La xarxa que ha crescut (i nosaltres també) (2a part)

La xarxa ja no és el que era, deia fa un dies, perquè nosaltres també hem canviat; volíem ser mumis, centrals d’idees i nexes de discussió, fluxos de dades continus, i ens hem acabat transformant en una presència mediatitzada i massificada en mil jardinets privats on entrem, diem o ensenyem alguna cosa i esperem el manà dels likes…

Però si la xarxa ha crescut i canviat, nosaltres també: la nostra disponibilitat de temps no és la mateixa, les preocupacions tampoc, les ocupacions tampoc. No sé vosaltres, però a mi em queden poc temps i, molt sovint, poques ganes d’investigar i provar noves coses: el degoteig constant de possibilitats i informacions no em deixa concentrar-me en una sola cosa. Ja no és només la informació que arriba per tot arreu i a tota hora, el consum immediat que no et deixa anar més enllà del titular si no vigiles: és la sobreexplotació de possibilitats, l’avenç continu i la sensació de no poder arribar a tot… perquè també hi ha moltes coses més que reclamen la teva atenció.

Sigui com sigui, idealitzem potser una xarxa que va ser, igual que idealitzem o recordem amb enyor quan teníem més temps?

O potser érem massa ambiciosos, fruit de la inexperiència: qui no ha volgut canviar el món, fer alguna cosa nova, trobar nous llocs? I la xarxa ens ho prometia, ens ho portava: construir un nou món, sense fronteres, cartografiar-lo i establir noves relacions. La conversa global.

Xarxes, converses.

Allò va ser una idea, i en idea va quedar. O potser és millor dir en ideal, inspirant a molts. I el que si que ens hem trobat és que la conversa global no és única: son moltes petites converses globals, interconnectades i relacionades, influenciant-se unes a altres, expandint idees, variant-les, construint-les.

Aquesta és la xarxa que no hem de perdre: els nostres fòrums particulars, les nostres discussions d’idees i xarxes particulars d’aprenentatge i influència, els nostres nodes d’informació i confiança.

No és només qüestió de visibilitat ni d’immediatesa, és seguir parlant, pensant i reflexionant al ritme que puguem o que ens marquem, no al que imposa una xarxa que ha crescut, que s’ha engegantit, tot i que encara conservi, empetitits per comparació, alguns dels espais inicials.

I si, com deia a l’anterior post, la xarxa actual és el món real i volem una xarxa diferent, potser ens toca recuperar la idea de canviar el món que ens envolta, cadascú en la seva mesura.

La xarxa que ha crescut (i nosaltres també)

Ja fa temps que sabem que internet no és una ZTA i que els cartògrafs del nou món han donat pas al turisme de masses.

Mirant enrere, les discussions sobre les possibilitats que s’obrien, sobre la comunitat global i el trencament de les fronteres, els canvis polítics o les noves maneres d’empoderament, la renovació de la democràcia i els efectes sobre la política real (recordeu quan es parlava de flash-mobs)… tot això queda lluny.

El nou món virtual havia de portar també una economia molt més transnacional, més lligada al saber i als valors aportats, a la xarxa de cada persona o grup, i ens podien permetre emancipar-nos d’antigues estructures jerarquitzades, muntar empreses-xarxa col·laboratives sense una base territorial específica, movibles. Islas en la Red de Sterling ho avançava, i la xarxa ho possibilitava.

La meritocràcia i les discussions en línia, els projectes personals i la presència a la xarxa ens havien de permetre parlar de tu a tu amb els grans, fossim individus o petites empreses: el mite del garatge californià, arreu del món virtualitzat. N’hi ha que fins i tot ho van aconseguir.

Ens imaginàvem la nostra presència a la xarxa com una projecció d’idees i paraules, un flux continu de dades, pròpies i redireccionades, per parlar de tot allò que volíem representar, saber i aprendre. Havíem de ser nodes iguals d’una xarxa de coneixement, mumis de les nostres petites zones, i aprendre, redistribuir i actuar. La nostra projecció a la xarxa havia de ser un reflex d’allò que fèiem i dèiem, d’allò que creiem. Un primer creixement de planes personals que va donar lloc a blogs, agregadors, planetes, llistes de correu i intercanvi d’idees al voltant d’interessos comuns. Vida intel·lectual bullint, la personalitat de cada un i les seves idees, però sense posar el nom. Tu sense dir que ets tu.

Però això és mirant enrere. Vist ara, semblen els somnis d’una xarxa adolescent que es volia menjar el món, i canviar-lo. I com en tot adult, aquesta part il·lusionada existeix, i seguirà existint. Però no serà el motor principal.

La xarxa ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran i, com els adults, s’ha fet molt més complicada i més cínica.

La comunitat global s’ha fet més gran, si, però també més trencada, més plena de petits pous, petits jardins que intenten ser més verd que el del costat però no volen saber-ne res d’ells: comunitats no aïllades, però si tancades en els seus interessos.

L’economia no ha variat: en algunes formes, però no en el fons. Bitcoins, economia col·laborativa, bancs de temps i de saber… experiments i intents alternatius d’organització surten i es combinen, però el gran volum segueix sent el de grups empresarials que s’han fet amb el pastís i, si no l’han entès, l’han modificat fins a fer-lo al seu gust… convencent-nos pel camí.

La gran conversa global sembla tornar-se en una gran cridòria escampada, on cadascú utilitza tots els mitjans existents (i són molts) per expandir el seu missatge.

