Covid-19: no correm, o ens la fotrem

Parteixo de la base que jo no en sé res, d’epidèmies ni de pandèmies.

Però havent estat tots confinats a casa, o que encara hi haguem d’estar, que des d’un govern ens diguin que estiguem i que de l’altre ja obrin les portes a anar a treballar (no tothom), que parlin de distribuir mascaretes uns a les estacions de metro, els altres per tothom i després ho retardin, que no expliquin mesures globals i estratègies i només vagin deixant anar mesures puntuals, ajudes a última hora per autònoms i pymes, que li donin un protagonisme exagerat al discurs bèl·lic i als cossos de seguretat, que s’aprofiti per maquillar l’exèrcit amb la UME i que aparegui el rei donant missatges, que en Sánchez ens faci de coachers a tots als seus discursos sense explicar mesures i que s’aprofiti per fer propaganda de la unitat que ens farà vèncer per una banda, i de l’altra que no hi hagi estratègies coordinades… no sé, tot plegat em fa l’efecte de descoordinació, d’anar a rebuf de la situació, de poca o nul·la previsió.

Que portar tot un país, fer front a l’emergència sanitària i alhora intentar que la patacada econòmica, social i laboral no sigui brutal no ha de ser, no és, gens fàcil.

Però perquè no miren fora? Itàlia segueix confinada, i aquí obren sense mesures clares. Tenen un consell consultor que ni consulten, recentralitzen i quan veuen que no és àgil, aleshores tornen a obrir l’aixeta?

Ahir mateix la OMS deia que desconfinar sense previsió pot ser tan perillós com el moment de la expansió, que pot donar lloc a un rebrot. I aquí obrim l’aixeta d’activitats no essencials (si, amb un fort impacte econòmic, i això no es pot obviar) i ho basem en no anar en transport públic i fer servir el transport privat i desplaçament a peu o en bici. Vinga, passem doncs a tornar als embussos. Qui deia que es notava l’impacte en el medi ambient, també? De seguida tornarem als nivells d’abans.

No fem més política, no més propaganda. Fem gestió i donem instruccions i informació, si us plau.

Això valdrà més que mil campanyes de publicitat.

Fake news? Enganys. Mentides.

Les fake news estan en boca de tots: periodistes, polítics, politòlegs, analistes, periodistes… a les converses, als articles, a les anàlisi… arreu. Son el gran papu de la societat de la informació, el gran risc que ens amenaça i que hem de combatre si volem societats madures.

Fantàstic! Comencem a combatre’l i, per fer-ho, deixem de dir-ne “fake news”. Que en anglès queda molt bé, com de molt expert però, què voleu que us digui, així el significat es suavitza, perd una mica el seu significat real, sembla més una cosa artificial, un objecte d’estudi o un fenòmen nou, i no ho és.

Passem a dir-li el que son, que per noms en català (o en castellà) no ens en falten:

  • engany
  • enganyifa
  • ensarronada
  • fal·làcia
  • falòrnia
  • farsa
  • ficció
  • impostura
  • mentida

i alguns que em deixo, segur.

Així que usem les paraules que defineixen cada cosa en el seu moment i sí, carreguem-los-hi així tot el seu sentit més pejoratiu i negatiu. Perquè les accions que expliquen, o que poden provocar, ho son, de negatives. I no son coses noves. La mentida, l’engany i la desinformació interessades hi han estat sempre, pels més vils interessos. No els endolcim.

Comencem per eliminar el terme “fake news” de les “fake news”.

Política de bombolla

La gran majoria de polítics no fan de polítics: fan de caps de tribu, d’animadors dels seus seguidors, de hooligan de grada… per desgràcia per tothom.

Aquesta última campanya, amb comptades excepcions, és l’eclosió definitiva d’aquesta manera de fer política, barroera, tancada, perillosa, ignorant i insultant; i és alhora la cloenda del que es va coent aquests últims anys en el món polític.

A nivell social, parlem de bombolla informativa per definir com cada vegada més la gent es tanca a la seva closca, ignorant allò que no quadra amb les seves idees preconcebudes, entrant en un cercle tancat, i retroalimentat que no porta més que a la progressiva polarització, a la identificació amb els “teus” i l’allunyament dels “altres”. S’acaba l’empatia.

