Del govern just i la obediència voluntària

Spinoza ens dibuixava, ja al 1670, com haurien de ser el govern i la societat:

El poder soberano debe considerar a todos los hombres, ricos y pobres, iguales ante la ley… El poder del gobernante está en la práctica limitado por el miedo que siente de sus propios súditos: es el hecho de la obediencia, no el motivo de la obediencia, lo que hace a un hombre súbdito. El objetivo del estadista es diseñar nuestras instituciones de manera que cualquier hombre, no importa cual sea su disposición, prefiera el derecho público a las ventajas privadas, ésta es la tarea y éste es el reto… Los asuntos públicos deben llevarse de acuerdo con principios seguros y a prueba de truhanes.

Todo hombre tiene el derecho de realizarse en la medida en que tenga la facultad de hacerlo, y los hombres tienen por naturaleza autoridad sobre los demás sólo en la medida en que pueden imponerla mediante la fuerza o la persuasión, más allá, ningún hombre necesita mantener la fe en otro después de que ha juzgado, acertada o equivocadamente, que le conviene dejar de hacerlo. Los valores morales son una creación humana, cultivada en un jardín artificial.

Baruch Spinoza (1634-1677) Tractat teològico-polític (1670 – Ed. Alianza, 1986)

Així, segons ell, el govern i l’estat son una conveniència, un pacte, i com a tal, modificable si ja no compleix les seves funcions. De La Boétie ens deia quelcom similar uns anys abans al “Discurs de la servitud voluntària“, parlant de convencions i herències autoimposades.

I al 2017, encara s’usen aquests acords socials com cotilles per anul·lar la dissensió i el canvi, per establir límits i fixar situacions i estats tant a nivell individual com de societat: disposem de dades i informació, però no tenim tot el coneixement i capacitat crítica que necessitem per viure d’acord amb els pactes establerts, i per fer-los evolucionar quan toqui, al ritme que nosaltres ho fem.

De Decidim a Participa: implicant la ciutadania en les decisions

Aquesta setmana s’ha posat en marxa Participa a Terrassa, una plataforma participativa similar a les que arrenquen també ara Mataró, Sant Cugat, Gavà o L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, i hereves de les de Barcelona i Madrid, en el codi de les quals es basa i que pretenen millorar-ne els usos i les prestacions.

Però l’interessant aquí no és la tecnologia(*), si no l’origen conceptual de la plataforma, el que vol: provinents dels moviments 15m i post-15m (a Terrassa era Acampada Terrassa, amb la seva plataforma de coordinació pròpia), i basant-se en experiències com Citizen’s Foundations i Better Neighbourhoods a Islàndia o els seu ancestre directe, pretén no ser un lloc més on demanar opinió a la ciutadania (que moltes vegades s’acaben transformant en una mena de mur de les lamentacions), sinó convertir-se un un fòrum actiu de discussió sobre diferents aspectes de la ciutat, on els ciutadans i les ciutadanes s’impliquin i discuteixin idees, es parli i s’arribi a conclusions, i on després sigui l’Administració que avaluï aquestes conclusions,les raoni, prengui decisions i n’expliqui els motius.

Així, aquestes plataformes son una base tecnològica que pretenen un canvi molt més gran: passar d’una democràcia representativa a una democràcia participativa (en un moment en què els partits comencen a perdre pes i legitimitat com actors únics de l’escena política), l’èxit del qual depèn de diversos factors:

  1. De la pròpia eina
  2. D’expandir l’hàbit de la discussió i la decisió
  3. De la resposta que des de l’Administració es doni a les peticions (de com es plantegin i de com s’argumentin les decisions)

Pel camí caldrà aprendre a usar l’eina, a trobar-ne els usos adients i a saber on i quan va millor usar-la: en quins i quants processos, si se’n poden obrir molts o pocs, si la gent hi participem o no, si ens sentim escoltats, si els gestors es senten interpel·lats també…

Sigui com sigui, a nivell de ciutadania és un experiment i una proposta molt interessant, igual que per a l’Administració: el fet que no sigui ja una sola ciutat, sinó un conjunt de ciutats qui construeix i desplega aquestes plataformes, implicant també els usuaris, permet un creixement sostingut i uniforme continuat en el temps, amb funcionaments comuns arreu.

Les implicacions d’això a nivell d’educació i maduresa política de tots plegats son enormes si ho sabem fer bé, i el lligam amb eines i portals de transparència, opendata i rendició de comptes és el següent pas.


(*) Tecnològicament, és una plataforma feta en Ruby on Rails, on no es guarda cap dada particular de ningú i es preserva l’anonimat, i on es fan servir eines totalment lliures (estadístiques, mapes) disponibles a la xarxa: es segueix fil per randa la filosofia de codi obert i es respecta la privacitat i anonimat de les dades personals.

2016: majoria d’edat de l’espionatge digital

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?).

