Connectar-se sense operadores

Imatge de Chris Lemmens
El model de negoci actual de les operadores (oferir serveis de connectivitat, fiabilitat, velocitat, etc.) sembla que té futur assegurat durant un temps, associat a la demanda de connectivitat de particulars, empreses i serveis, a les necessitats de la Internet of Things i als models de smart city basats en la expansió de la sensorització i dels actuadors.

Així, i si els ingressos estan assegurats, quin sentit (ètic) té que encara es queixin de l’ús que es fa dels seus serveis, que intentin carregar-se la neutralitat de la xarxa en base a suposades millores de servei (amb el consegüent poder per obrir l’aixeta quan només s’obri la cartera)?

Potser és per aquest tipus de moviments que Google o Facebook estan fent moviments per portar internet arreu, ja sigui oferint xarxes ciutadanes d’alta velocitat o connectivitat sense cables a base de globus o d’avions sense pilot: portar arreu internet vol dir lliurar-te de les operadores i de les seves condicions i, de retruc, tenir la possibilitat de poder rastrejar (degudament anonimitzats, faltaria) tots i cadascun dels clics que es fan a través d’aquests serveis. Negoci rodó.

Vist doncs el joc d’interessos d’uns i altres, la creació de xarxes de connexió independents de qualsevol operador té molta més importància de la que sembla, potser actualment només de manera testimonial, però les tecnologies i idees exposades poden ser la base de nous usos i models:

Si l’abast del segon és petit, qui diu que no es poden combinar amb els primers i oferir així una cobertura molt més gran?

I si de bon principi parlàvem de la creixent necessitat de connexió per part dels sensors les smart cities, fins a quin punt no es poden establir molts d’aquests punts com nodes de connexió de xarxes d’autoconsum, que donin servei no només als diferents sensors sinó a d’altres dispositius (telèfons)? La connexió en xarxa entre aquests punts pot acabar creant una malla de connexió que permeti també l’intercanvi de dades (encara que pogués tenir limitacions de dades i de velocitat). Permetria això que governs locals donessin nous serveis, com la connectivitat? Té cert sentit si l’accés a la informació s’està veient cada vegada més com un dels drets bàsics de la població, i gairebé tota la informació i serveis s’accedeixen a través de la xarxa. Estarien les operadores d’acord amb això? Segurament no, com ja ha passat amb les xarxes wifi locals: els reptes no serien, únicament tècnics.

Per això és interessant que totes aquestes tecnologies es vagin desenvolupant i es vagin obrint noves portes de connexió: si la tecnologia està desenvolupada, depèn de nosaltres com la usem o com deixem que s’usi.

De la necessitat de les operadores de xarxa

Els moviments de les operadores per trencar la neutralitat de la xarxa (aquí i arreu del món) ens porten a pensar en xarxes p2p per comunicar-nos directament entre nosaltres, alliberant-nos de condicions foranes i de contractes abusius i de centralitzacions de serveis en poques mans (condicions que no son desaconsellables només en l’àmbit econòmic, si no també en el social i polític)

El dubte, però, és si això serà realment possible.

En un món que avança cada vegada més cap a la interconnexió total, amb futures (i no tan futures) grans inversions de capital associades a les smart cities, gadgets per portar a sobre (ja siguin telèfons, rellotges, ulleres o roba) i estar contínuament comunicats arreu, i propostes per fer arribar connectivitat on ara no n’hi ha (i de manera barata); en un món doncs totalment dependent de la comunicació omnipresent, es podrà tenir una xarxa que depengui en tot moment de que cada un dels nodes sigui capaç de trobar un punt de connexió?

Models com el de guifi.nety seguiran existint (i és bo i aconsellable que així sigui), però quin és el seu límit d’expansió? Models com el de Fon ho han intentat també però no semblen haver aconseguit la massa crítica, potser precisament perquè tant el punt fort del model com el seu punt dèbil coincideixen en un sol lloc: l’usuari, o millor: la voluntat i compromís de l’usuari, i el número de persones que compleixen aquestes característiques.

Per contra, els serveis que depenen de connectivitat absoluta no poden deprendre de la voluntat de tercers (això és, de la possibilitat de quedar-se intermitentment sense connexió), i per tant a mesura que s’incrementa la mobilitat i s’expandeixen la sensorització i automatització de diferents elements ciutadans i de comunicació, les companyies que ofereixin aquesta connectivitat seguiran creixent.

Veurem, en un futur, si aquesta influència creixent (dependència d’un servei = influència del proveïdor del servei) tindrà conseqüències, quines i si poden acabar sortint nous actors amb visions/interessos diferents dels purament econòmics.