Votació electrònica de codi obert

Imatge d'un vot en un ordinador

La DARPA començarà a desenvolupar un nou sistema de vot electrònic, i les bases pinten molt bé: en comptes de ser un sistema tancat, amb la seguretat proporcionada pel secretisme de la solució, aquest es pretén que sigui de codi obert, i testejat de manera oberta també.

La robustesa del sistema recaurà, doncs, en la pròpia comunitat, en la compartició del coneixement i la exposició pública de debilitats i millores aplicades.

El sistema que es vol implementar, a més, no sembla ser una solució comercial, sinó una tecnologia a compartir, les especificacions d’un sistema que tercers poden adoptar en sistemes, ara sí, comercials.

Que la DARPA, una agència militar dissenyi un sistema d’aquest tipus, i el dissenyi d’aquesta manera, no ens ha d’estranyar. Les notícies sobre possibles ingerències en sistemes de vot electrònic, els fraus amb màquines de votar, la por a les fake news i les intoxicacions informatives (el desgast de la trama russa a les últimes eleccions, el Brexit, Cambridge Analytica, bots amb perfils falsos a Twitter i Facebook…), la traçabilitat a la xarxa… tot això son, des d’una òptica de defensa del govern, atacs al cor del mateix: el sistema de votació i la seva fiabilitat. D’aquí que es pugui arribar a entendre com una qüestió de seguretat nacional el disposar d’un sistema fiable i robust de vot electrònic.

I que la DARPA, la creadora d’Internet, hi sigui al darrere fent-ho amb unes bases similars a com es va crear Internet, sembla també una garantia.

Facebook per substituir Internet

Facebook està treballant en la integració del propi Facebook, Instagram i Whatsapp en una única plataforma de missatgeria.

El món tendeix a les converses, a la imatge i al vídeo. Whatsapp, Telegram, Instagram, Twitter, stories, periscopes i demés ens donen la il·lusió d’una connexió instantània amb tothom que necessitem, els mitjans estan en aquestes plataformes i tothom hi obre canals per estar-hi present, prop dels usuaris/clients. Móns autocontinguts, on no cal sortir per tenir-ho tot, perquè tothom vol ser-hi perquè resulta que gairebé tothom hi és. Un circle virtuós perfecte per qui controla la plataforma, que pretendrà, alhora, fer-la més gran i més complexa.

I aquest és el camí que agafa Facebook ara: agrupar la base del seu model de negoci de publicitat (amb una base d’usuaris estancada), amb la base d’usuaris que més creix i amb més potencial de creixement per edat i ús, i amb la base d’usuaris més gran i més dinàmica, però menys monetitzada. Cada grup té les seves característiques d’ús i potencialitats, i ajuntar-los tots en un té el gran avantatge de disposar en un sol lloc de tota la informació d’ús i segmentació que vulgui, alhora que els usuaris podrem “gaudir” dels avantatges de la interconnexió de les tres plataformes.

Marck Zuckerberg ens explica que Facebook fa una aposta per la privacitat, saltant de l’insegur món del web a la privacitat i la seguretat dels missatges encriptats punt a punt. El que en Zuckerberg s’estalvia d’explicar-nos, però, és que privacitat no exclou la seva vigilància: que tercers no puguin veure el contingut dels missatges encriptats no vol dir que la seva empresa no pugui rastrejar millor que mai què fem o no fem, si tot es fa al mateix lloc.

Antoni Gutiérrez-Rubí indica molt encertadament que el que sembla voler Zuckerberg és crear el WeChat occidental, el servei dominant de missatgeria a la Xina, que no només té missatges, sinó que té una ecologia d’apps incloses molt més avançades que les integracions de Facebook, permetent des d’un sol punt des de converses a compres, de pagaments a jocs.

El recent anunci de que es podran fer compres des d’Instagram sembla confirmar aquest moviment.

John Battelle ho explica en la mateixa línia, fent també el símil amb WeChat, i com aquest moviment és també estratègic de cara als seus rivals Amazon i Google (si dins de la seva mega-aplicació de missatgeria tot es pot comprar i tot es pot cercar, què necessitaríem fora?)

