Muntanyes i ser

El secret de les muntanyes és que les muntanyes simplement existeixen, com jo; les muntanyes es limiten a existir, i jo no. Les muntanyes no tenen “significat”, són significat. Les muntanyes són. El sol es rodó. Jo vibro amb la vida, i les muntanyes vibren, i quan ho sento, compartim aquesta vibració. Tot això ho entenc no racionalment, sinó de cor, i també sé com n’és, d’inútil, intentar copsar el que no es pot expressar, sabent que quedaran les paraules quan ho torni a llegir un altre dia.

Peter Matthiessen. El lleopard de les neus (Brau Edicions, 2005, pàg. 224)

Si mai heu anat a muntanya i us heu sentit en pau mirant el cel o el paisatge, sentint el sol o el vent, escoltant l’escandalós silenci de la natura, deixant-vos portar pel que us envolta, entendreu què diu en Matthiessen. Si no, proveu a fer-ho.

De tant simple com sembla, això de deixar-nos només ser, i no de fer i fer i fer, poques vegades ho aconseguim.

Superació

14:30h, baixem en cotxe des del Coll d’Estenalles. A poc més d’un kilòmetre ens creuem un ciclista, com tants d’altres en aquella carretera. Pedala fort carretera amunt. I uns segons després, uns metres més avall, ets conscient del que has vist: pedala fort, ràpid, perquè només ho està fent amb una cama, amb la dreta; on hi hauria d’haver l’esquerra hi havia un cobertor a mitja cuixa de color negre.

La visió em sacseja. Què haurà passat aquesta persona, quin dolor? Com s’ha superat? Com ha revertit aquesta situació i s’ha convertit en un petit heroi qüotidià, sense ni saber-ho, potser?

La visió em reconforta, també. Saber que hi ha gent capaç de tirar endavant, de girar la truita, de mirar amb optimisme i ser capaços de superar-se en situacions terribles.

Una petita bandejada visual, una sacsejada mental. I una lliçó sobre què som capaços de fer si ens ho proposem.