Internet ja no és una ZTA

Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic.

L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu.

Semblava que a la xarxa podies establir un món paral·lel de discussió i millora, un espai d’aprenentatge i conversa al marge del món físic, establir una república al marge dels governs físics.

Però això ja ha passat. Va ser possible mentre Internet era el domini d’una minoria, no un servei de masses; mentre els interessos econòmics no depenien d’ella, mentre encara no estava intrínsecament lligada al món real polític i econòmic.

Ara això ja no és possible. Internet ja no és una zona temporalment autònoma (ZTA): és una dimensió més del nostre món físic; és, en gran mesura, un mitjà més de masses. I a mida que avança la monetarització de la xarxa, es baten en retirada, per pura disminució numèrica, els antics espais lliures, les antigues concepcions de la xarxa. Els nous amos dels serveis de masses imposaran la seva lògica, i els governs (alguns, no tots, uns més, d’altres menys) intentaran també aprofitar-se’n, arribant a aliances temporals, alimentades per interessos comuns vistos des de les seves òptiques particulars.

L’exemple de la censura de Twitter pot ser l’últim, però no ha estat el primer en aquesta línia (Yahoo! a la Xina, o el pas de dades d’usuaris de Google al govern americà). I en una línia convergent, l’ús del dni electrònic per part de Tuenti ens pot donar una idea de cap on van les xarxes socials per tenir-nos identificats… tot i que no cal ser tant públics: mantenint una xarxa de serveis on estàs registrat tota l’estona, els teus patrons de cerca, ús, teclejat, graf social, etc… et poden identificar sense cap problema.

S’està acabant la xarxa virtual. Benvinguts a la xarxa real.

Què fa al gurú?

Què diferencia a l’entès del xerrameca? L’entès és aquella persona que t’avança per on aniran els trets, o perquè algunes coses són com són, o fins i tot et dóna noves visions del que hi ha i del que es cou. Sentir algú que sap explicar-se així és un plaer: sembla que et faci participar de la seva saviesa, del seu coneixement.

Últimament he pogut escoltar un parell de xerrades, i el que em meravella és la capacitat d’aquestes persones de transmetre allò que t’estan explicant, i, sobretot, de fer-lo creïble. Però com el fa creïble, com li dóna veracitat al seu discurs? Què el fa guanyar la teva confiança, què hi ha de més que unes frases ben ordenades o un discurs ben construït? Què diferencia, doncs, l’entès del xerrameca?

És molt senzill: el coneixement. L’entès et parlarà d’una cosa que ha treballat, o que ha estudiat, i que coneix en profunditat, és una cosa que l’ha viscuda, que és part d’ell, i que per tant te la pot oferir de mil maneres, fer-te-la entendre en mil visions diferents; a més, però, te la transmetrà no d’una manera mecànica, si no d’una manera àgil, dinàmica, perquè la viu, la sent. El xerrameca no podrà arribar mai a aquest estadi, perquè només es limita a repetir una cosa apresa, sense fer-la seva.

I això és troba a qualsevol nivell: professors (la diferència entre un de bò i un de dolent), conferenciants, oradors, comerciants… i a Internet, que també té els seus gurús, alguns de reals (un plaer escoltar-los o llegir-los, com deia) i molts de no-tan-reals.

Controlar o ensenyar

Als que tenim fills encara petits de vegades ens espanten els perills d’internet: la banda fosca de les xarxes socials, les relacions que se’ns escapen als pares i amb qui parlen, què diuen i què fan… tenim la sensació que perdrem el control i ens fa por no saber què fan o què diuen o amb qui parlaran.

Em fa l’efecte, però, que aquestes pors moltes vegades no son més que projeccions de les nostres mateixes pors, tant vers el món digital com vers el nostre paper de pares: a qui no li ha passat pel cap què faran quan siguin més grans, a qui no li preocupa amb qui es relacionaran, entre d’altres coses? I, a més, sembla que la xarxa està plena de racons foscos.

Potser si. Però alhora qui més qui menys empra el correu, rep (i envia) spam, té un perfil a facebook o usa twitter, explica què esmorza, què fa, on va, amb qui… i tothom ho pot veure, diu inconsistències i coses lleugeres que queden gravades de cara a la posteritat i té molts amics a qui potser no saludava abans pel carrer. I no ens preocupa, perquè som adults (i un pèl inconscients).

En canvi, de cara als que estan creixent, ens espanta, volem hipercontrolar-ho tot: filtres parentals, xarxes, mòbils (quan toqui)…

Potser no cal controlar-ho al milimetre: a algú li agradava que el controlessin quan era jove? Tothom busca el seu espai, els joves d’ara també, només que ho fan en un entorn i amb uns mitjans diferents, que potser nosaltres no coneixem tant (i que, per tant, ens espanten).

Lluny del control exhaustiu, la solució és la de sempre: confiança, oferir bons consells i ensenyar a dominar les eines i l’entorn. Per molt tecnològic que aquest sigui, les relacions socials sempre es basen en el mateix, i és aquí on els pares han de fer feina. Això, i cada cosa al seu temps.

Segurament així farem unes persones més segures de sí mateixes, amb més control propi del seu entorn. Segurament així nosaltres també viurem més tranquils.