Parlar amb claredat

De vegades, un recupera certa dosi d’esperança en la classe política, i sembla que encara queden alguns amb una mica de passió, ganes i certa conciència, com ara Daniel Cohl-Bendit, sobre l’actitud de la Unió Europea davant el problema grec:



Via escolar.net, el vídeo ja té algun temps.

Segurament ens aniria d’una altra manera si la gent parlés clar i sense embuts, sense por d’enquestes ni de perdre el lloc, sense discursos buits o circunloquis que no arriben enlloc, i mirant no només uns quants aspectes, ans el conjunt de la situació.

Eleccions europees, 2009 (2)

Cap partit no em fa el pes, i em plantejo el vot en blanc, a despit de si no beneficia a ningú, o de si perjudica a llistes petites: total, si voto en blanc vol dir que no estic d’acord amb ningú, ni llistes grans ni llistes petites, així que tampoc no hauria de preocupar-me: les seves propostes, el seu discurs, i, sobretot, les seves actituds no em convencen.

Eleccions europees, 2009

Europa ens interessa, i no podem pretendre bastir un espai comú si no ens hi impliquem, d’acord.

Però si qui ens ha d’enjogassar son els polítics que plantegen qualsevol elecció en un nosaltres contra ells, en un a-veure-què-treiem-d-Europa, en un anem a Europa (però no estem a Europa, ja?), van mal dades.

Anar a votar? Sens dubte. Per qui? Bffff…

Murs

Arreu del món s’aixequen murs per intentar aturar fluxos de població no desitjats, per separar comunitats: entre la Índia i Bangladesh, a la frontera mèxico-americana, a Ceuta i Melilla, entre Israel i Cisjordània, entre les dues Corees o d’altres ja caiguts com el de Berlín…

Però aquests murs no son més que pegats temporals, solucions momentànies d’estadistes que s’ho miren tot a través d’un mapa, que creuen que es pot dibuixar sobre el terreny una línia tan clara com la d’un mapa.

Sota l’excusa d’aturar el terrorisme o la immigració no desitjada, s’aixequen barreres entre comunitats, es trenquen fluxes de comunicació i econòmics, i s’amaga, a vegades, la incapacitat tant de dirigents com de pobles de conviure plegats. Intents de solucions senzilles que no arreglen res, que potser fins i tot ho espatllen més, això sí, separadament.

El problema és que tots els murs acaben caient. Així, perquè construir-los? Perquè no buscar solucions no tan visibles però que durin més i no fereixin tant?