Editors sense distraccions (II)

La notícia de que l’autor de Joc de Trons usa un PC aïllat de la xarxa i escriu sobre Wordstar em fa plantejar-me si no tindrem massa ximpleries al cap amb la interactivitat, la multitasca i totes les coses que ens fan ser productius. De fet, no sé si fins i tot la cerca d’un editor de text “zen” (ei, n’hi ha a pantalla completa, amb fons relaxant i musiqueta suau) és una xorrada majúscula de panxacontent.

Captura de pantalla de wordstar, de www.russbellew.com

És clar que hi ha necessitats molt diferents, però George R.R. Martin ha trobat la solució més adient i òptima a les seves necessitats: escriure sense distraccions. I usar el Wordstar, en un ordinador amb DOS, és molt, molt similar a estar picant a màquina o escrivint a mà en un full en blanc: per més que vulguis, no tens gaires coses més a fer, no pots fer una combinació de tecles i saltar a un navegador i distreure’t quan, de fet, o no tens xarxa o has d’anar amb un lynx o equivalent.

Això és extensible a treballar amb finestres a pantalla complerta, que permeten centrar-se en la tasca que s’està fent. Les pantalles amb moltes finestres obertes de diferents programes queden molt bé per mostrar possibilitats -i fer captures per presentacions-, però no son gaire útils a l’hora de treballar: és el paradigma de la multitasca i la compartició, de perdre més temps entre coses que no pas fent-les.

Mitjà i missatge: modelant la conversa

El canal per on es transmet un missatge el condiciona totalment: no és el mateix un llibre, un diari, la televisió o la ràdio. Cada mitjà té el seu tempus, el seu ritme, les seves possibilitats gràfiques o les seves limitacions temporals o d’espai, i tot això condiciona espectacularment la profunditat del missatge, l’atenció que hi dediquem, la reflexió sobre el mateix o l’abast, l’audiència, fins al punt que pot arribar a variar el significat, donades les lectures que se’n poden fer. De fet, McLuhan ja va dir fa anys que el mitjà és el missatge.

De fet, les cadenes de notícies contínues, els diaris amb continguts d’agència i notícies repetides, les descarades orientacions de notícies cap a determinades audiències, o els llibres repetidors de tòpics però sense idees essencialment noves no son més que exageracions d’aquest model, evolucions pervertides dels canals unidireccionals massius, d’un emissor a una audiència gegant que escolta embadalida i no pot dir gaire al respecte.

Curiosament, la gran promesa democràtica, la gran conversa global, Internet, està repetint aquest model: les xarxes socials centralitzades i els serveis de comunicació mòbils repeteixen un model molt similar: promocionen els missatges curts, la rapidesa, la velocitat, es premia la intuïció i l’agilitat davant de la reflexió i el pensament: retuits, m’agrades, tumblrs, agregadors… la tendència a augmentar l’efecte megàfon de la massa és cada vegada més gran. La conversa global segueix existint, però continua essent minoritària.

Les interfícies d’aquests nous mitjans no son alienes: whatsapp o twitter, per exemple, no estan dissenyats per mantenir converses asíncrones: es rep un missatge i o es contesta o bé queda submergit cap al fons de la pila de la resta de missatges més nous. No és impossible contestar després, però cal un treball extra. I novament missatges curts, ràpids, imatges, multimèdia. Consum fàcil, digestió ràpida. Novament el mitjà és el missatge, novament el mitjà conforma la manera de comunicar i per tant, dóna forma (deforma?) el missatge. Ara ja no només el mitja és el missatge: ara el mitjà també modela la forma de comunicar-se, la conversa.

Què passarà quan pensem que els missatges son d’aquest tipus tots? Què passarà quan vestim els missatges amb enllaços per donar més informació, enllaços que moltes vegades no es miren, no es consulten, com les referències d’un llibre? Com consumir tanta informació, tant similar, de tants mitjans?

Editors sense distraccions

Fa uns dies parlava de la necessitat d’eliminar distraccions en les interfícies per ajudar a la concentració en les tasques.

Un exemple bastant il·lustratiu d’això pot ser la redacció d’un document, o d’un post com aquest: normalment ho fem dins de la interfície del procesador de texts, o del gestor del blog, plè de botons i tasques, i ens preocupem més dels marges i les negretes que no pas del text en sí.

Captura de pyroom

Ja fa temps que existeixen editors que permeten eliminar les distraccions en escriure, amb més o menys encert, n’hi ha que fins i tot no només eliminen les distraccions de l’entorn si no que intenten modificar-lo per oferir-ne un de més agradable, amb fons de colors suaus i fins i tot música ambient (ommwriter, marave)…

Al meu entendre, això és substituir unes distraccions per altres: ens apostem el que trigarem en buscar una musiqueta que ens agradi o bé una foto de fons d’allò més zen?

La solució és ben fàcil: agafem un editor de text, pur i dur, i posem-lo a pantalla complerta: desapareixen totes les distraccions de la pantalla de cop: és com enfrontar-te a un full en blanc, sense res. Ara ja podem escriure, desenvolupar les idees i, una vegada redactat, ja posarem el text bonic. I funciona.

