iPad: après moi, le dèluge

Vist l’èxit de l’iPad, tothom s’ha posat a seguir-li els passos a Apple: qui més qui menys prepara els seus dispositius per rivalitzar, o intentar-ho, amb el d’Apple. Diferents tamanys de pantalla, carcasses, colors, dissenys, sistemes operatius… però tot el que es presenten son clons del mateix: ningú dubta de l’encant de l’iPad, però se li ha acabat realment la imaginació als fabricants? O senzillament tots volen el seu tros de pastís, de la gallina dels ous d’or?

Els fabricants tenen una acusada tendència a exprimir qualsevol idea nova per treure’n el màxim benefici, “ensenyar-nos” que allò és el que més necessitem en aquell moment i, pel camí, oblidar bones idees o qualsevol cosa que no olori a beneficis segurs donades les “tendències”; si més no, la majoria.

Però això serà tot? No hi ha res més enllà d’aquesta idea, d’aquests tipus de tablets? Només millores i segones versions?

Cercant una mica es poden trobar d’altres propostes, algunes de les quals poden semblar agosarades i d’altres no simples idees però que van més enllà: l’Adam de Notion Ink, amb la seva pantalla visible sota llum solar (à la tinta electrònica) i tot el seu software dissenyat expressament, o la gent de Kno, que presenten un model de tablet especialment pensat per a estudiants, un aparell substitut de llibres de text i llibretes per apunts, amb un tamany correcte per les tasques que proposa, o veurem què passa amb les idees que es veuen de tabletes amb dues pantalles, a mode de llibre (la versió 2 de l’olpc, per exemple).

Dit d’una altra manera: solucions que van més enllà o que busquen usuaris amb necessitats molt concretes, fora de la gran massa comercial, i que obren noves vies: els tablets que ara semblen d’allò més modern no han fet més que obrir un nou camí per explorar; veurem què queda, o que surt a la llum del sol quan es retirin les aigües.

Repensant els ordinadors

Des de fa un temps, un nova categoria d’ordinadors sembla haver entrat amb força al mercat: els netbooks, cosins petits dels portàtils.

La qüestió, però, és que per més que ens ho venguin com novetats i que, de fet, incorporin algunes novetats, els netbooks estan basats en els portàtils i aquests estan basats en els sobretaula de tota la vida. Poden tenir millores, adaptacions, reduccions de components i d’altres variacions per disminuir pes, tamany i consum d’energia, però els principis son comuns a tots.

Això fa que portem a sobre equips molt potents, amb alts consums d’energia per als usos als que es destinen, sobretot quan es basen en la connexió continua a la xarxa, en l’accés al núvol per a accedir tant a dades com a serveis (és a dir, que “externalitzen” tant recursos d’emmagatzemage com de càlcul).

En una molt interessant entrevista, Mary Lou Jepstein (una de les impulsores del projecte OLPC amb en Negroponte i ara fundadora de Pixel Qi) parla del que està fent ara i del que va fer amb l’OLPC, i el que proposa és un revolució, res més que repensar els ordinadors, des de fora, cap a dintre, des de la pantalla i el teclat cap a les plaques base, ajustar el consum i les necessitats d’energia en base al que l’usuari fa en determinat moment (basant-se en quelcom que ja sabem: gran part del temps, un ordinador se’l passa esperant a rebre una entrada, una ordre, de l’usuari perquè gastar cicles, aleshores?)

Però no és només això: també és el disseny, el número de peces, la manera de disposar-les, la quantitat de material necessària per fer un ordinador, la resistència i la durabilitat…

Jepstein no pensa en termes d’indústria: pensa amb la persona i el planeta en ment, com a usuaris i beneficiaris finals.