La diferència és que ara els atacs digitals es combinen amb l’espionatge de tota la vida, la intel·ligència, contraintel·ligència, informació, contrainformació, difamació, propagació de rumors i demés tècniques (conegudes, però limitades), fent servir les potencialitats de la xarxa: blogs, xarxes de webs “informatives” i “fiables”, tweetbots emetent notícies, pretesos informadors sobre el terreny efectuant notícies falses (la guerra de Síria és també un camp de batalla informacional també)…

El més aterridor de tot és que en la era de la informació és facilíssim crear desinformació: la sobreabundància de mitjans i la pèrdua de prestigi (en part merescuda, en part intencionada) dels mitjans clàssics en favor de de nous actors informacionals, l’eclosió de nous mitjans i la facilitat per crear-los ha permès el naixement d’un ecosistema informacional totalment caòtic, on bussejar i trobar informació fiable no és, moltes vegades, una tasca fàcil. Això i les potencialitats que deia abans fan que crear xarxes de suposats llocs de notícies fiables a base de retweets o de likes o de comparticions en xarxes (les fake news de Facebook) sigui possible sabent com fer-ho, accentuant la tribalització que sembla proporcionar la web: en comptes de globalitzar-nos i entendre l’altre, busquem l’autoafirmació de les nostres idees, dels mitjans afins. Missatges clars, contundents, fàcils, fan la feina. Els populismes tenen el terreny adobat. I qui se n’aprofita, també.

I així estem. Al·lucinant que el proper President dels USA vagi desmentint favors de l’espionatge rus mentre carrega contra el seu propi govern, mentre s’expandeix la por a que aquest tipus de coses també puguin passar a Europa (que, ben pensat, som els altres veïns dels russos).

Sí, el 2016 quedarà com l’any de la majoria d’edat de l’espionatge digital.

Calcem-nos, a veure què ve. I igual que tanquem la casa, intentem assegurar les nostres dades i mirem bé què llegim. Segur que ajuda.

De la postveritat a la postdemocràcia

Que la paraula de l’any 2016 sigui postveritat diu molt de l’any.

Però no deixa de ser una etiqueta, una imatge si es vol, de tot el que això representa: el tancament d’una època i la recuperació d’un món que potser creiem superat. Oblidem el món d’una única superpotència, torna una altra guerra freda amb diferents actors (Estats Units, si, però també Xina i Rússia), tornen les pors si no a una hecatombe nuclear si a un terrorisme liquid, inclassificable, i amb tants caps com una hidra.

Un món que torna a tancar-se sobre si mateix, on la por al desconegut mou polítiques i on la política es deixa portar per simplismes, per idees primàries que no aporten reflexió, només falses seguretats, on la reflexió es substitueix per reflexos i identitats, i on la educació es desvesteix a passes gegants, eliminant l’esperit crític, empobrint-nos i debilitant-nos a tots.

I sobre aquestes falses seguretats s’edifiquen murs, es munten vigilàncies, es fan estranyes amistats. Venen estranyes barreges de realpolitik, maquiavelisme i populisme. Es buiden les paraules del seu significat original i se’ls canviarà després, per fer-lo servir com una arma contra el contrari, com un escut de protecció, i es canviarà el diàleg per la cridòria i la repetició dels conceptes. Pura propaganda.

Contra això només queda el que sempre ha quedat: educació, reflexió i sentit comú. I en un món cada vegada més connectat i amb distàncies més curtes, però alhora més fragmentat, cal també aprendre cada vegada més a posar-se en la pell de l’altre per comprendre.

COP21: més enllà del clima

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin.

D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt.

Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza.

Però tampoc cal ser pessimista: crec que ara sí que li veuen les orelles al llop i que ja hi ha massa senyals i evidències objectives arreu, massa catàstrofes i canvis, i massa riscos (objectius) econòmics… i sempre ens movem quan ens toquen la butxaca… però aquesta mateixa butxaca comença a generar sectors nous d’economia i energia, amb la promesa d’un futur millor, i d’uns beneficis nous. Potser això ajudarà, això i que els governs no posin pals a les rodes, o que no et treguin la xarxa de seguretat mentre fas un salt, com la fabulosa política energètica del govern espanyol.

Sigui com sigui, ara tenim una cimera del clima. Però no ens oblidem que no és només el clima. Si aconseguim estabilitzar i reduir emissions, fer el salt (o les passes) cap a un sistema energètic nou, el clima és només un dels factors.

Cal canviar també el nostre consum, l’agricultura i la ramaderia industrial, que contaminen aqüífers, rius, llacs i mars. Cal deixar d’obrir el planeta per buscar encara més minerals o de cremar selves per plantar oli de palma o blat de moro per biocombustibles. El creixement exponencial basat en béns de consum físics ja no s’aguanta.

I sí, cal que tots fem petits passos per ajudar: reciclar, reutilitzar, reduir, consumir km 0, usar el transport públic… ja ho sabem. Però que no ens ho carreguin tot a nosaltres: si es permet que la indústria segueixi empaquetant els talls de pernil dolç d’un en un, què guanyem? Si jo no puc posar una placa solar i connectar-la a la xarxa perquè haig de pagar per si de cas algun dia consumeixo… quin exemple donem?

Comencem pel clima, endavant. I seguim per la resta.