Personalment a més, prefereixo invertir els colors si treballo a pantalla complerta editant un text: fons negre i lletres clares, em dóna molt més la sensació de neteja, potser per la diferència amb les finestres de fons clar habituals. Una altra manía: tenir el text centrat a pantalla, uns mínims marges, si pot ser.

Si feu servir Windows:

  • Proveu notepad++. Pitjant F11, F12 us quedeu només amb la pantalla d’edició, sense cap tipus de menu. Les mateixes tecles per tornar a una finestra normal (a banda, notepad++ és un editor molt lleuger però amb unes capacitats d’edició impressionants, expandible a base de plugins… una bona eina). Si voleu lletres clares i fons obscur, proveu el tema Choco.

Si feu anar Linux:

  • El mateix Gedit a pantalla complerta fa el fet, i de sobres. Com abans, per usar fons fosc i lletres clares podeu provar el tema Oblivion (més temes al repositori de mig, via Michael Koby)
  • Si sou una mica més puristes i us agrada una mica més que el text estigui centrat, pyroom és també una molt bona opció (pantalla fosca, lletra clara, marges centrats: una presentació minimalista, però funcional)

Finestres, aplicacions i tasques

La multitasca ens goberna.

Ens valorem per la capacitat de portar diferents temes i tasques alhora, simultàniament, i ens regim per la velocitat i el canvi entre tasques, entre el control de diferents conjunts d’informació alhora i el pas de l’un a l’altre en un moment. Immediatesa i visió de conjunt, flexibilitat.

Sona bé. Però aquesta immediatesa, aquest pas continu d’un tema a un altre amaga o no permet, moltes vegades, una reflexió més tranquil·la, més profunda: no tenim prou temps per valorar tots els pros i contres, perquè ja hi ha un altre tema en cua cridant a la porta, demanant la nostra atenció.

L’entorn gràfic de finestres que domina avui en dia la informàtica és un gran i extès exemple: si mirem qualsevol captura de pantalla d’un ordinador sempre es veuen unes quantes finestres alhora: diferents temes, diferentes accions, totes alhora, totes competint per l’atenció de la persona, amb conjunts d’informació i botons i opcions arreu. En qualsevol moment, a més, pot arribar un avís de correu, o un xat, un avís d’actualització o quelcom similar. Distraccions, en suma.

Realment som capaços de fixar-nos en tot alhora? I, sobretot, de resoldre-ho correctament? No, segur que no. Els ordinadors estan fets per la multitasca, pel salt ràpid d’una tasca a una altra. Però ells només esperen decisions, accions: les nostres. I aquestes es prenen en base a una reflexió, per la qual cal temps i concentració, eliminar les distraccions.

No es tracta de no poder fer multitasca i de no poder portar diferents temes alhora, és clar que no. Però es tracta de no portar-ho fins a l’extrem, de saber programar i repartir el temps necessari per cada cosa, eliminar les distraccions de l’entorn i ajudar a concentrar-nos. Si no, tens molt risc d’acabar saltant d’un tema a un altre, però sense realment avançar en res.

Sembla que cada vegada ens n’adonem més, d’això. Tornant a l’exemple dels entorns gràfics: estem arribant al final dels entorns de finestres tal i com els coneixem? Canviarem de finestres d’aplicacions a tasques, eliminant la xavalla visual accessòria?

Algunes aplicacions i serveis ja comencen a actuar en aquest sentit (els controls de les noves versions de MS Office, els nous menús de Gmail, algunes interfícies com Unity o Gnome): potser qui marcarà tendència seran precisament les interfícies mòbils: la manca d’espai fa que s’hagi d’aprofitar molt bé el que es mostra (informació i controls), tot de manera contextual, adaptada al moment i al que es necessita; es guanya espai, però també focalització i concentració.

Es qüestió de temps que a mesura que aquestes interfícies s’apliquin a dispositius més grans, amb me? tamany de pantalla i també més potència de càlcul (i per tant, amb més possibilitats d’aplicacions d’oficina o professionals) el que s’aprengui en quan a usabilitat i ergonometria s’apliqui a sistemes més tradicionals, fent que aquests evolucionin i responguin oferint accions personalitzades segons el context (interpretació semàntica de les dades?), filtres d’avisos o interrupcions inteligents, salts entre tasques o respostes a accions complexes.

Sigui com sigui, el temps d’oferir informació i botons sense cap mena de filtre comença a passar: un excés d’informació és soroll, un excés de possibilitats és distracció.

Accessibilitat, usabilitat

De la mateixa manera que a la web hi ha unes pautes d’accessibilitat, no es podrien definir algunes pautes d’usabilitat o, encara més, intel·ligibilitat?

De veritat, és que hi ha algunes webs on no hi ha manera de trobar res, sigui per què està amagat, o perquè primer s’ha de desxifrar el que diu. I sí, tenen la AA d’accessibilitat, com marquen algunes normatives, però s’han limitat a passar algun validar del W3C i poca cosa més. Les parts d’ús intuïtiu i senzill i informació perceptible no les han llegides. I això és nota, i molt de vegades.

Així que: o els que aproven aquestes pàgines han de signar que les han provades (amb efectes secundaris negatius per als seus sous en cas d’evidències… evidents), o que defineixin algun estàndard d’usabilitat i comprensió d’obligat compliment (així com a mínim algú hi haurà de pensar i els altres només aplicar, com màquines, aquelles directrius, però per algun lloc es comença).