint informació i formant-nos opinions de tot, perquè acabem adoptant les opinions d’altres, les idees d’altres, com un dogma qualsevol, sense saber perquè o si hi estem realment d’acord. Necessitem períodes de desconnexió per dedicar a la reflexió i a fer-nos una opinió, necessitem una informació més lenta, més profunda, més objectiva. Slow info, per inventar una etiqueta.

Cultura i societat, el canvi comú

La gent del CCCBLab fa una interessant reflexió sobre l’evolució del públic, de com ha passat de ser més passiu i consumidor (amb criteri, però constrenyit a una oferta preexistent) per evolucionar cap a una interacció amb l’autor i les institucions, tot expressant el seu criteri i fent demandes.

Algunes idees a destacar (relacionades entre elles):

  • La fi de la prescripció: ja no només ens conformem amb el que els museus o el cànon diuen, el públic vol ajudar a conformar la oferta, a modelar-la en base a les seves preferències,
  • El públic modela les organitzacions: les organitzacions han de canviar, tant estructural com funcionalment, per adaptar-se al que se li demana.
  • No només volem comentar i opinar, també es vol ser partícip en la creació, formar part de l’obra.
  • Les institucions impliquen a la gent, compten amb ella.
  • Alhora, però, les institucions han de saber com implicar a la gent.
  • Sorgeix una nova sociabilitat amb internet.

I alguns dubtes que es plantegen:

  • La participació pot ser només mirar què es fa? (en mitjans telemàtics, l’anàlisi de les audiències i del més vist pel públic pot arribar a marcar les preferències del públic d’una manera que pot semblar passiva però que no l’és pas.
  • En Joan Soler (@diplomaticat) planteja que el públic no presencial, el que accedeix per canals telemàtics, s’allunya dels centres físics… d’aquesta manera, el que en un princpi semblava un avantatge (més difusió, més abast) acaba essent un nou repte perquè l’espectador/usuari no s’ha de moure del seu entorn… com moure doncs aquest públic sedentari perquè vingui físicament i participi del centre?

D’altra banda, el naixement de noves plataformes (siguin canals habituals, xarxes socials generalistes o dedicades, o fins i tot apps específiques) permet una major interactuació amb el públic, una major flexibilitat per l’autor i proporcionen màxima ubiqüitat, velocitat, i el canvi continu i l’evolució de la obra, però també ens porten un entorn infoxicat, i per tant, la obligació d’estar millor informat i ser selectiu amb el contingut.

I això ens porta a un altre repte: si tenim tanta oferta i tantes possibilitats d’actuació, ens queda temps per a la reflexió? Com ens formem, aprenem a escollir, i reflexionem sobre la obra que hem vist (o amb la que hem interactuat) si potser ja n’estem volent veure una altra? La contínua disponibilitat de la oferta i la seva disponibilitat no ens poden portar a ser, en certa manera, col·leccionistes d’impressions i sensacions, sense temps de reflexions?

I aquesta falta de reflexió no ens allunyaria, també, de la finalitat última d’una obra? (provocar, pensar, discutir, remoure, aprendre)

Sigui com sigui, aquests problemes, aquests reptes, son els mateixos que afrontem com societat, les nostres societats son eminentment artefactes culturals i ficticis, basats en conceptes i imatges. Per tant, si tots els nostres esquemes de relació, d’exposició pública, de privadesa i disponibilitat canvien, evolucionen i s’adapten, tal i com ho fa la societat, així ho hauran de fer els mecanismes d’interacció amb les diferents institucions, siguin culturals o de govern.

Una sana dieta informativa


Període vacacional: disminueix la ingesta diària de notícies, el flux d’informació entrant; canvio els hàbits i els canals informatius habituals, i redueixo la freqüència i el temps dedicat.

I no passa res. El món segueix rodant, i jo estic informat igual. Potser no al minut, però cal? L’excés d’informació, les dades repetides cada mitja hora, la infoxicació, la necessitat de saber de tot… son bones? Segurament no.

En Thoureau ja tenia necessitat fa 150 anys de defugir la seva “sorollosa” societat, i en Taleb recomana no llegir premsa ni blogs. Potser son casos extrems, però sabem del cert que les notícies acabant arribant, que el flux de la informació és continu i repetitiu.

Perquè aquest és realment el coll d’ampolla: la informació i el número de fonts d’informació (externes i pròpies, induïdes) i obligacions que requereixen la nostra atenció creix exponencialment, però el nostre temps és lineal, i cal saber repartir-lo molt bé.

Així, si deixem de dedicar temps a intentar digerir un flux massiu i repetitiu d’informació, que acaba aportant poc, i escollim bé les fonts i els moments en què ens informem, i els temes que ens interessen, disposarem de molt més temps del que tenim, i estarem igualment informats. Es més, passem automàticament a poder usar aquest temps en tasques creatives, en processar la informació i en reflexionar-hi, podem passar de ser simples consumidors a generadors d’informació o, simplement, a disposar de més temps per fer tot allò que volem fer i pel que no tenim temps.