Contrasenyes i mandra

Mantenir una paraula de pas per cada servei de la web on ets és una murga, en això estem tots d’acord.

Ni tenim memòria per recordar-ho tot, ni apuntar-ho en un post-it a la cartera és el millor, i com que som ganduls de mena i sembla que tot és segur, anem arreu amb una o dues paraules… després passa que tots tenim cada vegada més coses al núvol, ens en refiem més, i quan et crackejen un servei dels importants ja t’agafa mal de ventre… això, és clar, quan te n’assabentes.

Potser cal no ser tan mandrós i començar a ser una mica seriós amb la seguretat informàtica, o és que tenim la mateixa clau pel cotxe, a la feina, a l’escala i a casa? De fet, quan es parla d’aquests afers es sempre s’esmenten els hackers, la criptografia, tècniques d’enginyeria social, phising i més coses… quan una de les coses que més ajuden és la natural tendència al mínim esforç de l’ésser humà.

Jo començo ja a posar diferents claus a cada lloc. I no, no tinc memòria d’elefant, ni ho apuntaré a un post-it… el més fàcil és usar-ne dos o tres i afegir-hi alguna informació mitjançant una regla… que només coneguis tu.

Més que res, per no fer un bot cada vegada que es crackeja algun lloc gran, pensant quan em tocarà a mi…

El núvol del milió de portes

Cada vegada compartim més continguts i dades nostres sobre xarxes i serveis de tercers, pugem les nostres fotos a serveis en línia o deixem els nostres documents en magatzems fora del nostre ordinador, a la xarxa, al núvol, aquella mena d’entitat omnipresent on tot hi cap i d’on tot surt…

És normal: la facilitat de connexió ens permet tenir la nostra informació a punt tothora i no importa on siguem, la ubiqüitat de la xarxa ens allunya del dispositiu físic, ens allibera de l’angoixa de l’espai al disc dur o d’un error, de la pèrdua d’aquestes dades, ens treu la feina de les còpies de seguretat, la rutina de la gestió dels documents, les còpies històriques… la capacitat sembla-que-infinita de la xarxa ens permet abocar-hi-ho tot, i mitjançant potents eines de cerca ho tornem a trobar tot, fins i tot podem reconstruir-ho en qualsevol moment.

Però aquesta facilitat, aquest alliberament de la gestió física del nostre disc dur, de la nostra informació, alhora ens n’allunya d’ella: ja no sabem on la tenim, ja no depèn de nosaltres. Ara, per accedir-hi, necessitem mitjancers: els proveïdors de servei. Sense adonar-nos-en, hem posat a algú entre nosaltres i la nostra informació, siguin documents, correus, converses.

Però no ens hem de preocupar: la xarxa sempre està allà, i els serveis també. I tenim dispositius per accedir-hi també, a tothora i arreu: smartphones, tabletes. Dispositius amb interfícies fàcils, preparades per accedir als mitjancers de les nostres dades, dispositius d’ús unipersonal, lligats a un compte, no pensats per a la compartició entre diferents usuarits si no vols saltar-te la privacitat. És clar que podem navegar, però l’ecosistema digital de les aplicacions d’aquests aparells està pensat per lligar-nos mitjançant aplicacions de pseudoescriptori, que accedeixen a dades remotes i que comparteixen la identitat associada al dispositiu. Com ho fem si en volem una de diferent? Es pot fer, però no és tan senzill com fer-ho amb la predefinida.

Poc a poc anem allunyant-nos de la nostra informació, emmagatzemada en les nostres màquines multiusuari i controlada per nosaltres mateixos (milers de petits magatzems d’informació), per usar uns quants magatzems remots gegants (el núvol), controlat per tercers, introduint mitjancers entre nosaltres i les nostres dades i accedint-hi amb dispositius unipersonals, amb ecosistemes digitals molt més tancats i controlats que els fins ara dominants.

