Un núvol amb peus a terra

Això d’Internet i el núvol és una imatge que ja hauríem de començar a deixar de banda: Internet és una xarxa d’ordinadors, una infrastructura gens etèria.

La teranyina de cables subterranis i submarins que s’estén per tot el món té unes despeses de manteniment considerables, i no només hi circulen dades nostres, sinó (i sobretot) serveis de comunicació operats per empreses que volen guanyar cèntims.

La xarxa (que ja es vulnerable per sí mateixa) està sotmesa a molts interessos: econòmics, socials, polítics… i la dependència que en tenim per qualsevol cosa fa que aquesta vulnerabilitat sigui encara més acusada.

En el món actual, on semblen sortir fantasmes imperials del passat i nous actors truquen a la porta, la defensa de la xarxa ja no és només un tema de ciberguerra: no es pot dependre d’un sol cable o d’un sol proveïdor, s’ha d’estar multiconnectat i controlar els punts d’accés, no poden haver-hi monopolis gestionant les comunicacions, i, a sobre, com a societat, no ens podem permetre la “facilitat” de control punxant uns quants llocs concrets (el projecte Prisma, la Gran Muralla digital xinesa, o el Red Star dels nord-coreans, per posar alguns exemples).

Baixem del núvol, toquem de peus a terra, i revisem els cables també: siguin els russos fent-se veure, sigui algú per motius laborals, una iaia a Armènia buscant coure, d’altres punxant alguns nodes o nosaltres que no encriptem comunicacions, la xarxa (i de retruc la nostra societat) és més vulnerable del que ens pensem.

Podemos i el canvi social

Que el sistema polític espanyol fa aigües és una obvietat. Que cal renovar-lo, també. Que cal fer fora aquells que porten segles acampats sobre l’Estat, com va dir Azaña, està fora de dubte.

Com fer-ho? Això ja és una altra cosa. I renovar tot el sistema, guanyar la confiança, fer que tothom sent sent-hi part i hi participi, és feina de llarga durada, és un canvi de mentalitat no només de les elits polítiques, si no de la base social, del corpus empresarial i del conjunt intel·lectual de tot un país.

Hi ha sempre un moment en tot procés en què una gota fa vessar el got, en què tot allò que s’anava aguantant ja no es pot o no es vol aguantar més i a partir d’aquell punt els aconteixements semblen precipitar-se.

A nivell polític espanyol qui està donant aquesta volta és Podemos, que recull el descontent i dóna veu a tot allò que pensa i diu la gent, i que sembla estar guanyant la batalla mediàtica i la intenció de vot de gran part de la població.

Pot Podemos ser l’artífex d”aquest canvi? Pot iniciar i mantenir en el temps la renovació de tota una societat? I “el poble”, serem capaços de fer aquest canvi i no pensar i carregar contra una “casta” (aprofitada i real, sens dubte), i fer-nos co-responsables quan ens toqui (i per tant, eliminar, per pròpia decisió, molts vicis públicament mal vistos però de domini comú: a veure si em donen una ajudeta, si puc cobrar l’atur, si no haig de pagar aquest impost o l’altre – altra cosa és que el govern s’hagi convertit, moltes vegades, en una mena de corsari a favor d’ell mateix amb segons quins impostos, o que sigui un mer mitjançer que s’aprofita sense afegir valor).

Tres articles per reflexionar una mica sobre la nova formació:

Política i moral

There has always been politics. Some of us love its primal intricacy and elegance. But politics without moral content becomes an exercise in competing cynicisms, with progress an occasional, almost accidental, consequence.

Joe Klein: Missed Chance on Immigration, Time Magazine

Efectivament, política sense moralitat, sense tenir en compte la societat que la defineix i el que n’espera d’ella, es converteix en un joc de contrapesos i forces buit, en la versió intelectual per veure qui pot més; en oportunitats perdudes i empetitiment intel·lectual dels escollits i dels que escullen.

Canon AEDE o la antixarxa

Que el govern no acaba d’entendre gaire bé com funciona l’economia d’internet, com es generen visites i per tant beneficis econòmics a base d’anuncis (o, fins i tot, es construeix una base de solvència i confiança editorial si resulta que t’enllacen prou sovint), ja és una cosa sabuda.

En el seu moment la Llei Sinde ja va causar furor i ara el govern torna a lluir-se amb el cánon AEDE. Algunes opinions il·lustratives com les de Versvs, Antonio Ortiz a Xataka, Enrique Dans o Ricardo Galli no estan de més.

Que això passa arreu (recordem el que va passar amb Megaupload, on alguns sense culpa es van quedar sense fitxers) també és veritat, i que n’hi ha que s’aprofiten, també. Però intentar caçar mosques a canonades és una cosa que no va enlloc, i no parlar de ningú quan es té algú en ment, tampoc no porta enlloc.

A banda, doncs, de tot l’enrenou i del que suposarà en un futur per la internet en aquest país, el que preocupa és que els qui legislen ni entenen ni semblen voler entendre ni la xarxa ni la nova economia que es pot generar si es fan les coses bé i, sobretot, que arriba un moment que, francament, el ministeri de Cultura sembla més aviat el ministeri de Control d’expressió i Propaganda, dirigit amb criteris de recerca de benefici purament econòmic i de manteniment (i si pot ser, millora) de l’statu quo.

Preocupant, molt preocupant.

De Shylock a l’ètica hacker

Si d’una banda entenem que fins i tot l’inútil (des d’un punt de vista de rendiment econòmic immediat) pot tenir utilitat, i que no tot cal mesurar-ho en termes de benefici de capital, de comptes de deure i haver; de l’altra si que podem entendre que de tot podem esperar un rendiment treure un benefici i una utilitat, fins i tot invertir els termes: hi ha casos útils que son inútils al final (si més no, contraproduents).

Ambdues maneres d’entendre el món i la societat només podem existir alhora si els elements mesuradors son diferents: està clar que si usem els elements de la primera per la segona, aquesta no s’aguanta. Però si valorem les inversions en termes de rendiment no només econòmic, sinó també social, personal, ecològic (per dir-ne alguns) i les unitats temporals no les basem en trimestres, semestres o exercicis anuals, la balança canvia, s’equilibra i, segurament, pot acabar inclinant-se cap a la segona opció.

I si a la equació hi afegim ja des d’un primer moment aquells elements que s'”externalitzen” al sistema (contaminació, pobresa, salut, inestabilitat, etc.), segurament els terminis temporals s’escurcen bastant.

Si a nivell social, polític i educatiu hem de començar a recuperar els valors humanístics, a nivell laboral hem de començar a aplicar la ètica hacker, tal i com la defineix Pekka Himanen. És potser moment per repensar el model weberià de la feina i de les relacions laborals, el model de benefici capitalista a costa del benefici i el benestar social (entès en el sentit ampli de la paraula), de repensar els termes del contracte social, la llibertat personal i la responsabilitat de cada un de nosaltres envers el tot.

Cal que passem de ser petits Shylocks que només miren pel benefici propi a intentar hackejar la societat.