Les falses dietes detox digitals

Està de moda la desconnexió, deixar les xarxes socials, aïllar-te durant uns dies quan vols descansar.

N’hi ha que reivindiquen fins i tot la perversió de la idea original de l’Iphone, com si en Jobs al 2007 no s’hagués pensat res de tot el que va venir després, com si tot el sistema tancat al voltant d’Apple no fos una fàbrica de cèntims ben neta, polida i controlada des del primer moment.

Hi ha un malentès del que és una dieta digital sana: no és el postureig de deixar Facebook mentre seguim tenint Instagram (o la xarxa que toqui) o seguir una dieta de desintoxicació digital(1) per després tornar-te a inflar del sucre de la informació permanent, continua i cuinada

És sa plantejar-se l’ús i la permanència en xarxes socials (ens aporten alguna cosa o només ens gratifiquen instints primaris?), i es més sa i difícil fer el pas de sortir-ne (servidor no ho ha fet hores d’ara, encara que les tingui en guaret semipermanent), però del que es tracta realment és no només en fixar-nos en un plat, sinó en tota la nostra dieta digital, en la nostra alimentació digital compulsiva (en Versvs explica molt bé l’ús que fem d’aquesta continua connexió i de com ens afecta). No son només les xarxes socials, és tota la informació que ens arriba pels diferents canals, cada vegada més segmentada, orientada i dirigida.

Cal trobar la justa mesura, usar i consultar xarxes i notícies quan es necessiti, no com a distracció, i mirar què consumim.

Exactament com amb el menjar: no hi ha dietes miraculoses, sinó alimentació equilibrada. No cal menjar tothora: només unes quantes vegades, de bona qualitat, i gaudint del que t’empasses.

Ah, i els que som pares, encara tenim un repte més gran: ensenyar als fills i filles a tenir aquesta justa mesura, a saber donar el seu temps a cada cosa. Igual que amb el menjar, sense anar més lluny.


1. Detox digital: llocs desconnectats i relaxants, sense wifi ni mòbils, on durant uns dies desconnectes totalment del món – i després et vantes a les teves xarxes d’haver desconnectat, és clar.

Fast info


Ens alimentem amb menjar ràpid, amb plats precuinats, o amb menús preparats: fàcil i ràpid, sense complicacions. Se’ns presenta com plats deliciosos que no hem de cuinar, que no ens donen feina, per poder dedicar el nostre temps a d’altres coses. Però no tenim en compte com estan fets molts d’ells: els excessos de sucre i sal, els conservants o la qualitat dels components que porten, la brossa que generen i com afecta a la nostra salut. La cuina transformada en un element ràpid i de fàcil gaudir, però estandarditzat i sense substància, nu del seu element cultural i social. Ens intoxiquem lentament, adormim alguns gustos, estandarditzem les preferències. Fast food, per posar una etiqueta.

De la mateixa manera que ens alimentem, ens informem: notícies repetides una i altra vegada, petites píndoles amb informació ja digerida per altres i servida segons els seus gustos, informació de fàcil consum i ràpid aprenentatge, però moltes vegades mancada de profunditat. Fets repetits i tornats a repetir, servits en salsa rosa o amb unes gotes de tragèdia, reportatges a ritme de sèrie negra o notícies de safareig. Ens infoxiquem lentament, adormim algunes consciències, estandarditzem les opinions. Fast info, per inventar una etiqueta.

Recuperem la cuina i el menjar pausat, donem-li el temps que li toca. I aprofitem-lo i assaborim-lo sempre que podem (no siguem somiadors: no sempre tenim temps), gaudim del que fem quan ho fem, gaudim de la taula i de la cuina, de la conversa i del valor econòmic i social que té. Slow food, per posar una etiqueta.