En Gutiérrez-Rubí alerta de l’ús que pot fer-se d’aquest conjunt d’informació si l’empresa col·labora amb governs poc democràtics (com passa a la Xina o Rússia), i en Battelle en dubta una mica, bàsicament per l’entorn social completament controlat de la societat xinesa. Però no cal pensar només en governs: què passa quan l’empresa faci un ús indegut de totes les dades que tingui de nosaltres, passant-se-les a tercers sense el nostre consentiment? (bancs o asseguradores, per exemple).

Sigui com sigui, el que està clar és que Facebook pretén seguir sent el substitut d’Internet, el lloc on tot passi i per on tothom hi passi. Ho ha intentat amb la web, i veient que ara el món deriva cap al mòbil, intentarà donar-nos una aplicació no ja per poder seguir-nos arreu, sinó per fer-ho tot allà: un jardí totalment tancat, suposadament respectuós amb la privacitat, però totalment pensat en termes de l’economia de la vigilància.

De la web ideal a la web real

Un breu i explicatiu resum de perquè la web no és l’ideal que en tenim d’ella:

The idea of a global web pub­lic wholly in­de­pen­dent of state sov­er­eignty was to a great ex­tent an il­lu­sion of the early web in­dus­try, a sub­cul­tural hubris that posited the geek pub­lic as a van­guard of every­one on the planet: today Palo Alto, to­mor­row the world. Once the com­mer­cial logic of mar­ket seg­men­ta­tion, prin­ci­pally through the economics of mar­ket­ing, en­tered the pic­ture, the uni­ver­sal pub­lic gave way to the re­al­ity of con­sumer pref­er­ences, which have their own, dis­tinctly non-uni­ver­sal logic.

Scott Malcomson (2016). Splinternet. OR Books

Eines + dades = societat + lliure + informada

A mitjans d’agost Google presentava el projecte Sunroof, una eina on-line que calcula el potencial de l’energia solar dels edificis, el número d’hores de sol que toquen a casa teva, i et diu el que pots aprofitar i el que estalviaries d’electricitat tenint en compte la teulada que tens, la orientació, les ombres…

A banda de l’aposta per presentar d’una manera tan gràfica i senzilla arguments a favor d’una energia renovable, el concepte i la realització son molt interessants: l´ús de diferents orígens de dades, la combinació amb mapes i geolocalització i el lligam amb informació de preus, donant al final un simple resultat econòmic, és espectacular.

Disposar de fonts de dades obertes i diversificades, geolocalitzades o potencialment geolocalitzables, combinar-ho tot plegat en mapes i presentar-ho amb resultats clars i directes, senzills d’entendre, pot donar lloc a un seguit de resultats i d’informacions interessantíssimes en no gaire temps.

Si aplicacions com Uber o Waze ja en fan ús amb un benefici econòmic, l’ús des d’altres sectors pot ser potencialment disruptor, posant en joc a actors fins ara desconeguts o inexistents i dotant-los d’eines potents.

Imaginem ara que aquesta eina arriba a Europa, i imaginem que la podem lligar també amb informació geolocalitzada sobre l’ús real de l’energia solar, o sobre la legislació aplicable, les ajudes o el consum. Ara posem-ho tot sobre un mapa i pensem que hi podem afegir i treure variables… i podem tenir en un moment dades de l’efectivitat de les polítiques energètiques dels nostres governs, de la voluntat d’instal·lació i auto-generació per part de la població en relació a les possibilitats reals i permeses… Tot plegat, una eina immediata, aplicable i efectiva per desmuntar determinats arguments i polítiques dels governs, o per ajudar als instal·ladors o a les cooperatives d’auto-generació donant arguments irrefutables de determinats avantatges o d’altres càrregues.

I ara anem una mica més enllà, i imaginem també que tota aquesta informació la bolquem en bancs de dades públics i oberts, no només les dades originals, sinó també les dades de consum per edificis o zones (anonimitzades), i així podem validar si els càlculs inicials es confirmen amb el pas del temps…

Usem la Internet de les coses per deixar les dades, per exemple: tot està connectat -tot és capaç de registrar dades i d’emetre-les-, establim determinats protocols i formats comuns (ja en comencen a haver) i pugem-ho a plataformes com Sentilo, d’on es poden també extreure dades, sigui on-line o portant-les cap a opendata. O usem GitHub com repositori. O BitTorrent Sync i creem núvols propis i accessibles… D’altres podran, després, usant mineria de dades, tècniques de bigdata o creuament de dades més tradicionals, extreure resultats i conclusions que ara només ens ensumem.

