COP21: més enllà del clima

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin.

D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt.

Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza.

Però tampoc cal ser pessimista: crec que ara sí que li veuen les orelles al llop i que ja hi ha massa senyals i evidències objectives arreu, massa catàstrofes i canvis, i massa riscos (objectius) econòmics… i sempre ens movem quan ens toquen la butxaca… però aquesta mateixa butxaca comença a generar sectors nous d’economia i energia, amb la promesa d’un futur millor, i d’uns beneficis nous. Potser això ajudarà, això i que els governs no posin pals a les rodes, o que no et treguin la xarxa de seguretat mentre fas un salt, com la fabulosa política energètica del govern espanyol.

Sigui com sigui, ara tenim una cimera del clima. Però no ens oblidem que no és només el clima. Si aconseguim estabilitzar i reduir emissions, fer el salt (o les passes) cap a un sistema energètic nou, el clima és només un dels factors.

Cal canviar també el nostre consum, l’agricultura i la ramaderia industrial, que contaminen aqüífers, rius, llacs i mars. Cal deixar d’obrir el planeta per buscar encara més minerals o de cremar selves per plantar oli de palma o blat de moro per biocombustibles. El creixement exponencial basat en béns de consum físics ja no s’aguanta.

I sí, cal que tots fem petits passos per ajudar: reciclar, reutilitzar, reduir, consumir km 0, usar el transport públic… ja ho sabem. Però que no ens ho carreguin tot a nosaltres: si es permet que la indústria segueixi empaquetant els talls de pernil dolç d’un en un, què guanyem? Si jo no puc posar una placa solar i connectar-la a la xarxa perquè haig de pagar per si de cas algun dia consumeixo… quin exemple donem?

Comencem pel clima, endavant. I seguim per la resta.

Maten les armes, no les persones


Hores d’ara tothom sap ja què ha passat a París, n’informen arreu i tots tenim una opinió, una idea, un sentiment.

Jo no puc afegir gaire, només deixo aquí tres apunts ràpids:

  • Un avís: Tothom diu la seva, tothom. I molts aprofitaran per portar l’aigua al seu molí: polítics a França i arreu, pseudoperiodistes i suposats intelectuals. Llegiu-los si voleu. Però feu servir-ho per posar cadascú al seu lloc, contextualitzeu-ho tot. Voldran tancar fronteres, aturar l’allau d’immigrants, retrocedir Europa (la idea, que encara queda), controlar més, criminalitzaran la criptografia i la llibertat de la xarxa i ho justificaran amb tot això. Però no son només aquestes mesures.
  • Una reflexió: El que ha passat és terrible. I ho han fet persones. I potser algú s’ha colat entre els refugiats. Però eren només persones (dolentes, terribles, fastigoses, assassines, però persones), i una sola persona no pot fer això. Ho han fet les armes. Busquem culpables? Busquem-los, i tant, per tots els mitjans. Però aturem també el tràfic il·legal d’armes i explosius (on són les armes de les guerres balcàniques, què entra per Ucraïna? I són dos punts, només), controlem els fabricants, les rutes d’entrada. Si no hi ha accés a armes i explosius, això serà difícil que passi. El món es plè d’armes. Podem aixecar fronteres perquè no passin les persones, però les armes si que passen entre els filats.
  • Una recomanació: per estar al dia els diaris, el que volgueu, però més d’un, per comparar-los. Per anar més enllà del que moltes vegades diu la premsa (els purs fets), feu un cop d’ull a Guerras Posmodernas.

I permeteu-me que acabi com he començat, si fa no fa:

Hores d’ara tothom ja sap què ha passat a París. Tothom sap també què passa a Síria, i a l’Iraq. Alguns encara recorden com està Líbia i el sud d’Argèlia (i com en rep Tuníssia). Potser ja no tants els sona encara Somàlia i com afecta Kènia, i algú fent memòria pot recordar Txad o Nigèria, on Boko Haram hi campa.