Podem culpar les xarxes socials, els mitjans d’informació… busquem qui vulguem: no hi ha un únic culpable, i nosaltres mateixos en tenim part per acomodar-nos a escoltar només el que ens plau, a no fer l’esforç d’intentar entendre l’altre.

Però aquest tancament a nivell polític i, sobretot, a nivell de missatges dels polítics és escandalós, vergonyós, preocupant i perillós.

Poca a nul·la educació d’alguns polítics i polítiques, despreci per les idees dels altres, una suposada ironia -feridora- d’alguns, missatges repetits una i mil vegades, col·locats a tort i a dret, sense filar un mínim argumentari ni bastir discursos entenedors… Aquesta mena de classe política és, alhora, un símptoma de que quelcom no funciona a la nostra democràcia i un far per a molta gent, una mena de llicència de bucaner per poder fer i dir el que es vol, un llibertinatge polític i social que no promet res bo.

No ens podem permetre més una política de bombolla i crispació, de tribu, de divisió entre uns i altres.

Cal defensar idees, és clar, però cal arribar a consensos i partir d’idees fermes i postures flexibles, de diàleg i negociació. I ara sembla que partim del contrari: idees flexibles, líquides (adaptades a l’enquesta de torn) i postures fermes, tancades, que no possibiliten el diàleg, que ratllen l’insult i la ridiculització de l’altre.

Mals temps per una democràcia que es mereixi aquest nom.

Democràcia i consensos

Avui a La Contra de La Vanguardia en Raimund Herder diu:

[…]
Sin razonamiento no es posible la democracia.

Pues ahora mismo no veo por ese camino a las democracias liberales.

Pues entonces no son democracias; sólo son gobiernos a los que se vota. Sin reflexión puede haber urnas, pero no hay democracia.

¿Por qué?

Porque la esencia de la democracia no está en el voto, sino en lograr consensos. Y los consensos no se consiguen imponiendo tus objetivos a los demás con más votos, sino renunciando a algunos de ellos para que el adversario renuncie a algunos de los suyos.

Paraules assenyades, que indiquen el camí que no cal perdre en temps de molta cridòria i soroll, de política de testosterona.

Del govern just i la obediència voluntària

Spinoza ens dibuixava, ja al 1670, com haurien de ser el govern i la societat:

El poder soberano debe considerar a todos los hombres, ricos y pobres, iguales ante la ley… El poder del gobernante está en la práctica limitado por el miedo que siente de sus propios súditos: es el hecho de la obediencia, no el motivo de la obediencia, lo que hace a un hombre súbdito. El objetivo del estadista es diseñar nuestras instituciones de manera que cualquier hombre, no importa cual sea su disposición, prefiera el derecho público a las ventajas privadas, ésta es la tarea y éste es el reto… Los asuntos públicos deben llevarse de acuerdo con principios seguros y a prueba de truhanes.

Todo hombre tiene el derecho de realizarse en la medida en que tenga la facultad de hacerlo, y los hombres tienen por naturaleza autoridad sobre los demás sólo en la medida en que pueden imponerla mediante la fuerza o la persuasión, más allá, ningún hombre necesita mantener la fe en otro después de que ha juzgado, acertada o equivocadamente, que le conviene dejar de hacerlo. Los valores morales son una creación humana, cultivada en un jardín artificial.

Baruch Spinoza (1634-1677) Tractat teològico-polític (1670 – Ed. Alianza, 1986)

Així, segons ell, el govern i l’estat son una conveniència, un pacte, i com a tal, modificable si ja no compleix les seves funcions. De La Boétie ens deia quelcom similar uns anys abans al “Discurs de la servitud voluntària“, parlant de convencions i herències autoimposades.

I al 2017, encara s’usen aquests acords socials com cotilles per anul·lar la dissensió i el canvi, per establir límits i fixar situacions i estats tant a nivell individual com de societat: disposem de dades i informació, però no tenim tot el coneixement i capacitat crítica que necessitem per viure d’acord amb els pactes establerts, i per fer-los evolucionar quan toqui, al ritme que nosaltres ho fem.