Política i moral

There has always been politics. Some of us love its primal intricacy and elegance. But politics without moral content becomes an exercise in competing cynicisms, with progress an occasional, almost accidental, consequence.

Joe Klein: Missed Chance on Immigration, Time Magazine

Efectivament, política sense moralitat, sense tenir en compte la societat que la defineix i el que n’espera d’ella, es converteix en un joc de contrapesos i forces buit, en la versió intelectual per veure qui pot més; en oportunitats perdudes i empetitiment intel·lectual dels escollits i dels que escullen.

Església… crítica social?

M’assabento per les notícies de la controvèrsia entre l’arquebisbe de Canterbury i el Primer Ministre Cameron arrel de les crítiques del primer a les reformes del segon.

I em sobta, em sobta com des d’un estament com l’eclesiàstic es pugui fer una crítica tan social i concreta com la que ha fet l’arquebisbe Williams.

Per què? Per què on vivim es fa difícil pensar que l’Església pugui entrar en aquests temes (i no es que no cregui que no ho hagi de fer): l’Església, aquí, fa més crítica d’afers privats que no pas d’afers socials, es dedica més a la moral privada que no pas a la moral social.

Té una curiosa tendència a fer pública la seva visió de com haurien de conduir-se determinats afers de la vida privada, opinió que en l’estament oficial és majoritàriament conservadora: a fer judicis morals sobre el que és correcte socialment i el que no, sobre la vida i la mort, l’amor, la família i uns quants temes més d’àmbit estrictament personal. En canvi, es troba a faltar opinió sobre afers socials: no es diu res de la corrupció, dels problemes socials que provoca la crisi (atur, endeutament), dels problemes socials i econòmics que provocaran determinades retallades de despeses socials, no es busca un alineament, una obertura vers el gruix de la societat, una comprensió dels canvis i de les necessitats socials, no opina sobre la perversió d’un sistema que prima el benefici econòmic i ignora o usa a les persones; no es separa dels grups que l’han mantinguda durant anys i que ara semblen fer-la presonera d’opinions, com a poc, immobilistes.

És per tot això, pel biaix que jo tinc vers les autoritats eclesiàstiques d’aquí, que em sobta que un arquebisbe, cap d’una Església, pugui parlar així. I m’entristeix també que sigui aquesta la imatge que s’emporti la societat de l’Església, sabent que hi ha moltes persones i molts grups al seu mateix si, que treballen en aquests temes, que tenen opinions diferents i lluiten per elles, que hi ha un esperit de crítica i de millora, d’obertura i de cerca d’un missatge segurament més apropat a l’original.