Millorar la participació: dades obertes i transparència

De fa anys que es diu que la política es professionalitza i s’allunya de la ciutadania, i els escàndols continuats de corrupció han portat a la necessitat de netejar la seva imatge de cercle tancat i viciat, d’obrir-la al comú de la ciutadania, buscant noves eines de participació.

Nous moviments polítics, més oberts i participatius que els anteriors, més flexibles, no fan sinó accelerar aquesta necessitat i això, alhora, acaba provocant la redacció de lleis sobre transparència i participació que obliguen els governs a dotar-se de determinades d’eines per acomplir aquests objectius.

Així, ens trobem que surten portals de transparència, indicadors de diferents tipus i portals i eines de participació, fins i tot arribem a trobar registres de grups d’interès* (lobbies): moltes i diferents eines per millorar l’accés a la informació i la participació per part de la pròpia Administració.

Però son aquestes eines les adequades? El debat va més enllà de l’eina en si mateixa, com apunta Carlos J. Gil a La democracia no representativa no es representativa i explica molt bé Versvs a Los límites de la participación**:

  • el concepte d’una democràcia participativa és funcional?
  • com podem tenir una imatge representativa de tothom en determinades assemblees?

Sembla molt, molt difícil, i no tothom podrà o voldrà anar sempre a tot, o participar en tot: la gent acostumem a moure’ns per motius determinats i no sempre altruistes, i de vegades no tenim interès o el coneixement necessari en alguns temes, o bé la profunditat i les conseqüències del que cal analitzar se’ns escapa: pot la saviesa del grup ser correcta en qualsevol cas? Sembla que no quan el grup és molt gran i els punts de coneixement son diversos i dispersos (on no hi ha un criteri comú), i això ens portaria a que el resultat no sempre podria ser el més correcte ni el més beneficiós per al grup sencer, això és, la societat…

Ara per ara, tenim més informació (portals open data) i hi ha eines i plataformes creades per grups de ciutadans/activistes que permeten aquest control (els OCM, per exemple), però tothom l’exercirà? De veritat tothom voldrà ser un científic de dades? Segurament no.

Les iniciatives de participació han de ser-hi, però el temps i la maduració de la societat ens indicaran fins a quin punt son útils. El que no hem de perdre de vista, però, és l’apoderament real de determinades minories (grups d’activistes, ciutadans conscienciats) que poden, aquests si, ser generadors d’opinió: es tracta de crear o cuidar el teixit social que permeti aquests grups independents, que enriqueixen el debat i per tant estenen el debat polític més enllà de les administracions. I les eines per aquest apoderament son, en gran mesura:

  1. els portals d’open data amb dades d’interès real, amb etiquetats comuns i mateixes unitats de mesura, comparables, agregables, que permetin l’anàlisi independent de tercers.
  2. els portals de transparència on es pengi la informació més textual, els indicadors, actes, no s’agrupi el comú de la informació generada per l’administració de torn.
  3. unes polítiques documentals i arxivístiques comunes, amb sintaxis estandarditzdes, que permetin una ordenació amb un llenguatge comú de la informació dels punts anteriors.

Els portals de participació i les iniciatives de participació seran útils (ni que sigui orientativament) i tindran èxit en tant es cuidin els anteriors punts, perquè aleshores podrà créixer el número i la qualitat de la opinió (la formació) dels participants.


(*) Registre que és voluntari i sotmès a monitorització i control una vegada t’hi inscrius.
(**) Links via Arnau Fuentes a Recull d’enllaços, nº 9.

Open Data públic i privat

L’Open Data té un gran potencial de beneficis tant econòmics com socials, encara que actualment no acabi d’arrencar.

La seva potència rau en la possibilitat de generar informació i coneixement, però per això s’han de tenir totes les dades: si volem que l’Open Data sigui molt més profitós del que és hauríem d’aconseguir que els únics que ofereixen dades en obert no siguin les administracions o els ens públics com a norma més habitual.

La combinació de dades de domini públic de les administracions amb dades d’empreses d’alguns sectors d’interès públic (energia, salut, educació, construcció, transport o finances, per exemple) podria ajudar a entendre molt més bé el funcionament de la societat, de les necessitats i fluxos econòmics, i a generar moltes més oportunitats de negoci: creuar dades de població amb estadístiques mèdiques, indicadors socio-econòmics amb dades de transport o atur, desplaçaments per hores i distribucions geogràfiques, per posar algun exemple, pot ajudar no només a preveure necessitats d’actuació i inversió de recursos públics, sinó a generar noves oportunitats de negoci o fins i tot a revisar si s’estan fent correctament inversions i planificacions, és a dir, la gestió de la cosa pública.

