Game over?

El què està passant amb els polítics no té nom, a tort i a dret surten corrupteles i podridura, el sistema sembla que ha de caure i fa només 2 anys semblava que el moviment del 15M ens serviria per arreglar alguna cosa…

N’hi ha que diuen que els guionistes de Cuéntame es lleparan els dits d’aqui uns anys, d’altres no veuen clar que això serveixi per gaire cosa, i d’altres ja n’estan farts.

A mi m’ha vingut al cap una canço de Billy Joel, We didnt’ start the fire, la coneixeu? Substituïu les referències a la història americana dels 40 als 80 per tota la merda que està sortint, i encara ens faltarà afegir un parell d’estrofes, segurament.

Algun lletrista al pati?

(Som)Riure per no plorar.

Rendibilitzar la música

És el futur de la indústria discogràfica l’streaming (spotify, last.fm…)? Potser sí. El que és segur és que intentar reproduir models de venda i control de suport físic en suport digital ni té ni tindrà cap èxit, i que afegir continguts (premium?) al producte que vol l’usuari, tampoc: perquè vull mil extres a un segon cd o dvd quan jo només vull música? Baixa’m el preu, dóna’m només el que demano.

Si el model de streaming, de convertir continguts en serveis és el futur, el problema serà com fer-ho rendible: hi ha una cara econòmica i tècnica, sens dubte: preus accessibles, serveis fàcils, ràpids i portables… segurament la gent està disposada a pagar per un bon servei, suposa molts avantatges. Però aquí hi ha l’altra cara: també hi ha un component social: en aquest país, com a mínim, ens hem acostumat (molt) al tot gratis, i això cal canviar-ho: no cal pagar impostos revolucionaris a les discogràfiques, però també cal entendre que tot treball té un esforç afegit, i que d’alguna cosa s’ha de viure, no?

I això son figues d’un altre paner, sí, però de l’hort del costat.

Indústria musical o indústria discogràfica?

Un article de la revista Time explora quins camins poden seguir les grans cases d’enregistrament per fer front a la baixada de vendes: nous models de distribució, venda on-line, suscripcions, valors afegits, multimèdia, seguir les línies d’iTunes o Spotify…

És interessant veure que hi ha idees per intentar renovar el model econòmic més enllà del recurs a la pataleta o les tècniques estil SGAE, però la clau està en saber reconèixer que no es poden aplicar les regles del món analògic, basat en suports físics (escassetat de recuros), al món digital, distribuït i fàcilment reproduïble per naturalesa pròpia.

Hi ha una frase que ho expressa molt bé:

the music industry isn’t in crisis, the recording industry is; it is an unbelievably good time to be a fan of music and new bands.

Podran aquestes grans empreses variar el rumb, entendre el nou món on juguen i per tant, adaptar-se i sobreviure?