De vegades passa que només recordem Santa Barbara quan trona, però hi plou molt, al món.

Un núvol amb peus a terra

Això d’Internet i el núvol és una imatge que ja hauríem de començar a deixar de banda: Internet és una xarxa d’ordinadors, una infrastructura gens etèria.

La teranyina de cables subterranis i submarins que s’estén per tot el món té unes despeses de manteniment considerables, i no només hi circulen dades nostres, sinó (i sobretot) serveis de comunicació operats per empreses que volen guanyar cèntims.

La xarxa (que ja es vulnerable per sí mateixa) està sotmesa a molts interessos: econòmics, socials, polítics… i la dependència que en tenim per qualsevol cosa fa que aquesta vulnerabilitat sigui encara més acusada.

En el món actual, on semblen sortir fantasmes imperials del passat i nous actors truquen a la porta, la defensa de la xarxa ja no és només un tema de ciberguerra: no es pot dependre d’un sol cable o d’un sol proveïdor, s’ha d’estar multiconnectat i controlar els punts d’accés, no poden haver-hi monopolis gestionant les comunicacions, i, a sobre, com a societat, no ens podem permetre la “facilitat” de control punxant uns quants llocs concrets (el projecte Prisma, la Gran Muralla digital xinesa, o el Red Star dels nord-coreans, per posar alguns exemples).

Baixem del núvol, toquem de peus a terra, i revisem els cables també: siguin els russos fent-se veure, sigui algú per motius laborals, una iaia a Armènia buscant coure, d’altres punxant alguns nodes o nosaltres que no encriptem comunicacions, la xarxa (i de retruc la nostra societat) és més vulnerable del que ens pensem.

Podemos i el canvi social

Que el sistema polític espanyol fa aigües és una obvietat. Que cal renovar-lo, també. Que cal fer fora aquells que porten segles acampats sobre l’Estat, com va dir Azaña, està fora de dubte.

Com fer-ho? Això ja és una altra cosa. I renovar tot el sistema, guanyar la confiança, fer que tothom sent sent-hi part i hi participi, és feina de llarga durada, és un canvi de mentalitat no només de les elits polítiques, si no de la base social, del corpus empresarial i del conjunt intel·lectual de tot un país.

Hi ha sempre un moment en tot procés en què una gota fa vessar el got, en què tot allò que s’anava aguantant ja no es pot o no es vol aguantar més i a partir d’aquell punt els aconteixements semblen precipitar-se.

A nivell polític espanyol qui està donant aquesta volta és Podemos, que recull el descontent i dóna veu a tot allò que pensa i diu la gent, i que sembla estar guanyant la batalla mediàtica i la intenció de vot de gran part de la població.

Pot Podemos ser l’artífex d”aquest canvi? Pot iniciar i mantenir en el temps la renovació de tota una societat? I “el poble”, serem capaços de fer aquest canvi i no pensar i carregar contra una “casta” (aprofitada i real, sens dubte), i fer-nos co-responsables quan ens toqui (i per tant, eliminar, per pròpia decisió, molts vicis públicament mal vistos però de domini comú: a veure si em donen una ajudeta, si puc cobrar l’atur, si no haig de pagar aquest impost o l’altre – altra cosa és que el govern s’hagi convertit, moltes vegades, en una mena de corsari a favor d’ell mateix amb segons quins impostos, o que sigui un mer mitjançer que s’aprofita sense afegir valor).

Tres articles per reflexionar una mica sobre la nova formació:

Política i moral

There has always been politics. Some of us love its primal intricacy and elegance. But politics without moral content becomes an exercise in competing cynicisms, with progress an occasional, almost accidental, consequence.

Joe Klein: Missed Chance on Immigration, Time Magazine

Efectivament, política sense moralitat, sense tenir en compte la societat que la defineix i el que n’espera d’ella, es converteix en un joc de contrapesos i forces buit, en la versió intelectual per veure qui pot més; en oportunitats perdudes i empetitiment intel·lectual dels escollits i dels que escullen.