Un sol lloc pels contactes

La gestió dels contactes és un tema que cada vegada pren més importància i que costa més de portar al dia, per la dispersió d’aquesta informació a diferents serveis i llocs.

De la mateixa manera que la missatgeria ja no es refereix només al correu, sino que engloba tant correu electrònic com missatgeria instantània, xats, nous canals/mitjans com twitter o similars, sms, etc., els contactes ja no estan només a una agenda electrònica: els tenim repartits arreu d’aquests diferents canals, i en tenim tant a l’ordinador (i aquí s’inclou el sobretaula, el portàtil, el netbook, el de la feina) com a diferents comptes al núvol, o al mòbil.

Moltes vegades, a més, aquests contactes son els mateixos, la mateixa persona, però amb diferents comptes als diferents serveis, i com ho fem si volem tenir la informació actualitzada? Repliquem la informació arreu? Això implica errors, repeticions, tasques repetitives i tedioses…

Fóra ideal trobar un sistema unificat per gestionar contactes, mostrant en una única vista tota la informació d’una persona als diferents comptes, de manera que en qualsevol moment poguéssim disposar de diferents vies de contacte, o fer el missatge que consideréssim pel mitjà més adient.

Via Només 5 línies descobreixo Thunderbird Contacts, que serveix precisament per això: gestionar en un sol punt la informació de diferents llibretes de contacte: correu electrònic, serveis on-line, etc. La utilitat del sistema rau en els connectors cap als diversos serveis, que permeten, de moment, una visió global del nostre “núvol de contactes”.

El concepte és prou interessant, i encara podria tenir alguns punts de millora:

  • La possibilitat d’unificar informació de diversos comptes en una sola vista: una persona amb noms lleugerament diferents surt diverses vegades, seria interessant poder-los agrupar
  • Mostra global de tota la informació
  • Gestió més acurada d’alguns serveis (gmail, per exemple, depèn molt dels grups i la ordenació interna que en fa)

Fet això, també seria interessant mirar com sincronitzar els contactes a diverses màquines, o bé, fins i tot, com fer-ho compatible amb dispositius mòbils; potser usant quelcom com gears podriem disposar d’aquesta informació estant off-line (per exemple per dispositius sense 3G).

Sigui com sigui, la sincronització entre la informació que resideix als nostres equips i la que tenim dispersa al núvol és clau per treure tot el suc a les possibilitats d’un món interconnectat, i, perquè no, per assegurar-nos tambe la pervivència de la nostra informació una vegada ens desconnectem d’un servei.

MTC sí, MTC no

Ja és oficial: Ascó presentarà candidatura per tal que s’hi faci el famós MTC, el magatzem de residus nuclears centralitzat, un assumpte del que els mitjans d’informació n’han anat ben plens aquests dies.

I això és precisament el que em xoca: tant com s’ha informat d’actes, assembles, declaracions de polítics i contradeclaracions, de pressupostos i plans, encara continuava tenint la sensació de no estar informat del tot, de no saber pros i contres del magatzem, o del perquè de la candidatura.

Avui un amic de per aquelles terres m’ho ha explicat en quatre frases: el poble viu d’allò, de la nuclear, i té un nivell de vida gràcies a això que sobrepassa amb molt el de la zona; sí es veritat que hi ha molts càrrecs mitjans i alts de la central que potser no viuen al poble, sino a poblacions costaneres, però també és cert que la central ha donat feina a molta gent, i que noves generacions ja més ben preparades sí que opten a aquests llocs, afiançant població al territori… si fa no fa, i pensant una mica, tot això se’ns pot ocórrer. Però m’ha donat un argument que, de tant obvi, ni se m’havia passat pel cap: la central és allà, ja hi és, no la mouràn. Què vol dir això? Que, encara que no facin el MTC, la central, les seves instal·lacions i els terrenys ja estan contaminats, s’han de tancar i no deixar accedir ningú. Tant per tant, potser millor treure-li algun rendiment, no? Si parléssim d’un lloc on s’ha de fer de bell nou el magatzem, les coses serien d’una altra manera…

El President Montilla deia ahir, crec, que Catalunya ja contribueix prou en temes radiactius perquè genera el 40% de l’electricitat d’origen nuclear de l’estat, i apel·lava a una versió inversa de la solidaritat interterritorial… el que no va recordar de dir és que, tot i així, Catalunya és importadora d’energia, en consumeix més de la que produeix.