Tornem a la informació i la comunicació: estiguem informats, i no perdem les novetats, és clar. Però no confonem informació contínuament repetida amb coneixement, dades tothora i detalls no rellevants com una informació rellevant. El coneixement requereix reflexió, i la reflexió requereix observació, i la observació i la reflexió necessiten temps. No podem estar contínuament absorbint informació i formant-nos opinions de tot, perquè acabem adoptant les opinions d’altres, les idees d’altres, com un dogma qualsevol, sense saber perquè o si hi estem realment d’acord. Necessitem períodes de desconnexió per dedicar a la reflexió i a fer-nos una opinió, necessitem una informació més lenta, més profunda, més objectiva. Slow info, per inventar una etiqueta.

Una sana dieta informativa


Període vacacional: disminueix la ingesta diària de notícies, el flux d’informació entrant; canvio els hàbits i els canals informatius habituals, i redueixo la freqüència i el temps dedicat.

I no passa res. El món segueix rodant, i jo estic informat igual. Potser no al minut, però cal? L’excés d’informació, les dades repetides cada mitja hora, la infoxicació, la necessitat de saber de tot… son bones? Segurament no.

En Thoureau ja tenia necessitat fa 150 anys de defugir la seva “sorollosa” societat, i en Taleb recomana no llegir premsa ni blogs. Potser son casos extrems, però sabem del cert que les notícies acabant arribant, que el flux de la informació és continu i repetitiu.

Perquè aquest és realment el coll d’ampolla: la informació i el número de fonts d’informació (externes i pròpies, induïdes) i obligacions que requereixen la nostra atenció creix exponencialment, però el nostre temps és lineal, i cal saber repartir-lo molt bé.

Així, si deixem de dedicar temps a intentar digerir un flux massiu i repetitiu d’informació, que acaba aportant poc, i escollim bé les fonts i els moments en què ens informem, i els temes que ens interessen, disposarem de molt més temps del que tenim, i estarem igualment informats. Es més, passem automàticament a poder usar aquest temps en tasques creatives, en processar la informació i en reflexionar-hi, podem passar de ser simples consumidors a generadors d’informació o, simplement, a disposar de més temps per fer tot allò que volem fer i pel que no tenim temps.

Desconnectar per connectar

Botó de desconnexió d'un ordinadorPer raons diverses, porto un temps amb un cert nivell de desconnexió del flux de notícies i novetats habituals: això no vol dir que no estigui al cas del què passa, que no m’interessi pel món ni pel meu entorn, és senzillament que he canviat de canals d’informació, de maneres d’arribar a les notícies i a les novetats i, sobretot, dels tempos de fer-ho.

Què vol dir això? Que ha baixat el meu consum de notícies on-line, de consultes a les xarxes socials i fins i tot a la televisió o als canals de ràdio d’informació… I no per això he deixat d’estar informat o he deixat d’assabentar-me de coses, senzillament, em centro en les coses importants. I les notícies segueixen arribant.

Això em fa plantejar-me fins a quin punt és necessari el nivell de connexió que nosaltres mateixos ens imposem: cal estar pendent de les xarxes socials, de les notícies, del correu o similars a tothora? No, segurament no. Això, però, no vol dir que em converteixi en un neoluddita o que deixi el meu telèfon a sobre de la taula, no: senzillament hem d’aprendre a dosificar l’ús que en fem.

Les tecnologies de la comunicació no són inherentment dolentes o bones, és l’ús que en fem nosaltres el que les farà d’una manera o altra. Que està tot pensat perquè estiguis connectat a tothora, consumint informació que no aporta res, limitant el teu temps de reflexió i de gaudi d’altres coses, que et poden rastrejar tot el que fas i així encara oferir-te més coses? Clar. Però aquí està el truc: en saber-ho i, sabent-ho, fer-ne un ús correcte. Programar el sistema.

És interessant provar-ho, i no és un debat nou, ni sóc el primer a provar-ho. Però comença a ser important que tots en siguem conscients, i no ja només els immigrants digitals, els que ens hem trobat tot això de més o menys grans: cal ensenyar-ho, sobretot, als nadius digitals, que ja pujen immersos en aquest món.