Així, una implicació dels diferents actors que gestionen dades (les nostres dades) amb l’Open Data comporta directament una millora de la transparència i del govern i un major control del que es fa amb la nostra informació (o com a mínim, la possibilitat d’un major control).

Temps doncs de començar a pensar en què no només l’administració obri les seves dades, sinó també que ho facin les empreses.

De la rendibilitat d’Open Data i Big Data

Big Data triomfarà (està triomfant) com a generador de grans volums de negoci, Open Data no (i trigarà a fer-ho).

Big Data té darrere tot l’interès econòmic de les empreses: permet comercialitzar amb un producte (la informació), donar-li valor, modificar-lo i revendre’l. I si saps posar-li un embolcall ben maco (una presentació visual resultona), encara ven més.

Open Data és, a dia d’avui, una opció política i un intent d’obertura de (bàsicament) l’administració i de generació d’oportunitats de negoci, basat en el retorn i el re-aprofitament de dades públiques.

La informació sempre ha estat poder i ara encara ho és més. Abans era informació reservada, a petita escala, clau per accedir a alguns llocs o obrir portes. Avui la informació que genera més benefici (i de vegades poder) està formada per petites peces que es recullen massivament; i qui millor fa això son les empreses com xarxes socials, bancs, supermercats, o llibreries, entre d’altres, que fan seva la nostra informació sense gairebé cap obligació de retre’ns comptes. La clau és la exclusivitat en la possessió d’aquesta informació, l’avantatge de només tenir-la elles, i ningú més.

Aquesta exclusivitat els permet oferir oportunitats de negoci a d’altres, sigui per extreure resultats, sigui per combinar dues o més fonts de dades i generar altres informacions, consells i orientacions que poden, al seu torn, vendre.

Així, el gestor d’aquestes dades es transforma en un poderós mitjancer, que no només recol·lectarà o comprarà dades, sinó que donarà eines (APIs) per obrir els seus serveis (és a dir, incrementar l’ús i recollir més dades). A poc a poc, es tendeix a l’agrupació al voltant d’uns quants actors.

L’Open Data, en canvi, no té aquest model centralitzat: tot i seguir uns estàndards, les dades es poden distribuir en centenars o milers d’orígens (administracions de tot tipus, empreses), cosa que dificulta la seva recopilació. Alhora, el mateix tipus de dada moltes vegades té un interès més social que no pas econòmic, cosa que fa més difícil també trobar una aplicació comercialitzable: no és doncs només la sintaxi i la distribució de les dades, sinó la seva pròpia semàntica el que fa més difícil el negoci. Qui s’hi dediqui ha de conèixer més el mercat a qui es dirigeix, ser més un especialista que un gran mitjancer.

Però aquesta és una aproximació estrictament de negoci, econòmica, d’actors en joc, i per això es fa la comparació de dos elements que son també complementaris: Open Data pot ser una de les fonts de dades d’un projecte de Big Data, i les tècniques de Big Data s’usen per investigar conjunts heterogenis però relacionats de dades obertes.

Serà interessant veure si el negoci del Big Data evoluciona cap a la gestió d’enormes conjunts de dades privades, o bé la presència de l’Open Data ens permet mantenir un cert control distribuït d’aquesta informació.

Eines de canvi

La separació tradicional entre poders (legislatiu, executiu, judicial) sembla que se’n va per la porta del darrere. L’equilibri i contrapoder que havien de tenir entre ells es dilueix, víctima de les nominacions, ingerències, interessos i altres males herbes de molts dels nostres prohoms. El poder econòmic ha pres també a l’assalt no només els reductes d’alta política sinó també la premsa, i les grans capçaleres informatives formen cada vegada més part d’un conjunt d’empreses que es dediquen no ja a informar, sinó a generar notícies per vendre més i, pel camí, donar visions partidistes i esbiaixades de la realitat.

Això sempre ha estat així, segurament, però amb la ubiqüitat de les tecnologies de la informació s’ha fet encara més evident i desproporcionat, alhora que recognoscible.

Com tornar, doncs, a una república democràtica, amb separació de poders i premsa lliure? Com esquivar la servitud voluntària a la que ens encaminem, sembla, sense ni adonar-nos-en?

Vivim un canvi, no hi ha dubte. Però el canvi no és l’ús del telèfon omnipresent, la comunicació constant o la continua informació: això son simples símptomes externs. El canvi que vivim és la conscienciació de les nostres possibilitats, l’agrupament i la coordinació, les accions conjuntes, l’exigència de transparència i de dades, les possibilitats de discussió i d’enriquiment.

