La finalitat de la comunicació

Henry David Thoreau va escriure a “Walden o la vida als boscos” [1],[2]:

Els nostres invents solen ser joguines boniques que ens distreuen l’atenció sobre coses serioses. No són res més que mitjans millorats per arribar a un objectiu que no ho és, de millorat, a una fi a la qual és massa fàcil arribar, tal com les vies uneixen Boston amb Nova York. Tenim molta pressa per construir un telègraf magnètic de Maine fins a Texas, però pot ser que Maine i Texas no tinguin res important a dir-se. […] Com si l’objectiu principal fos parlar ràpid i no pas parlar amb sentit comú.

Reflecteix amb una precisió sorprenent el que passa en el món de la comunicació: nous dispositius, nous mitjans, nous canals… però és realment el que es diu interessant? No és una simple repetició d’allò sentit o de tòpics? Tenim tanta necessitat de comunicar i de parlar? I quan escoltem i pensem?

Ho va escriure al 1854 i encara és vàlid.

Trilogia de Mart: implementant la xarxa?

Pot representar la colonització d’un nou planeta la oportunitat per crear una nova societat, amb unes bases i unes estructures de poder totalment diferents, unes relacions socials i laborals i una economia no basades en el guany purament econòmic?

Aquests són alguns dels aspectes que Kim Stanley Robinson explora en la seva monumental trilogía de Mart de (Marte Rojo, Marte Verde i Marte Azul). Amb l’excusa de la colonització i la terraformació del planeta vermell, Stanley Robinson planteja la possibilitat de començar de nou, la creació d’un nou sistema de govern diferent dels actuals i d’una economía de mercat dominada per models cooperativistes, una societat amb relacions laborals i personals diferents, no dominades pel materialisme del jo tinc sino pel fet del jo dic, del jo faig, del que penso i com actuo.

Ras i curt, m’ha sorprès molt trobar conceptes que identifico amb el neovenecianisme o la plurarquia, o models i relacions econòmiques i empresarials basades en els interessos dels components de la societat, la economia del regal o fins i tot una certa imatge de la possibilitat de ser un hacker vital, segons la definició d’en Pekka Himmanen.

Tot plegat em fa demanar-me si en Kim Stanley Robinson no serà un sionista digital avant-la-lettre.