Fast info


Ens alimentem amb menjar ràpid, amb plats precuinats, o amb menús preparats: fàcil i ràpid, sense complicacions. Se’ns presenta com plats deliciosos que no hem de cuinar, que no ens donen feina, per poder dedicar el nostre temps a d’altres coses. Però no tenim en compte com estan fets molts d’ells: els excessos de sucre i sal, els conservants o la qualitat dels components que porten, la brossa que generen i com afecta a la nostra salut. La cuina transformada en un element ràpid i de fàcil gaudir, però estandarditzat i sense substància, nu del seu element cultural i social. Ens intoxiquem lentament, adormim alguns gustos, estandarditzem les preferències. Fast food, per posar una etiqueta.

De la mateixa manera que ens alimentem, ens informem: notícies repetides una i altra vegada, petites píndoles amb informació ja digerida per altres i servida segons els seus gustos, informació de fàcil consum i ràpid aprenentatge, però moltes vegades mancada de profunditat. Fets repetits i tornats a repetir, servits en salsa rosa o amb unes gotes de tragèdia, reportatges a ritme de sèrie negra o notícies de safareig. Ens infoxiquem lentament, adormim algunes consciències, estandarditzem les opinions. Fast info, per inventar una etiqueta.

Recuperem la cuina i el menjar pausat, donem-li el temps que li toca. I aprofitem-lo i assaborim-lo sempre que podem (no siguem somiadors: no sempre tenim temps), gaudim del que fem quan ho fem, gaudim de la taula i de la cuina, de la conversa i del valor econòmic i social que té. Slow food, per posar una etiqueta.

Tornem a la informació i la comunicació: estiguem informats, i no perdem les novetats, és clar. Però no confonem informació contínuament repetida amb coneixement, dades tothora i detalls no rellevants com una informació rellevant. El coneixement requereix reflexió, i la reflexió requereix observació, i la observació i la reflexió necessiten temps. No podem estar contínuament absorbint informació i formant-nos opinions de tot, perquè acabem adoptant les opinions d’altres, les idees d’altres, com un dogma qualsevol, sense saber perquè o si hi estem realment d’acord. Necessitem períodes de desconnexió per dedicar a la reflexió i a fer-nos una opinió, necessitem una informació més lenta, més profunda, més objectiva. Slow info, per inventar una etiqueta.

Desconnectar per connectar

Botó de desconnexió d'un ordinadorPer raons diverses, porto un temps amb un cert nivell de desconnexió del flux de notícies i novetats habituals: això no vol dir que no estigui al cas del què passa, que no m’interessi pel món ni pel meu entorn, és senzillament que he canviat de canals d’informació, de maneres d’arribar a les notícies i a les novetats i, sobretot, dels tempos de fer-ho.

Què vol dir això? Que ha baixat el meu consum de notícies on-line, de consultes a les xarxes socials i fins i tot a la televisió o als canals de ràdio d’informació… I no per això he deixat d’estar informat o he deixat d’assabentar-me de coses, senzillament, em centro en les coses importants. I les notícies segueixen arribant.

Això em fa plantejar-me fins a quin punt és necessari el nivell de connexió que nosaltres mateixos ens imposem: cal estar pendent de les xarxes socials, de les notícies, del correu o similars a tothora? No, segurament no. Això, però, no vol dir que em converteixi en un neoluddita o que deixi el meu telèfon a sobre de la taula, no: senzillament hem d’aprendre a dosificar l’ús que en fem.

Les tecnologies de la comunicació no són inherentment dolentes o bones, és l’ús que en fem nosaltres el que les farà d’una manera o altra. Que està tot pensat perquè estiguis connectat a tothora, consumint informació que no aporta res, limitant el teu temps de reflexió i de gaudi d’altres coses, que et poden rastrejar tot el que fas i així encara oferir-te més coses? Clar. Però aquí està el truc: en saber-ho i, sabent-ho, fer-ne un ús correcte. Programar el sistema.

És interessant provar-ho, i no és un debat nou, ni sóc el primer a provar-ho. Però comença a ser important que tots en siguem conscients, i no ja només els immigrants digitals, els que ens hem trobat tot això de més o menys grans: cal ensenyar-ho, sobretot, als nadius digitals, que ja pujen immersos en aquest món.