Una obra d’art, dues, al dia

Què seria de L’últim viatge de La Téméraire, de J.M.W. Turner o de les perspectives de Canaletto, per exemple, sense el cel?

A Turner, els colors càlids de la caiguda del dia, els núvols que reflecteixen el sol, aporten el punt dramàtic just a l’atmosfera del quadre; a Canaletto els cels blaus, infinits, amb algun núvol esfilagarsat, donen la llum justa i la profunditat necessària a la perspectiva dibuixada, complementen i realcen el que hi ha, sí, però juguen també un paper importantissim al quadre. Sempre que veig quadres així, em fascina, em captiva el cel dibuixat, té la capacitat d’endur-se’m d’on sóc, de meravellar-me de l’espectacle de la natura.

Però perquè esperar a veure aquests quadres, perquè esperar per gaudir d’obres similars?

Hi ha un parell de moments al dia, poc després de sortir el sol i poc abans de començar a pondre’s, quan la seva llum és molt horitzontal i d’ombres allargassades, en què els colors brillen com en cap altre moment, vius, vivissims, quan pel matí es tenyeix de rosa i blau el cel i per la tarda de taronges i grisos, amb infinites combinacions, com un esclat d’alegria en trencar el dia i una última salutació prometent un gran dia següent, mentre els colors fugen de la foscor que s’apropa.

O a mig matí, a migdia, a mitja tarda, el cel blau, més fosc sobre nostre, més clar com més lluny, amb núvols que potser es mouen lentament i et bressolen si els deixes, transmeten-te una mica de pau, una mica de calma al ritme diari, perquè res no s’acaba, sempre hi ha un demà.

Només ens fa falta aixecar el cap, o mirar per la finestra i aturar-nos un moment, contemplar, i allà tenim el Turner, o el nostre Canaletto particular. Tan fàcil com això, tan difícil com regalar-nos un parell de moments al dia.