Desconnectar per connectar

Botó de desconnexió d'un ordinadorPer raons diverses, porto un temps amb un cert nivell de desconnexió del flux de notícies i novetats habituals: això no vol dir que no estigui al cas del què passa, que no m’interessi pel món ni pel meu entorn, és senzillament que he canviat de canals d’informació, de maneres d’arribar a les notícies i a les novetats i, sobretot, dels tempos de fer-ho.

Què vol dir això? Que ha baixat el meu consum de notícies on-line, de consultes a les xarxes socials i fins i tot a la televisió o als canals de ràdio d’informació… I no per això he deixat d’estar informat o he deixat d’assabentar-me de coses, senzillament, em centro en les coses importants. I les notícies segueixen arribant.

Això em fa plantejar-me fins a quin punt és necessari el nivell de connexió que nosaltres mateixos ens imposem: cal estar pendent de les xarxes socials, de les notícies, del correu o similars a tothora? No, segurament no. Això, però, no vol dir que em converteixi en un neoluddita o que deixi el meu telèfon a sobre de la taula, no: senzillament hem d’aprendre a dosificar l’ús que en fem.

Les tecnologies de la comunicació no són inherentment dolentes o bones, és l’ús que en fem nosaltres el que les farà d’una manera o altra. Que està tot pensat perquè estiguis connectat a tothora, consumint informació que no aporta res, limitant el teu temps de reflexió i de gaudi d’altres coses, que et poden rastrejar tot el que fas i així encara oferir-te més coses? Clar. Però aquí està el truc: en saber-ho i, sabent-ho, fer-ne un ús correcte. Programar el sistema.

És interessant provar-ho, i no és un debat nou, ni sóc el primer a provar-ho. Però comença a ser important que tots en siguem conscients, i no ja només els immigrants digitals, els que ens hem trobat tot això de més o menys grans: cal ensenyar-ho, sobretot, als nadius digitals, que ja pujen immersos en aquest món.

Personalitzar la xarxa, uniformitzar el món

Subxarxes dintre d'una xarxaCada vegada em preocupa més cap a on va Internet.

La idea inicial d’una xarxa lliure on tothom pot actuar en igualtat de condicions sembla que està cada vegada més lluny.

Aquella idea venia donada pels entorns inicials, tant físic com intelectual, de la xarxa: grups de científics acosutmats a intercanviar coneixements i idees, que treballaven des de terminals fixes.

Avui en dia, en canvi, l’entorn s’ha capgirat: s’hi pot accedir des de gairebé arreu i en qualsevol moment, els terminals son cada vegada més mòbils i ja no es concebeix una xarxa sense actors econòmics; de fet, els actors econòmics son els que concentren avui en dia gran part tant dels continguts com del tràfic.

La xarxa s’està monetaritzant a un ritme cada vegada més ràpid, i els grans actors (nadius de la xarxa, com Google o Facebook, o perfectament adaptats, com Amazon) treuen un gran profit, alhora que es converteixen cada vegada més en supernodes degut a la concentració de contingut i trànsit.

L’actiu més important segueix sent la informació, però no ja la informació que els usuaris van a buscar a pàgines diverses (enciclopèdies, diaris, blogs), sino que els propis usuaris entren de manera voluntària i inconscient, que permet traçar perfils socials i econòmics, preferències de navegació i de lectura, i, fins i tot amb els dispositius mòbils, geolocalitzar l’emissió d’aquesta informació, traçant fins i tot perfils horaris d’accés, que poden arribar a separar-se en preferències i interessos laborals i personals.

Aquesta traçabilitat i possibilitat de personalització de serveis està portant a un canvi substancial de la mateixa concepció de la xarxa i de la informació que hi trobem, cosa que, en les nostres societats hiperconnectades pot tenir també conseqüències socials i polítiques.

Una de les virtuts que sempre s’esmenta d’Internet és la possibilitat de tenir tota la informació del món a l’abast, de tots els tipus i colors, i això ens hauria de permetre veure el món tal com és, amb tots els seus matissos, opinions i visions, podriem contrastar diferents punts de vista sobre una mateixa informació i així, de resultes, fer-nos una idea més objectiva i real del que ha passat. Teòricament.

A la pràctica no és així: els motors de cerca o els serveis de xarxes socials centralitzats filtren la informació que ens serveixen, en funció de contactes, cerques prèvies, interaccions, clicks, i uns quants factors més, personalitzant els resultats, i això, que en principi sembla còmode i inocu, resulta que té una segona lectura no tan inoqüa: ja no veiem el món com és, no veiem totes les realitats, només veiem les més properes a nosaltres. I això, a la llarga, pot fer que ens pensem que el món és com nosaltres el veiem, o com el veu la gent que pensa com nosaltres; reforça la tribu, la visió particular, et tanca en una gàbia informativa.

Així, aquests grans supernodes (Google, Facebook, Twitter, G+…) donen la falsa il·lusió d’estar dintre d’una xarxa oberta, però en realitat el que creen son subxarxes tancades dintre de la gran xarxa original, son com petits forats negres d’informació que tendeixen a atrapar-nos allà dintre, i això comença a allunyar-se de la idea d’una constel·lació de llocs independents connectats entre sí que deia en començar.

No cal buscar cap explicació estranya o conspiranoica darrere d’aquest mecanisme: l’empresa filtra la informació per oferir uns resultats més adients al perfil que s’ha fet de nosaltres, de manera que si ens diu o suggereix coses que pensa que ens agraden, qui surt guanyant és ella. És, alhora, causa i efecte de la monetarització de la xarxa.