Les webs i aplicacions poden servir (serviran) tant per informar com per actuar: saber què fa qui, controlar pressupostos, o tenir informació de l’empresa de la que volem comprar un producte (condicions de treball, paradisos fiscals), permetran aplicar el clàssic ecologista (pensa globalment, actua localment) d’una manera gairebé immediata a tot allò que fem, i per això la generació d’eines i protocols lliures i de codi obert, que garanteixin la neutralitat de la xarxa i l’accés global seguiran sent claus per disposar de llibertat i facilitat de control dels governs (opendata, transparència, iniciatives de govern obert, periodisme de dades i observatoris municipals) per part de la ciutadania.

Vist això, caldrà seguir adaptant les velles receptes al nou món: actors diferents (alguns), mateixos interessos, només que ara hi ha més eines per cercar una societat més justa.

Seguretat i privacitat, clau de la confiança


El camí cap a la smart city suposa una oportunitat de millora de la gestió, d’optimització de recursos, prevenció, seguretat, estalvi i eficiència, sens dubte. Si s’aprofita bé l’oportunitat, és un camí no només a nivell administratiu, si no també de gestió política i administrativa si es lliga bé amb govern obert, open data i transparència (de fet, no s’hauria d’entendre una cosa sense altra, donat que son dues cares de la mateixa moneda). En última instància, doncs, el camí cap a la smart city ens pot dur a un canvi social: una major participació en la presa de decisions, una major informació i per tant una major implicació de tota la societat en el govern de si mateixa (hom podria arribar a pensar en alguna mena de democràcia assembleària total mitjançant petits gests diaris, micro-revisions i aportacions d’informació).

Però aquest camí ni és curt, ni està exempt de desviacions ni perills.

Un amic em comenta que el perill de fer ciutats més connectades i més centralitzades és que aquestes siguin més vulnerables, i no li falta part de raó:

  • Els sistemes de captació de dades poden ser totalment passius, i poden emetre dades en obert (una mena d’open big data plà) o bé només donar-les a determinats centres receptors (es poden establir recol·leccions de dades des de determinats punts, o l’enviament de dades des dels sensors a recol·lectors identificats, per exemple)… sigui com sigui, només emetran dades. Quin perill pot haver-hi en l’emissió de dades de volum de trànsit, o d’intensitat lumínica, o consum d’aigua o contaminació? No gaire.
  • Els actuadors, per contra, poden obrir i tancar semàfors o vàlvules: caldrà doncs filar molt prim amb la seguretat d’aquests elements, i son tasques que ja s’estan fent. Sona apocalíptic? Potser… però si sistemes vitals com distribució d’aigua o electricitat s’automatitzen, poden ser accedits remotament, i per tant s’han de protegir, i de la mateixa manera s’ha de fer amb qualsevol actuador.

Es tracta doncs de veure la smart city com un sistema flexible, capaç de llegir el seu entorn i respondre a canvis, d’extreure patrons i proposar millores, però sense substituir la gestió sobre el terreny, en tot cas millorant-la i ampliant-la.

Les dades generades pels ciutadans (xarxes socials, interaccions, desplaçaments, geolocalització) també seran un conjunt molt important per estudiar, donat que reflecteixen el pols viu de la ciutat. I aquest, precisament, és un altre camp a tenir en compte: tant la seguretat com la privacitat de les dades dels “sensors ciutadans“:

  • Qualsevol enviament de dades des d’un dispositiu mòbil o xarxa social porta un conjunt de metadades que permet perfilar o identificar la persona que l’emet, i per tant caldrà disposar també de mecanismes que garanteixen l’anonimat de l’enviament, per tal de poder tractar les dades en brut sense identificar ningú (pensem en desplaçaments o el seguiment de tags en xarxes socials relacionats amb la ciutat, en entrades/sortides d’edificis públics o equipaments per valorar-ne l’ús…)
  • La interacció amb serveis i aplicacions on-line (apps, web mòbil, canals on-line diversos) o els sistemes de videovigilància poden acabar conformant un registre de desplaçaments i accions de caire sensible que ha de permetre ser ben custodiat, anonimitzat i esborrat, en funció de les circumstàncies (cal garantir la no traçabilitat horària o geogràfica per garantir la privacitat, per exemple).

Com? De nou, amb transparència i Open Data, per una banda; i d’altra, amb la publicació del codi font que es faci servir per recollir (1) i anonimitzar aquestes dades: només la revisió a nivell de codi font del software que s’estigui usant, i la seguretat que allò publicat és el que s’està usant pot donar garanties sobre el tractament de les dades.

Com dèiem, no és un camí curt, però si s’hi arriba serà un gran canvi, tant pel resultat final com pel que haurem après arribant-hi (a nivell tant tècnic com ciutadà, social).

(1) Per exemple, Sentilo és una plataforma de base per una estructura de smart city, amb el codi font publicat a GitHub, que permet la lectura i actuació dels sensors i és expansible modularment.