Privacitat i controls no garantiran la llibertat

Torna a planar sobre nosaltres les retallades de llibertat en nom de la nostra mateixa llibertat i seguretat.

Poques hores després de la manifestació de París, es demana revisar Schengen, crear més llistes i més registres i fins i tot Cameron planteja la burrada de prohibir el xifrat en les comunicacions.

Totes aquestes mesures i declaracions fan plantejar-se molt seriosament on viuen o què pretenen aquells que ens governen i a qui votem. Si la fotografia de la capçalera política de la manifestació, separada de la manifestació real, és d’una claredat encomiable (per més que s’entengui que hi ha d’haver unes mesures de seguretat), les propostes posteriors encara fan més gran aquesta divisió, i fan dubtar molt de qui les diuen.

Més controls i més seguretat, diuen. Però d’on sortiran els cèntims per aquesta seguretat? I serà efectiva? Perquè no mirem d’on van sortir els terroristes, fills d’Europa? No seria millor invertir en educació, en que no hi hagi guetos i en donar més oportunitats a tothom? Molts, si no la gran majoria dels extremismes, es nodreixen de persones desesperades, sense futur, a qui se’ls dóna un objectiu.

Prohibim el xifrat? Clar. I deixem que qui no el tingui prohibit en faci ús, en d’altres països, i aixequem barreres artificials a Internet per poder-ho controlar: segueix molestant, o desorientant, que la xarxa encara pugui ser una ZTA de vegades. Oblidem també doncs que, quan volen, com va demostrar Snowden, ja tenen eines molt potents per desxifrar, i que les metadades associades als missatges no van xifrades. Però prohibir el xifrat abaratiria el control i el seguiment, això és cert… tot i que quan parlem de prohibir, ho fem de cara a la ciutadana, entenc: els cossos i forces de seguretat de l’estat (dels estats) sí que tindran aquest privilegi, segurament. I sí, ara vivim en estats democràtics, i no hem de témer res, fins que mirem com avança el Front Nacional o Alba Daurada, sense anar gaire lluny.

No es pot ni restringir llibertats ni atacar la privacitat ni els drets personals en nom d’una suposada seguretat. No podem permetre que es faci contravenint allò que es diu defendre, no podem deixar terroritzar-nos. Anar per aquest camí seria, precisament, atacar la llibertat de premsa, d’opinió i d’expressió que significa “Charlie Hebdo”: el simple fet de proposar aquestes mesures no es pot agafar ni amb ironia, de tant mal gust que és la broma.

Jardins de dades

En l’imaginari col·lectiu, la web és un conjunt de milers i milers de llocs entrellaçats, una mena de biblioteca de coneixement infinita, oberta, creixent i canviant, una àgora pública on parlar, intercanviar idees i establir ponts.

Però això ja fa temps que no és així (potser una petita part continua sent-ho). La web és ara un lloc dominat per grans llocs propietaris, tancats a la resta: el gran volum de coneixement i moviment s’ha traslladat a jardins tancats, a mines de dades privades que extreuen tot el que poden de nosaltres.

Jardins tancats
El somni de colonitzar la noòsfera, de cartografiar nous mons i descobrir nous models ja queda enrera. La ZTA que va poder ser ja no ho és: els moderns hereus espirituals de les antigues companyies d’índies intenten imposar les seves normes i dibuixar una xarxa al seu interès, afectant fins i tot a la neutralitat mateixa de la xarxa, al seu esperit inicial.

Hem passat del “We, the media” al “we, the data”.

Malos tiempos para la lírica, que deia Coppini.

Facebook Home o el perfil perfecte

Facebook llença Facebook Home, el seu no-telèfon que fa de telèfon. Jugada interessant des del punt de vista de l’empresa d’en Zuckerberg: sense grans inversions en desenvolupament, es col·loca gairebé al mateix nivell que Google amb Android i Apple amb iOS.

La interfície amable de Facebook Home no està dirigida a un públic professional: està dirigida als milions de persones que usen Facebook per connectar, jugar, publicar, mirar notícies… per als milers de persones per a qui la Internet és Facebook, com n’hi ha per a qui és Google. Aconseguir una part important del pastís d’atenció de l’usuari, tenir-lo sense connectat, rastrejar-lo, ser la interfície de connexió d’un dispositiu gairebé sempre connectat permet el perfilat perfecte de l’usuari: un caramel massa llaminer com per deixar-lo perdre.

Oblidem-nos de privacitat, de permisos, oblidem-nos de tot allò realment útil que es pot fer amb el mòbil: és un mòbil Facebook, dins del món Facebook. Què feu a Facebook? Doncs això és el que facilitarà aquest no-telèfon.

Connexió amb els amics, missatgeria, trucades, aplicacions… quines aplicacions? Al mòbil podem accedir a aplicacions del nostre banc, a aplicacions de l’administració: ho permetrà també aquesta capa, s’hi dissenyaran aplicacions d’aquest tipus? Fa por pensar per on pot passar aquesta informació: si ja no saps quin control hi ha amb Android, quin pot haver-hi amb Facebook, on les aplicacions dels teus amics poden accedir a les teves dades?

