Plogging

No sé si acabarà sent una paraula de moda, però el concepte te pinta d’imposar-se, perquè té darrere padrins importants, i la colla de publicacions techies justa per donar-li publicitat.

Plogging, diuen: Blogs a través de plataformes, blogging on platforms.

Ahà. Vist així, no sona res de l’altre món, una evolució més de la manera de publicar contingut, o d’autopublicar contingut, si voleu: permetre textos més grans, donar-li personalitat a banda dels timelines habituals. I potser hauríem d’estar d’enhorabona si Facebook s’hi posa, Twitter vol permetre missatges més llargs i d’altres també pugen al carro: al cap i a la fi vol dir més context, millor expressió, més difusió per idees i discussions, i això sempre és bo.

O ho sembla.

Donem la volta: les plataformes donen més lloc per una expressió més llarga perquè així donen cabuda a un altre segment d’usuaris, amplien el pastís i et conviden a entrar per altres motius al seu jardí tancat. Com diu Julia Greenberg cap al final de l’article:

“You’re just likely to start finding more and more posts distributed through fewer channels.”

Per al lector això significa:

  • Menys canals on publicar
  • Més visitants pels que queden
  • Més direcció en la publicació del contingut (veuràs el que vulguis, o els algorismes el seleccionaran per tu?)
  • Menys possibilitats de descobrir-lo si estem a fora de la plataforma (veure’l des de fora no té interès pel publicador, adéu rss)

I per a les plataformes:

  • Oferim eines i difusió als autors perquè tinguin més lectors -potencials- i nosaltres guanyem més visitants a qui oferir continguts promocionats i anuncis.

La oferta és temptadora, veurem si els bloggers (professionals, amateurs, revistes) pujaran al carro. Jo no ho crec pas, si el truc és compartir part dels ingressos per publicitat, perdre imatge pròpia i lligar-te de mans i peus amb un tercer… tenint en compte també que ja hi són, fent el contrari: publicant links per emportar-se visitants a la seva pròpia web, el trosset de pastís que ara volen també els grans…

(des)humanitzats

Pujar un vídeo a youtube. Baixar-lo, i tornar-lo a pujar. Repetir això 1000 vegades: el vídeo final no té res a veure amb l’original, no conserva cap de les seves característiques d’imatge i so.

Per més que sapiguem que hi ha raons tècniques pel que passa (la compressió contínua del vídeo i el so cada vegada que es puja/baixa que fa que es perdi qualitat d’una còpia que ja n’ha perdut), la visualització no deixa indiferent: la imatges es va desdibuixant i la veu es va tornant fosca, estranya, fins arribar a un no-res semblant a l’inici.

Vulguis no vulguis, m’ha fet pensar-hi com a metàfora de la nostra mateixa deshumanització com més ens deixem influenciar per màquines i algoritmes: com més cas fem d’allò que ens proposen en base als nostres gustos, més ens assemblem al propi patró que la màquina té com a nosaltres, i menys deixem de ser nosaltres mateixos per semblar-nos a la imatge de nosaltres mateixos, fins que ja no ho som.

Per contra, n’hi ha d’altres que cada vegada semblen més humans:

Facebook Home o el perfil perfecte

Facebook llença Facebook Home, el seu no-telèfon que fa de telèfon. Jugada interessant des del punt de vista de l’empresa d’en Zuckerberg: sense grans inversions en desenvolupament, es col·loca gairebé al mateix nivell que Google amb Android i Apple amb iOS.

La interfície amable de Facebook Home no està dirigida a un públic professional: està dirigida als milions de persones que usen Facebook per connectar, jugar, publicar, mirar notícies… per als milers de persones per a qui la Internet és Facebook, com n’hi ha per a qui és Google. Aconseguir una part important del pastís d’atenció de l’usuari, tenir-lo sense connectat, rastrejar-lo, ser la interfície de connexió d’un dispositiu gairebé sempre connectat permet el perfilat perfecte de l’usuari: un caramel massa llaminer com per deixar-lo perdre.

Oblidem-nos de privacitat, de permisos, oblidem-nos de tot allò realment útil que es pot fer amb el mòbil: és un mòbil Facebook, dins del món Facebook. Què feu a Facebook? Doncs això és el que facilitarà aquest no-telèfon.

Connexió amb els amics, missatgeria, trucades, aplicacions… quines aplicacions? Al mòbil podem accedir a aplicacions del nostre banc, a aplicacions de l’administració: ho permetrà també aquesta capa, s’hi dissenyaran aplicacions d’aquest tipus? Fa por pensar per on pot passar aquesta informació: si ja no saps quin control hi ha amb Android, quin pot haver-hi amb Facebook, on les aplicacions dels teus amics poden accedir a les teves dades?

És un pas més en el perfilat perfecte de l’usuari de Facebook, un pas més per tenir més dades per tal que Facebook vengui als seus clients una versió millorada del seu producte: les nostres dades, nosaltres mateixos.

Repensar-nos a la xarxa

Imatge d'una xarxa descentralitzada totalment comunicadaFa temps ens imaginàvem a nosaltres mateixos a Internet com canals generadors d’informació contínua, usant blogs i servint el contingut en rss, penjant vídeos i fotografies online, i parlàvem de com ordenar tot això, de com disposar-ho i, fins i tot, de com tindriem temps per al consum i la generació de tot aquest material.

La clau era la plana personal, el nostre cau digital, la nostra imatge a la web, que era a la vegada biblioteca i reflex, com una imatge tan complerta com fos possible de la persona. La idea era abocar-hi allà pensaments i vivències en forma de text, de vídeo i d’imatge, en tots aquests formats o en alguns, i així poder ser tu mateix a la web.

Vist amb el temps, però, aquesta era una idea sumament naïf i innocent, però que, alhora, s’ha complert. Ja no cal que ens plantejem com tindrem temps de penjar i consumir tot aquest material, perquè ja ho fem: mirem minuts i hores de vídeos de coneguts i desconeguts, mirem fotos i consumim textos, participem en converses ràpides i, alhora, exposem la nostra vida, pengem fotos i vídeos, indiquem gustos, expressem opinions a través de campanyes, tot contínuament…

La diferència és que si abans ens ho plantejàvem fer a la casa pròpia, ara ho fem tot a casa d’altres, i sense adonar-nos-en. Anem deixant bocinets de nosaltres mateixos arreu… no, de fet no els anem deixant: els anem donant, perquè allà on els deixem deixen de ser nostres per pertànyer a uns altres, que ens observaran amb lupa i ens coneixeran, segons com, millor que nosaltres mateixos.

Així, cal seguir endavant amb aquella idea de tenir la nostra vida en streaming, de ser emissors continus de dades? Si, perquè de fet ja ho som. El que cal, però, és adaptar-se: ja no val la plana on penjàvem els nostres viatges i les nostres fotos, alguna opinió i els enllaços als llocs que ens agradaven a la web: cal reformular la veu pròpia a Internet, ser conscients d’allò que diem i per on passem, d’allò que saben de nosaltres. Adéu a la imatge inicial del coneixement compartit, de la noosfera innocent, benvinguda la xarxa a imatge del món real.

Així, i curiosament, sembla que l’estar conscientment a la xarxa passa per un replegament de les nostres emissions, una revisió del què diem i on ho diem. I això no vol dir censurar-se, ni molt menys: és tornar a tancar el cercle: vol dir ser conscient que les nostres paraules i tot allò que fem tenen un efecte. Com al món real.