Anem cap a un curiós i paradoxal moment de compartició digital total (ens ho sembli o no) a partir de dispositius totalment personals i individuals.

D’internautes a consumidors

Fa temps (no gaire) guardàvem les nostres dades (fotos, texts, documents, música) a l’ordinador de casa, al disc dur. T’identificaves a l’ordinador amb el teu usuari i allà estava tot. I, igual que tu, la resta de gent de la casa: tothom tenia un ordinador per ell, tot i que aquest sistema tenia (té) inconvenients:

  • No et pots endur les dades amb tu quan marxes si no fas una còpia
  • L’ordinador només el pot usar una persona alhora
  • Has de gestionar tu mateix la seguretat i la permanència de les dades (còpies de seguretat)

Ara, però, cada vegada desem menys dades nostres a les nostres màquines, sota la nostra gestió directa, i ens passem al núvol: xarxes socials, missatgeries, música, fotos, dades, tot ho tenim al núvol, tot accessible des de qualsevol lloc a un sol clic. La súper-portabilitat: podem tenir les nostres dades, la nostra informació, allà on estem, sempre que tinguem una connexió a la xarxa.

Alhora, cada vegada hi ha més dispositius per accedir-hi: a banda dels tradicionals ordinadors, els smartphones o els tablets comencen a ser presents a tot arreu, el que ens facilita també la nostra connectivitat i la gran pujada en l’ús dels serveis al núvol, i cada vegada més gent té un dispositiu d’aquest tipus.

Tot sembla, doncs, més fàcil: Pots accedir des de qualsevol trasto a les teves dades en qualsevol moment, s’han acabat les còpies de seguretat o que l’ordinador estigui ocupat: ho vull, ho tinc.

És clar, sempre que tinguis un compte amb qualsevol dels proveidors de serveis (correu, música, dades, emmagatzematge, programes, etc), i sempre que tinguis un aparell per accedir-hi: els aparells ara ja no son, la gran majoria, multiusuari i per tant, cada un en necessitarà si no vols barrejar documents o vols tenir configuracions personalitzades.

S’ha girat la truita: De ser una eina que ens havia de donar llibertat, la informàtica de masses està convertint a l’internauta en un simple consumidor de serveis i aparells.

Repensant els ordinadors

Des de fa un temps, un nova categoria d’ordinadors sembla haver entrat amb força al mercat: els netbooks, cosins petits dels portàtils.

La qüestió, però, és que per més que ens ho venguin com novetats i que, de fet, incorporin algunes novetats, els netbooks estan basats en els portàtils i aquests estan basats en els sobretaula de tota la vida. Poden tenir millores, adaptacions, reduccions de components i d’altres variacions per disminuir pes, tamany i consum d’energia, però els principis son comuns a tots.

Això fa que portem a sobre equips molt potents, amb alts consums d’energia per als usos als que es destinen, sobretot quan es basen en la connexió continua a la xarxa, en l’accés al núvol per a accedir tant a dades com a serveis (és a dir, que “externalitzen” tant recursos d’emmagatzemage com de càlcul).

En una molt interessant entrevista, Mary Lou Jepstein (una de les impulsores del projecte OLPC amb en Negroponte i ara fundadora de Pixel Qi) parla del que està fent ara i del que va fer amb l’OLPC, i el que proposa és un revolució, res més que repensar els ordinadors, des de fora, cap a dintre, des de la pantalla i el teclat cap a les plaques base, ajustar el consum i les necessitats d’energia en base al que l’usuari fa en determinat moment (basant-se en quelcom que ja sabem: gran part del temps, un ordinador se’l passa esperant a rebre una entrada, una ordre, de l’usuari perquè gastar cicles, aleshores?)

Però no és només això: també és el disseny, el número de peces, la manera de disposar-les, la quantitat de material necessària per fer un ordinador, la resistència i la durabilitat…

Jepstein no pensa en termes d’indústria: pensa amb la persona i el planeta en ment, com a usuaris i beneficiaris finals.