La utilitat de l’inútil

Entre tantes incerteses, hi ha tanmateix una cosa certa: si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a seguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat…

La utilitat de l’inútil. Nuccio Ordine, 2013 (Quaderns Crema)

Si cerquem només el que proporciona beneficis, si centrem els valors de la nostra societat només en la producció i en la possessió, en l’acumulació per se o en la mostra d’aquesta acumulació, perdrem el nord. Els valors de la societat han d’anar més enllà del pur valor (mai més ben dit) material de les coses: descuidar la literatura, la filosofía, l’art, la música… els sabers que no produeixen uns beneficis tangibles immediats ens farà immensament més pobres, perquè son inversions a llarg termini i de gran abast, no només per un col·lectiu, sinó una herència comú per tota la humanitat.

La recerca i el pensament sense un objectiu immediat produeix, a la llarga, millores de tot tipus, com molt bé sabia Abraham Flexner. I això, en moments de restriccions econòmiques i de retallades a l’ensenyament, no s’ha de perdre de vista.

42 veus sobre el govern obert

Interesentíssim el llibre presentat ahir per la XIP per entendre què és el govern obert: una explicació a l’abast de tothom de què és, complementades per 42 explicacions excel·lents sobre idees concretes.

42 veus sobrel govern obert, de la XIP

D’obligada lectura no només pels que estiguin interessats en la millora de l’Administració Pública, si no per tots aquells que estiguin interessats en la millora de la nostra societat.

I, sobretot, d’obligada reflexió posterior: unes idees que hauríem d’anar veient reflectides, d’una manera o altra, en el quefer de les nostres administracions.

Enllaços d’estiu

Com que a l’estiu tenim més temps per tot, apunto uns quants enllaços per llegir i veure:

  • OgovdayTerrassa, per tenir una visió general sobre conceptes com govern obert, transparència o smart cities.

Llegim diferent?

Ebook dins llibre
Estic de vacances, i a la piscina trobo un noi que esta llegint un llibre d’una sèrie de fantasia que jo he llegit fa no gaire. Encuriosit, li demano què li sembla, i em diu que no està malament. Parlem una mica, i em diu que la sèrie d’Idhun i Joc de Trons també li han agradat (jo no els he llegit); li demano per El senyor dels anells i em diu que no li va agradar, que el va trobar… antic.

Que em digui això em xoca, perquè a mi em passa el contrari: els que a ell li agraden a mi no m’acaben d’entrar: el ritme és molt cinematogràfic, ràpid, lleuger, sempre cal que passin coses, però això fa que no es dibuixi del tot la història amb precisió.

Sí, son llibres diferents, escrits en èpoques diferents: els uns son de fa poc, l’altre és del 1950, aproximadament. La temàtica és similar, fantàstica: mons inventats, basats en el nostre, aventures, bons i dolents, tresors i companys, traïdors, malvats i herois. La única cosa que canvia és l’estil, la manera d’explicar-ho, la manera d’escriure-ho: capítols més curts, més fils alhora, més diàleg i acció i menys descripció.

Es contagia la literatura (o determinat tipus de literatura) del llenguatge del cinema o dels videojocs, de la lleugeresa de la expressió escrita de la xarxa? Perdem la lectura profunda o evolucionem, de la mateixa manera que ens costa llegir novel·la cavalleresca?

Potser és tot plegat, i potser també el que és important és que no deixi d’haver-hi històries per explicar, llibres on s’escriguin, i lectors que les gaudeixin.

Descendre als inferns

La ment humana és capaç de produir les monstruositats més aberrants a partir d’idees inicialment insignificants, de teories que semblen condemnades a l’oblit, de mentides interessades que escapen al control, a la concepció original.

Per exemplificar-ho, proposo un petit viatge per dos llibres i un documental.

  • Comenceu llegint “El cementiri de Praga”, d’Umberto Eco: un divertimento (exigent, però divertimento) sobre els prejudicis i l’estupidesa humana, sobre la maldat, l’odi i la inquina, tot ben barrejat. I una teoria curiosa sobre els protocols dels Savis de Sió.
  • Continueu mirant un documental: “La veritat és en un altre lloc”, sobre l’evolució del llibret dels Protocols, una obra menor que no s’aguanta per enlloc.
  • I acabeu llegint “Si això és un home”, de Primo Levi, sobre el resultat de creure’s el que diu el llibret, amb uns quants ingredients més.

Un viatge que, de ben segur, no té res a envejar al de “El cor de les tenebres”, de Joseph Conrad.