Per l’empresa pot ser correcte, per la societat pot tenir conseqüencies nefastes a mesura que creixi l’ús d’Internet com a font d’informació.

La solució és ben senzilla i coneguda: no quedar-te només amb el que et donen, cal anar a buscar la informació, mirar què diuen els altres i intentar entendre-ho i, en la mesura del possible (tecnològicament parlant) establir tu els filtres i no usar els que et dónen (o desactivar-los, si es pot).

(TED Talk via Dragoncete)

Un sol lloc pels contactes

La gestió dels contactes és un tema que cada vegada pren més importància i que costa més de portar al dia, per la dispersió d’aquesta informació a diferents serveis i llocs.

De la mateixa manera que la missatgeria ja no es refereix només al correu, sino que engloba tant correu electrònic com missatgeria instantània, xats, nous canals/mitjans com twitter o similars, sms, etc., els contactes ja no estan només a una agenda electrònica: els tenim repartits arreu d’aquests diferents canals, i en tenim tant a l’ordinador (i aquí s’inclou el sobretaula, el portàtil, el netbook, el de la feina) com a diferents comptes al núvol, o al mòbil.

Moltes vegades, a més, aquests contactes son els mateixos, la mateixa persona, però amb diferents comptes als diferents serveis, i com ho fem si volem tenir la informació actualitzada? Repliquem la informació arreu? Això implica errors, repeticions, tasques repetitives i tedioses…

Fóra ideal trobar un sistema unificat per gestionar contactes, mostrant en una única vista tota la informació d’una persona als diferents comptes, de manera que en qualsevol moment poguéssim disposar de diferents vies de contacte, o fer el missatge que consideréssim pel mitjà més adient.

Via Només 5 línies descobreixo Thunderbird Contacts, que serveix precisament per això: gestionar en un sol punt la informació de diferents llibretes de contacte: correu electrònic, serveis on-line, etc. La utilitat del sistema rau en els connectors cap als diversos serveis, que permeten, de moment, una visió global del nostre “núvol de contactes”.

El concepte és prou interessant, i encara podria tenir alguns punts de millora:

  • La possibilitat d’unificar informació de diversos comptes en una sola vista: una persona amb noms lleugerament diferents surt diverses vegades, seria interessant poder-los agrupar
  • Mostra global de tota la informació
  • Gestió més acurada d’alguns serveis (gmail, per exemple, depèn molt dels grups i la ordenació interna que en fa)

Fet això, també seria interessant mirar com sincronitzar els contactes a diverses màquines, o bé, fins i tot, com fer-ho compatible amb dispositius mòbils; potser usant quelcom com gears podriem disposar d’aquesta informació estant off-line (per exemple per dispositius sense 3G).

Sigui com sigui, la sincronització entre la informació que resideix als nostres equips i la que tenim dispersa al núvol és clau per treure tot el suc a les possibilitats d’un món interconnectat, i, perquè no, per assegurar-nos tambe la pervivència de la nostra informació una vegada ens desconnectem d’un servei.

MTC sí, MTC no

Ja és oficial: Ascó presentarà candidatura per tal que s’hi faci el famós MTC, el magatzem de residus nuclears centralitzat, un assumpte del que els mitjans d’informació n’han anat ben plens aquests dies.

I això és precisament el que em xoca: tant com s’ha informat d’actes, assembles, declaracions de polítics i contradeclaracions, de pressupostos i plans, encara continuava tenint la sensació de no estar informat del tot, de no saber pros i contres del magatzem, o del perquè de la candidatura.

Avui un amic de per aquelles terres m’ho ha explicat en quatre frases: el poble viu d’allò, de la nuclear, i té un nivell de vida gràcies a això que sobrepassa amb molt el de la zona; sí es veritat que hi ha molts càrrecs mitjans i alts de la central que potser no viuen al poble, sino a poblacions costaneres, però també és cert que la central ha donat feina a molta gent, i que noves generacions ja més ben preparades sí que opten a aquests llocs, afiançant població al territori… si fa no fa, i pensant una mica, tot això se’ns pot ocórrer. Però m’ha donat un argument que, de tant obvi, ni se m’havia passat pel cap: la central és allà, ja hi és, no la mouràn. Què vol dir això? Que, encara que no facin el MTC, la central, les seves instal·lacions i els terrenys ja estan contaminats, s’han de tancar i no deixar accedir ningú. Tant per tant, potser millor treure-li algun rendiment, no? Si parléssim d’un lloc on s’ha de fer de bell nou el magatzem, les coses serien d’una altra manera…

El President Montilla deia ahir, crec, que Catalunya ja contribueix prou en temes radiactius perquè genera el 40% de l’electricitat d’origen nuclear de l’estat, i apel·lava a una versió inversa de la solidaritat interterritorial… el que no va recordar de dir és que, tot i així, Catalunya és importadora d’energia, en consumeix més de la que produeix.

No val tampoc l’argument que el magatzem és temporal: qui mourà els milers de tones de residus radiactius d’aquí 60 anys? I el transport, els riscos i altres punts inherents a la centralització? I també caldrà repartir bé entre el territori els cèntims promesos o veure què en queda després de construir el magatzem (en Marià Hierro ho explica molt bé)…

No estic a favor del magatzem, però és curiós com quatre frases m’han permès comprendre millor els arguments de l’altre cantó. Potser no tanta política ni informació puntual, sino una mica més de fons i explicant l’entorn i les circumstàncies ens faria entendre millor les coses.