Tothom ho vol fer bé, ara.

De fa un temps els nostres polítics parlen d’ajustar pressupostos i despesa, de tenir en compte manteniments i necessitats reals, de controlar la corrupció, d’obertura, transparència i govern participatiu, entre d’altres. El Papa de Roma també diu que li agradaria una Església dels pobres i sembla que es mostrarà inflexible amb la corrupció i d’altres mals, i fins i tot els xinesos sembla que també declaren les seves bones intencions en quant a tenir en compte el poble i les seves necessitats o fins i tot el medi ambient.

Ens hem de felicitar, doncs, d’aquesta onada de bonhomia i bon sentit entre els nostres governants i dirigents, i esperar que duri, que duri molt.

La llàstima és quan un pensa que perquè no ho han fet abans, que si tot això ho haguessin dit, i fins i tot practicat, en temps anteriors potser, només potser, ara no estaríem tan malament.

I quan veus el que està plovent en el sistema polític, amb escàndols i corrupció esquitxant-ho tot, jocs bruts i visions curtes; veus el que l’Església també té entre mans i el que li ve a sobre com no espavili, i veus també que fins i tot els xinesos de a peu estan farts del seu sistema nominalment comunista… bé, se’t puja una mica la mosca al nas.

Sigui com sigui, que duri aquesta onada. I que nosaltres seguim empenyent, que és el que fa moure les coses.

Nou Papa, nous aires?

Tot just acabo d’escoltar l’audiència papal als mitjans de comunicació, i Francesc I m’ha sorprès: les mencions a la pobresa, l’explicació del perquè del nom escollit (i la no casual anècdota esmentant el bisbe de Sao Paulo), l’ús de l’humor (l’acudit sobre la companyia de Jesús) i la menció directa als periodistes i la seva feina, el símil entre periodistes i Església…

Res no és casual en un discurs com aquest i, segurament, pot donar molt de si en una relectura molt calmada, però així, a rajaploma, ja és indicatiu de les intencions i de l’estil del nou Papa vers l’Església i la manera de comunicar, crec. Nous aires, realment?

Pontifex, primus inter pares

Com ha de ser estudiar el cònclave des del punt de vista de les xarxes o de la sociología?

A banda de les curiositats de la cerimònia o del propi procediment electiu(*), aquesta elecció és un delicat equilibri entre grups d’interessos que finalment conflueixen en un home que els ha de representar tots… teòricament. Que aquesta representativitat després no sempre és fàcil i està subjecta a pressions i que el xoc entre diferents maneres d’entendre el conjunt continua a posteriori ja ho hem vist també.

El que és destacable és el procés en que els diferents grups tenen segurament cadascú el seu candidat, i com aquests candidats (una mena de primus inter pares) seran el representant dels interessos del seu grup a la cadira de Pere, com una personificació del conjunt, una mena d’assumpció dels valors col•lectius o, fins i tot, una mena de sacrifici personal en pos del grup, una sublimació dels interessos d’una col•lectivitat en un individual.

Després cada pontífex pot intentar donar el seu toc personal a partir de la seva personalitat i evolució, però la victòria del procés és grupal, un corrent de pensament que s’imposa, amb més o menys concessions, sobre la resta.

* via Pere Quintana: Es podría manipular l’elecció papal?

Quo vadis, Ecclesia?

El Papa renuncia i comencen, immediatament, les travesses per saber qui està millor posicionat, qui té més possibilitats. Vaticanòlegs de tota casta faran ara previsions i analitzaran biografies, afinitats, obres i amistats de cada un dels papables.

I quan hi hagi fumata blanca, què?

El que interessa, no tan sols a l’Església com a organizació i com a comunitat, si no a la societat en general, és el rumb que ha de prendre: com quadrar el missatge i la obra que fan moltíssimes persones a peu de carrer amb les declaracions de moralina que es fan de vegades, amb els intents d’influència i les idees fora de lloc en un mon que sembla superar-la de vegades, com deixar de distanciar-se i no tancar-se en si mateixa. Tradició i ortodoxia? Potser si, però no rància, de formes antigues i buides, si no d’idees permanents i clares.

La dualitat del cura roig i del cardenal amic del poder, del teòleg de l’alliberament i els legionaris de crist. És, segurament, una imatge excessivament simple, però no per això poc gràfica.

I tant si som practicants com si no ho som, ens afecta. Cap a on anirà la fumata blanca, doncs?