La nostra presència a la xarxa ha canviat: no mostrem com som, mostrem com volem ser, o com volem que ens vegin. Projectem la imatge que volem donar, no la que és, i no canviem nosaltres, sinó que donem forma a la projecció. Els llocs personals de cada un han passat a ser un espai llogat en diferents murals gegants, on cadascú de nosaltres, ben identificat, intenta posar la millor foto que té de si mateix, sigui a la feina o de vacances: hem passat de ser canals emissors/receptors d’informació (contribuir a la xarxa) a ser emissors d’imatges i sensacions calculades. Postureo.

I no, no és que no m’agradi la xarxa i el que s’hi troba: hi ha milers de llocs interessantíssims, milers d’opcions, persones, discussions, lectures, idees i propostes per tirar endavant… però el comú de la xarxa sembla pres moltes vegades per la informació de consum ràpid, pel ji-ji-ja-ja, per la repetició i la no-reflexió, talment com el món real.

Potser aquest és truc: la xarxa de fa uns anys era un món virtual; la xarxa actual és, senzillament, el món real.

(Toca potser, per un altre post, la segona part del títol: i nosaltres amb ella… perquè nosaltres -i el que esperàvem, feiem i fem- també hem canviat durant aquests anys)

Compartir coneixement fa guanyar

Fa anys, en algunes organitzacions i empreses et podies trobar algú que semblava ser indispensable perquè era l’únic que sabia com funcionava o s’havia de fer quelcom, i guardava zelosa (i segur que també mesquinament) aquesta petita peça de coneixement, normalment una cosa senzilla de fer, però poc estesa. En la seva visió, aquesta gent es devien veure com l’engranatge central que permetia el moviment de la maquinària.

Malauradament, encara et trobes gent que té una idea igual d’equivocada avui en dia quan, en realitat, aquesta visió egocèntrica del paper d’un mateix és un greu error.

En una organització que treballa en equip, el valor no vé donat per un coneixement específic, sino pel que s’aporta al propi equip, pel valor dels coneixements i del treball produit. L’acumulació egoïsta de coneixement no el fa a un més important dins d’un grup, al contrari, l’aïlla més donat que no comparteix res i, a la llarga doncs, el fa prescindible.

La vàlua d’un mateix no està només en allò que sap fer, sinó en com ho fa, en com ho transmet.

Intraemprenedors públics i administracions modernes

Comencen a agafar cos iniciatives per millorar l’Administració a partir del que es cou de ja fa un temps a la blogsfera i a la tuitesfera públiques sobre l’intraemprenentatge i els innovadors públics. Les diferents converses, xerrades(1,2) i iniciatives (com el Compromís de l’Innovador Públic) no fan si no obrir la possibilitat d’intercanviar idees i experiències, de fer xarxa dins un col·lectiu que, tot i nombrós, estava dividit en tantes sitges com administracions hi ha, fent normalment cadascú la guerra pel seu compte i amb els mateixos objectius.
Un intraemprenedor... decidit
Aprofitar la capacitat de la gent que treballa en allò públic per millorar els serveis i les organitzacions, és a dir, aprofitar el capital humà i el coneixement que tenen, optimitzar els recursos i multiplicar-ne els beneficis gràcies a l’efecte xarxa és la via per poder fer front a tots els reptes (interns i externs) que s’obren de cara al futur, com per exemple:

  • una interacció més directa i propera amb la ciutadania
  • governs oberts
  • transparència
  • col·laboració interadministrativa

… en definitiva, tot el que ha de comportar treballar dins i per a una societat en xarxa, gestionant un conjunt de recursos públics i fent-ne partícip a tothom.

Aprofitar aquest intraemprenentatge és una clarisima opció de millora des de la base, d’una manera més propera i interioritzada.

Ara bé, si el gestor de la cosa pública ha de saber aprofitar aquests coneixements i comportaments, també ha de ser capaç de corregir contracomportaments: valorar l’intraemprenedor és lloable i meritori, però no és suficient.

Quantes iniciatives que han començat amb ganes no han acabat quedant en el no-res, en l’oblit o en bones intencions per culpa del poc interès de l’entorn? Els reactius, aquells que actuen només quan els hi diuen que ho han de fer (i com ho han de fer, amb tots els ets i uts), que reaccionen negativament al canvi i li tenen por, que es maregen davant d’una situació nova i la pèrdua de control d’allò conegut, en definitiva, que veuen els canvis com una amenaça, poden arribar a ser un obstacle més persistent i destructiu que la negativa d’un cap. El reconeixement d’aquestes actituds i la intenció d’esmenar-les també ajudarà, i molt, a una evolució favorable de les organitzacions.

Valorem doncs les ganes, el compromís, l’actitud i el canvi de les persones de l’organització, però… i la mateixa organització? A la llarga, una organització que vulgui promoure persones actives i treball en xarxa haurà de canviar amb elles.

Temps doncs també perquè les nostres administracions comencin a modernitzar-se i professionalitzar-se, separant clarament la política de la gestió i valorant els mèrits i l’eficiència: aprofitant valors que ja tothom reconeix com imprescindibles per a la organització, aquestes mateixes han de ser capaces de reflectir-los en la seva pròpia estructura i funcionament intern, avançant cap a un treball en xarxa, obert i fiscalitzable, transparent i amb objectius comuns ben clars.