Acampades

I de què ens serviran les acampades? Idees inconnexes, discursos heterogenis, bones intencions, alguna idea fàcil… És un moviment apolític? No! És un moviment d’allò més polític, és clar. El que compta és que és apartidista, heus ací la diferència.

El que compta és que la gent es mou, surt al carrer, fa veure el seu descontent, salta de la xarxa al carrer, al món físic, on es veu. I d’aquí als mitjans de comunicació, i encara es fa més visible.

Potser no té gaire cos, fet i fet, només és una idea, que sembla simple: estem indignats, cansats de discursos buits, de polítiques contraposades, de cainisme entre partits, del cinisme i la barra d’alguns polítics que es creuen intocables, de l’apropiació, la tergiversació i l’embrutament de paraules i ideals, de la poca dignitat i de la nul·la honradesa d’alguns, d’omplir-se la boca amb un discurs mentre se’n practica un altre. Ho hem dit mil vegades, oi? Ara ho diem mil, deu mil, cent-mil veus alhora. I això és el que canvia.

I què en traurem, diumenge? Segurament no-res, perquè el sistema no permet gaires variacions i no permet reflectir alguns vots (potser si ho permetés canviaren molt les coses en alguns llocs: quanta gent aniria a votar si sabés que el seu vot en blanc és útil, per mostrar així la seva disconformitat?)

De tota manera, no és diumenge que s’haurà de notar el canvi. És a partir de diumenge, quan tot això ens ha de valer perquè la classe política ho entengui, i perquè nosaltres ho practiquem més sovint: hem de militar la nostra indignació i convertir-la en actitud, i buscar solucions que premiïn el bon govern i castiguin actituds aprofitades, eliminar el cinisme de la política i de la Justícia.

Tant de bò aquest sigui el pòsit que deixin les acampades, la llavor d’una actitud permanentment indignada amb tot allò que no sigui honest.