No val tampoc l’argument que el magatzem és temporal: qui mourà els milers de tones de residus radiactius d’aquí 60 anys? I el transport, els riscos i altres punts inherents a la centralització? I també caldrà repartir bé entre el territori els cèntims promesos o veure què en queda després de construir el magatzem (en Marià Hierro ho explica molt bé)…

No estic a favor del magatzem, però és curiós com quatre frases m’han permès comprendre millor els arguments de l’altre cantó. Potser no tanta política ni informació puntual, sino una mica més de fons i explicant l’entorn i les circumstàncies ens faria entendre millor les coses.

La informació en una organització

Qualsevol organització té una tendència natural a la dispersió de la seva informació.

A mesura que creix, el que en un moment inicial era un conjunt de dades i informacions conegudes i compartides per tots, creix i es divideix en diferents illes d’informació no del tot connectades, en part degut al propi procés d’especialització de cada persona.

Així, cada persona passa a ser més o menys especialista en un tema, amb un coneixement més profund de determinades àrees i, inversament proporcional, més pobre del conjunt real, el que provoca, a més, una falta de visió dintre del conjunt general de la organització, un aïllament del grup. D’aquesta manera, les persones passen a ser importants per la organització per ser dipositaris d’uns coneixements específics i d’uns procediments lligats a una situació concreta, però no per què puguin aportar altra cosa al conjunt.

Això pot provocar que aquella persona només valgui, o sigui especialment valuosa, en aquell lloc de treball, però que treta de fora de context no tingui cap altra aptitud. Això, ni és bò pel conjunt ni és bò per la persona: a un no li interessa tenir elements especialitzats (a la força, o per deixadesa), i l’altra, a la llarga, es veurà llençat a un estancament de les tasques que pot fer.

Si, en canvi, es disposa de mitjans per posar a l’abast de tothom la informació, de manera que cadascú conegui el que li pertoca “per defecte”, però també pugui tenir accés a d’altres informacions, es poden flexibilitzar tant els fluxes de procés com ampliar els coneixements propis (ampliació de punts de vista, més informació per prendre decisions, més possibilitat de treball en grup i discussió): això fa que les persones es puguin valorar, aleshores, no només pel que saben, sino pel que saben fer. Crec que això és molt més important tant per la organització com per la persona (possibilitats de desenvolupament personal i laboral).

El problema és que aquest canvi no només suposa la disponibilitat de les eines correctes per compartir aquesta informació i comunicació (wikis, CRM’s, BPM’s, missatgeria interna, fòrums, correu, etc…) sino que moltes vegades és molt més important el factor personal o cultural:

  • implica canvis profunds a nivell tant d’hàbits de feina com d’estructura de la pròpia organització: saber fer sentir part d’una organització el seu personal no és fàcil, i és un treball continu;
  • canviar els hàbits d’anys, que dóna seguretat (ai, les rutines), pot provocar pors i desconfiançes;
  • passar d’una estructura jeràrquica on la responsabilitat es pot escalar cap adalt a una estructura en xarxa on s’ha de ser més responsable de la pròpia feina i de la seva gestió no és fàcil tampoc.

Informació gràfica

Les representacions gràfiques de la informació sempre tenen una lectura més enllà de la purament funcional. La estètica associada a qualsevol representació pot ajudar moltíssim tant a la comprensió de les dades com a la visualització dels conceptes que es vulguin destacar, facilitant d’aquesta manera la explicació d’una idea, o fins i tot, millorant la comprensió d’una realitat.

Per posar alguns exemples:

  • La planta, alçat i secció d’un plànol ens pot ajudar a fer-nos una idea de com serà l’edifici i pot donar una informació tècnica molt precisa, però una perspectiva caballera o una isòmetrica ens farà veure molt més ràpidament els volums de l’edifici, la seva imatge final.
  • El plànol d’una ciutat ens mostra com es distribueix aquella ciutat pel territori, però res més. Si a sobre hi dibuixem informació sobre els fluxes de transport, o sobre la distribució i usos del territori, comprendrem molt més bé com funciona aquella ciutat.
  • La relació de diferents tipus de dades inicialment no relacionades sobre eixos geogràfics o temporals ens pot fer veure les relacions ocultes entre ells, les influències mútues o les dependències que existeixen.

Em meravella com una cosa tan (inicialment) simple com la estètica i el disseny poden ajudar a comprendre millor tot allò que ens envolta, com un disseny pot incorporar en base al grafisme molts més elements que la informació purament gràfica, i això ho podem trobar en un esbòs a ma alçada del plànol d’un edifici fins a la visualització en 3D del flux de tràfic sobre els carrers d’una ciutat, georeferenciant els fluxes de dades, de diners o de persones entre territoris o dibuixant mapes conceptuals d’idees.

Estem en una època d’informació purament visual, diuen. Ben posada, doncs, la informació gràfica pot ser tan forta com la paraula.