De la necessitat de les operadores de xarxa

Els moviments de les operadores per trencar la neutralitat de la xarxa (aquí i arreu del món) ens porten a pensar en xarxes p2p per comunicar-nos directament entre nosaltres, alliberant-nos de condicions foranes i de contractes abusius i de centralitzacions de serveis en poques mans (condicions que no son desaconsellables només en l’àmbit econòmic, si no també en el social i polític)

El dubte, però, és si això serà realment possible.

En un món que avança cada vegada més cap a la interconnexió total, amb futures (i no tan futures) grans inversions de capital associades a les smart cities, gadgets per portar a sobre (ja siguin telèfons, rellotges, ulleres o roba) i estar contínuament comunicats arreu, i propostes per fer arribar connectivitat on ara no n’hi ha (i de manera barata); en un món doncs totalment dependent de la comunicació omnipresent, es podrà tenir una xarxa que depengui en tot moment de que cada un dels nodes sigui capaç de trobar un punt de connexió?

Models com el de guifi.nety seguiran existint (i és bo i aconsellable que així sigui), però quin és el seu límit d’expansió? Models com el de Fon ho han intentat també però no semblen haver aconseguit la massa crítica, potser precisament perquè tant el punt fort del model com el seu punt dèbil coincideixen en un sol lloc: l’usuari, o millor: la voluntat i compromís de l’usuari, i el número de persones que compleixen aquestes característiques.

Per contra, els serveis que depenen de connectivitat absoluta no poden deprendre de la voluntat de tercers (això és, de la possibilitat de quedar-se intermitentment sense connexió), i per tant a mesura que s’incrementa la mobilitat i s’expandeixen la sensorització i automatització de diferents elements ciutadans i de comunicació, les companyies que ofereixin aquesta connectivitat seguiran creixent.

Veurem, en un futur, si aquesta influència creixent (dependència d’un servei = influència del proveïdor del servei) tindrà conseqüències, quines i si poden acabar sortint nous actors amb visions/interessos diferents dels purament econòmics.

Assegurar la neutralitat de la xarxa

Mentre aquí ens distraiem amb la Llei Sinde, als Estats Units s’ha fet un pas en contra de la neutralitat de la xarxa.

I això son males notícies: obrir la porta amb arguments falaços (els de sempre: pèrdua d’ocupació, d’innovació, frè a la llibertat de les empreses) a la possibilitat d’un accés no neutral a la xarxa el que pot aconseguir és realment disminuir el dia de demà la llibertat del ciutadà.

Permetre que es pugui prioritzar un tràfic de dades en comptes d’un altre segons el que es pagui o segons criteris (que poden ser variables) d’importància obre la porta a internets de diversa velocitat, a que qui tingui més poder -econòmic, polític- pugui situar el seu contingut sobre el dels altres.

Qui està interessat en això seran les grans empreses productores de contingut, que així disposaran de canals més ràpids i millors per col·locar els seus productes (ara han de competir amb blogs com aquest, pobres d’elles), o fins i tot les mateixes empreses gestores de la infrastructura, que podran llogar o oferir els seus serveis no només en funció de la velocitat que ofereixin, si no del número de possibles visitants que puguin oferir: en resum, una xarxa dominada per interessos polítics i comercials, suportada en una infrastructura que pot acabar abandonant àrees poc rendibles.

El contingut i la informació no ha de ser més ràpidament accessible pels mitjans de què disposi el publicador (òbviament, sempre tindrà millor servei, accés, publicitat, enllaços, etc. un mitjà amb cèntims que no una pobra web personal), si no en funció de la qualitat del contingut que s’hi publiqui, de la validesa i veracitat del que s’hi diu.

Això és bàsic, és un pilar fonamental en l’exercici de les nostres llibertats, tant en el món real com en el món digital que és, cada vegada més, una extensió del nostre món real.