És un pas més en el perfilat perfecte de l’usuari de Facebook, un pas més per tenir més dades per tal que Facebook vengui als seus clients una versió millorada del seu producte: les nostres dades, nosaltres mateixos.

Veu pròpia al món digital

Cartell de Rodchenko de 1923La Web ha canviat molt des dels seus inicis: de les primeres planes personals, amateurs, cridaneres, filles cadascuna del seu pare i de la seva mare, però lliures i úniques hem passat a una normalització brutal, a una estandarització sota l’etiquetat del 2.0: avui en dia tot son serveis gratuits on pots tenir el teu perfil… però tots els perfils segueixen la mateixa línia, tenen la mateixa imatge, tots ofereixen la mateixa informació personal i, el que és pitjor, no ens pertanyen.

El que no ha canviat en tots aquests anys és que l’únic lloc on pots ser tu a la xarxa és a la teva pròpia pàgina, a casa teva. La resta son préstecs, butlletes a omplir, informació que dones a un tercer i de la que poden fer el que volen, xarxes que penses que son teves però que no domines, informació que s’ofereix no en base als teus criteris sino als d’un tercer.

Ens hem enlluernat per la rapidesa i la facilitat dels llocs socials, i ens hem deixat seduir per ells, adoptant la seva fam d’informació, canviant les nostres dades per la informació que ells ens donen, consumint de manera ràpida, lleugera, compulsiva. Mirem el que publiquen els amics i somriem, les campanyes venen i passen, efímeres. Recordeu la penúltima cosa que heu compartit, o què varen publicar els vostres amics ahir?

Però la xarxa social a la web ha estat de molt abans que els llocs ara de moda, i seguirà sent-hi: planes personals, blogs, el correu, el xat, els fòrums. Cal seguir mantenint la veu pròpia, cal seguir establint diàlegs entre planes, entre persones, intercanviant idees i evolucionant-les, cal mantenir un ecosistema digital divers, aprendre de la visió personal de cada un que es reflecteix a les pàgines, i, si es vol, crear-ne una de pròpia, i evolucionar-la amb un mateix.

Com el món real, el món digital sobreviu i s’enriqueix amb la competència i la diversitat.

La “Internet de les coses” i la seguretat nacional

S’apropa IPv6 i amb ell cada vegada sembla estar més a prop la Internet de les coses: la possibilitat de que qualsevol andròmina mig electrònica que tinguem per casa estigui connectada a la xarxa: neveres que ens avisaran del que no tenim i podran fer la compra, rentadores que es posaran en marxa si fa sol segons la predicció del temps (perquè no?), despertadors que ens donaràn cinc minuts més si el trànsit es dens o els trens no funcionen (ole la Renfe!), inter-comunicació entre aparells i la nostra vida més fàcil. Imagineu ara això augmentat i encara més interconnectat: els cotxes comunicant-se amb els semàfors i amb la resta de vehicles, possibilitats en temps real d’informació i control de la xarxa viària, de les necessitats energètiques o de les tarifes, optimització de fluxos i horaris en funció de necessitats de transport, serveis públics amb possibilitat d’operar en funció de demanda o de previsió ajustadissima de demanda, previsió d’errors per autocontrol dels propis elements de la casa, etc…

Ara bé: tota aquesta domòtica, interconnexió, transferència de dades i demés es farà a les nostres esquenes, ni ens enterarem del que va i del què ve, de la informació sobre els nostres hàbits que es generarà, i d’on anirà a parar tot això.

Dit d’una altra manera: el control de la nostra vida, de les nostres dades i fins i tot del nostre entorn real (cotxe, neveera, rentadora) s’allunyarà de nosaltres, o, millor dit, no el tindrem tot nosaltres, serà compartit: nosaltres, el fabricant, qui faci el manteniment… en general, qui tingui accés a les dades i al sistema de comunicació dels nostres aparells.

I aquí s’obre tot un nou món de possibilitats: actualment les àrees de defensa de cada país ja preparen i treballen en els seus plans de ciberguerra i ciberdefensa, identificant infraestructures sensibles i vitals pel país, protegint-les física i digitalment: refineries, ports, xarxes elèctriques, xarxes d’aigua… és evident que protegir això és de vital importància pel correcte funcionament d’un país…

Però que passarà quan tot, tot estigui connectat a la Internet? Qui controlarà l’accés al nostre despertador? I a la nostra nevera, a la nostra rentadora o als semàfors? Estaran els sistemes d’aquests electrodomèstics o els de les empreses que facin el manteniment o donin el servei de comunicacions tant ben protegits com altres sistemes més “vitals”?

Com deia abans, nosaltres no tindrem ni idea de amb qui compartirem el control de tot això: imagineu, per un moment, que es pogués fer que les neveres demanessin el que volguessin, o que els despertadors funcionessin fora d’hores, no quan toca, o que les rentadores arranquessin sense res dintre o, senzillament, que tot deixés de funcionar. No seria un atac brutal contra les infraestructures bàsiques d’un país, però seria una manera important de minar la moral.

Que tot plegat sembla una xorrada? Clar. Com espiar algú a través de la webcam.