Homs, Srebrenica

Les imatges de la sortida ahir dels últims civils de Homs just abans d’acabar la treva -civils corrents cap als cotxes de la ONU, entrant a dintre i caminant darrere d’ells mig ajupits per protegir-se, fugint del que estava a punt d’arribar- em van fer recordar, inevitablement, l’encaixada de mans d’ara fa 24 anys entre Ratko Mladic i el comandant del contingent holandès de cascos blaus que protegia Srebrenica: tothom no volent saber el que se sabia que anaven a fer i van acabant fer. El paper galdós de l’ONU, no sabent protegir a la gent, ni per mitjans ni per decisió, em va obrir els ulls al cinisme de la política internacional, a les mesquineses de la comunitat internacional i l’ús de la política i les institucions per aconseguir els fins propis.

I tal com ara farà 20 anys de Srebrenica, seguim en el mateix punt. Civils fugint del que serà una matança (si no ho és ja hores d’ara), l’ONU cobrint el paper i discutint què fa mentre tot un poble és passat a sang i foc per uns i altres.

No aprenem. Ni els nostres representants ni, sembla de vegades, els que tenim possibilitat d’escollir-los.