Sona una mica a ciència-ficció, suposo. Però segur que ja hi ha algú treballant, en una línia o altra. Google i Sunroof, per una banda, o Sentilo i plataformes com SmartCitizen per l’altra… Les eines hi són, és anar lligant-les, treballant-les: com més eines informatives tinguem al nostre abast, més podrem decidir què volem.

Botons que parlen per nosaltres

rockthisEl mitjà es el missatge, deia en McLuhan. I si no l’és, està clar que el condiciona, el dibuixa i el pot arribar a fer seu.

I això és el que passa amb els botons, smileys, likes i expressions incomplertes i ràpides d’escriure de mòbils i aplicacions: a banda de perdre’s molts matisos del que volem dir en pro de la rapidesa, tot ho expressem de la mateixa manera, perquè no n’hi ha cap altra de disponible.

Aquesta simplificació fa que sigui molt més fàcil treure (encara més) dades sobre el que ens agrada i el que no, i perfilar-nos molt més bé. En Versvs ho diu molt clarament parlant del suposat botó de “No m’agrada” del Facebook:

“va de ayudar a Facebook a clasificar mejor el contenido relevante pero que no es abiertamente alegre o divertido”

Però aquesta simplificació té una altra cara, que també esmenta Versvs de passada: la pèrdua respecte altres formes de comunicació.

Mirem el temps que els més joves (els futurs adults) es passen davant de les pantalles, comunicant-se entre ells a través de diferents canals i aplicacions. Diferents aplicacions vol dir diferents mitjans, converses i interessos, podem pensar… però el principi és el mateix arreu: cors, dits amunt, retweets, seguidors o amics, tot és el mateix amb diferents noms, i la necessitat de reafirmar-se mitjançant el número de seguidors o de likes creix, i ha de ser immediat, com les respostes, sinó passa alguna cosa (els més grans també ens hi passem estona, i també fem el mateix, no ens enganyem)

No modularà les possibilitats de comunicació d’aquests futurs adults aquesta sobreexposició a un mitjà de comunicació encorsetat i empobrit? Com s’expressaran en textos llargs, o cara a cara? Tindran els recursos per parlar sense posar-se nerviosos i mirar als ulls? I el llenguatge gestual i corporal, l’aprendran?

Pot semblar exagerat i tant de bo ho sigui… però les hores que s’hi passen son moltes, en detriment d’altres. I si en el món físic poden tenir la guia (els agradi o no) de pares, tutors, germans, amics d’una manera visual, directa i agafar el bo i millor que els agradi, en el món interconnectat però alhora privatiu i solitari de les xarxes quina guia tenen? Quins criteris? Qui els hi diu què pot ser bo i què no (i que experimentin) si els adults també estem en el nostre món, i de vegades tampoc som exemple?

Si la comunicació ha d’anar cap a una hipermediació dels gestors de les xarxes, que modelin el nostre missatge i el simplifiquin tot indicant les possibilitats d’expressió, al final aquesta comunicació s’empobrirà i nosaltres mateixos perdrem molt en el camí, perquè deixarem que d’altres (algorismes pensats per altres) puguin definir el que son missatges o informacions importants en base a alguns quants inputs numèrics, i no en quant a la informació pròpia del que llegim o escoltem.

Tot i això, no és que per si sigui un tipus de comunicació dolent, ni molt menys: passa a ser-ho quan esdevé la única o gairebé la única, quan tot es centra en un únic lloc mediatitzat i exposat, falsament privat, realment grupal (no pas social) on no se n’adonen i aprenen a modelar el seu missatge per agradar i ser acceptat, i no pas per intentar ser acceptats per tal com son en realitat.

En una època tan mediatitzada com la nostra el que ens cal és aprendre a ensenyar a trobar espais privats, desconnectats, lliures de missatges externs, per tal que hom sàpiga construir el seu propi discurs.