Petita guia de privacitat i energia al mòbil

Portem a la butxaca un petit ordinador que deixa rastre de tot el que fem i allà on estem gairebé sense adonar-nos-en: es tan còmode, tan fàcil fer-lo anar i posar-hi i provar coses, que no ens adonem de l’espia que pot ser.

A mesura que ha passat el temps, els telèfons mòbils han guanyat en capacitat i possibilitats, però també en consum energètic (algú recorda aquells mòbils -no smartphones- als que la bateria els durava una setmana?) i hem sacrificat privacitat i anonimitat.

Tot i així, aplicant quatre conceptes molt bàsics, encara podem conservar una mica d’aquesta privacitat i estalviar una mica de consum, allargant la vida de la bateria. No es tracta de ser un neoluddita ni un amish digital estricte, sino de fer un ús racional del mòvil, de dominar-lo i que no ens domini (el “program or be programmed” d’en Rushkoff, aplicat a telefonia).

Cadascú que els apliqui quan i com vulgui, en compte de les seves necessitats.

  • Desactivar localització: no cal indicar a tothom on som, només quan es necessiti (cal geolocalitzar tweets o que fb sàpiga on som… sempre?
  • El mateix aplica a serveis de localització de Google, si no empres Google Now
  • Desactivar el bluetooth: tant per privacitat, com per seguretat, com per estalvi energètic. Qualsevol interfície wireless és un potencial forat de seguretat i un segur consumidor de bateria.
  • Desactivar la interfície wifi: doncs això, posar i treure, no cal anar buscant xarxes continuament; gastem bateria i li diem a la gent per on anem passant.
  • Seleccionar quin tipus de xarxes de dades usem: les 3G i 4G son molt més segures (sobretot les 4G) però alhora consumeixen molta més bateria que una wifi. Opció: usar una 3G normalment i canviar a 4G quan sigui necessari si no tenim wifi.
  • Desactivar google now: accedeix a calendari, ubicació, cerques, perfil, etc. per donar un millor servei, més proper. No dubto de la seva utilitat, però jo de moment puc passar-ne sense.
  • Aplicacions: cal tenir apps per tot? De vegades amb la versió mòbil del site n’hi ha prou, més si tenim en compte que hi ha aplicacions que semblen tenir més informació al teu telèfon que tu mateix (heu mirat els permisos de Facebook?) o que et mantenen bastant captiu dins de la seva interfície (proveu a compartir un article a Linkedin de manera ràpida).
  • Usar la versió mòbil del site, o usar petites aplicacions wrappers per versions mòbils (mireu per exemple Tinfoil for Facebook: s’integra amb el sistema, però alhora manté bastant la privacitat del teu telèfon).

Per aprofundir una mica més en la seguretat al mòbil i en el consum d’energia de la xarxa:

Com dic més adalt, tot això depèn de l’ús que cadascú faci del seu telèfon, o de l’entorn on estigui (casa, feina, carrer). Però està clar que cada petita decisió que prenem (o que no prenem) té les seves conseqüències, segurament molt més grans que la pantalla del nostre mòvil i més duradores que la seva vida útil.

Finestres, aplicacions i tasques

La multitasca ens goberna.

Ens valorem per la capacitat de portar diferents temes i tasques alhora, simultàniament, i ens regim per la velocitat i el canvi entre tasques, entre el control de diferents conjunts d’informació alhora i el pas de l’un a l’altre en un moment. Immediatesa i visió de conjunt, flexibilitat.

Sona bé. Però aquesta immediatesa, aquest pas continu d’un tema a un altre amaga o no permet, moltes vegades, una reflexió més tranquil·la, més profunda: no tenim prou temps per valorar tots els pros i contres, perquè ja hi ha un altre tema en cua cridant a la porta, demanant la nostra atenció.

L’entorn gràfic de finestres que domina avui en dia la informàtica és un gran i extès exemple: si mirem qualsevol captura de pantalla d’un ordinador sempre es veuen unes quantes finestres alhora: diferents temes, diferentes accions, totes alhora, totes competint per l’atenció de la persona, amb conjunts d’informació i botons i opcions arreu. En qualsevol moment, a més, pot arribar un avís de correu, o un xat, un avís d’actualització o quelcom similar. Distraccions, en suma.

Realment som capaços de fixar-nos en tot alhora? I, sobretot, de resoldre-ho correctament? No, segur que no. Els ordinadors estan fets per la multitasca, pel salt ràpid d’una tasca a una altra. Però ells només esperen decisions, accions: les nostres. I aquestes es prenen en base a una reflexió, per la qual cal temps i concentració, eliminar les distraccions.

No es tracta de no poder fer multitasca i de no poder portar diferents temes alhora, és clar que no. Però es tracta de no portar-ho fins a l’extrem, de saber programar i repartir el temps necessari per cada cosa, eliminar les distraccions de l’entorn i ajudar a concentrar-nos. Si no, tens molt risc d’acabar saltant d’un tema a un altre, però sense realment avançar en res.

Sembla que cada vegada ens n’adonem més, d’això. Tornant a l’exemple dels entorns gràfics: estem arribant al final dels entorns de finestres tal i com els coneixem? Canviarem de finestres d’aplicacions a tasques, eliminant la xavalla visual accessòria?

Algunes aplicacions i serveis ja comencen a actuar en aquest sentit (els controls de les noves versions de MS Office, els nous menús de Gmail, algunes interfícies com Unity o Gnome): potser qui marcarà tendència seran precisament les interfícies mòbils: la manca d’espai fa que s’hagi d’aprofitar molt bé el que es mostra (informació i controls), tot de manera contextual, adaptada al moment i al que es necessita; es guanya espai, però també focalització i concentració.

Es qüestió de temps que a mesura que aquestes interfícies s’apliquin a dispositius més grans, amb me? tamany de pantalla i també més potència de càlcul (i per tant, amb més possibilitats d’aplicacions d’oficina o professionals) el que s’aprengui en quan a usabilitat i ergonometria s’apliqui a sistemes més tradicionals, fent que aquests evolucionin i responguin oferint accions personalitzades segons el context (interpretació semàntica de les dades?), filtres d’avisos o interrupcions inteligents, salts entre tasques o respostes a accions complexes.

Sigui com sigui, el temps d’oferir informació i botons sense cap mena de filtre comença a passar: un excés d’informació és soroll, un excés de possibilitats és distracció.