Pagant dues vegades: Facebook i Whatsapp

Facebook compra Whatsapp, i la centralització de la xarxa s’accelera.

Zuckerberg de seguida s’ha apressat a dir que el servei no canviarà, que no s’inclouran anuncis al Whatsapp i que el model econòmic de l’aplicació serà el mateix.

Mentrestant, Facebook s’apropia d’algú que li podia fer ombra en el terreny dels mòbils tant per volum d’usuaris (si bé per zones) com per rang d’edat dels mateixos i, sobretot, aconsegueix d’una sola tacada molta més informació sobre els nostres contactes, xarxes, accessos i dades. Ho facin evident o no, lligar els dos conjunts d’usuaris, creuar dades de moviments i ús de les xarxes o de la informació que ens passem li dóna visió a Facebook d’una part fins ara inaccessible de les nostres accions i dades, ens perfila encara més. Pagarem doble, doncs, en dades i monedes?

La concentració de serveis i gestió de dades segueix doncs avançant, i la xarxa distribuïda s’allunya cada vegada més del que podia haver estat.

Alguna noticia sobre aplicacions de missatgeria sobre mòbil que usin tecnologia P2P per comunicar-se, sense un repositori centralitzat? Podrien dispositius amb Ubuntu o Firefox OS facilitar aquest tipus d’aplicacions? (agafant idees de Firefox Sync o d’Ubuntu One)

Privacitat oberta

2013 ha estat l’any de la descoberta dels grans programes d’espionatge massiu al món occidental per part de diferents governs. Ja sabíem que societats com la xinesa, la coreana o la saudita, per exemple, son constantment auditades, espiades i controlades. Sabíem també que les agències occidentals espiàvem tots aquests països (i alguns més, segurament) via Echelon, però les revelacions de Snowden han estat el cop d’efecte comunicatiu que faltava per veure el potencial de control de les nostres societats.

Afers com Wikileaks, els virus a centrals nuclears iranianes o els atacs DDOS a les repúbliques bàltiques quedaven en la nostra perifèria, i ara resulta que no, que estem també a l’ull de l’huracà.

Radars d'escolta de comunicacions

I bé, què farem? Serem capaços d’adonar-nos que vivim en un panòptic perfectament dissenyat, on la sensació de privacitat és màxima i en canvi l’exposició pública és constant? Via els nostres dispositius individuals (tablets, mòbils, ordinadors) publiquem, conscient o inconscientment, on som i què fem, però interactuem nosaltres sols amb les màquines, i això ens dóna sensació de privacitat. El panòptic perfecte: ja no cal que el presoner tingui la sensació d’estar observat i per tant modifiqui la seva conducta conscientment, el presoner ara pot actuar tal i com és, podem estudiar-lo i modificar la seva conducta de manera inconscient, amb petits detalls, caramelets que l’atreuen. Ara multipliquem això per milions de persones i la capacitat d’espionatge que hi ha actualment.

Sona una mica orwellià, efectivament. Però serà on acabarem arribant si no prenem consciència de les nostres accions o, al contrari, de la nostra passivitat. I condicions que ara ens semblen exagerades, potser no ho seran tant (el famós “si no faig res, no tinc res a témer si m’espien”).

Com diu en Joan, ens cal un nou contracte social per l’ús, explotació i producció de dades digitals: la dada, que en la seva mínima expressió pot no semblar res, contextualitzada i multiplicada pot ser una informació molt valuosa (*).

I ens cal també prendre consciència de la globalitat d’aquestes dades: no ens serveix de res que la Constitució (art. 18) reconegui el dret a la intimitat i sotmetem els servidors a la LOPD si les nostres dades estan emmagatzemades en un centre de càlcul a Arizona, subjecte a legislació americana. No cal estar pensant-hi contínuament, però si reflexionar una mica de tant en tant sobre el que fem.

* Pensem en desplaçaments, trucades, compres, connexions, cerques… ajuntem-ho tot i filtrem-ho per persona. Ja no és el perfil, és la vida de cadascú.

La xarxa profunda (III): l’excusa.

La digitalització gairebé total de la nostra societat és un fet, i que per tant això permet rastrejar qualsevol cosa que es faci o digui, qualsevol contacte entre persones i fins i tot allò que es diu i es fa en qualsevol moment també l’és.

L’efecte panòptic de tot plegat és brutal: la temptació de controlar tot el que fan els usuaris com a futurs compradors per perfilar-los i oferir-los tot allò que els pogui temptar i els faci gastar per part de les empreses, i la possibilitat de controlar qualsevol dissidència en règims no democràtics és, també, irresistible. I es fa.

Fins a quin punt la part fosca de la xarxa no va bé com a excusa per mantenir aquesta vigilància? Relacionar la web profunda amb els usos foscos de la xarxa, lligar Tor amb l’ús que (també) en fan els criminals i aprofitar l’ús que fan de bitcoin (per la seva menor traçabilitat que les targes de crèdit) per pagar, no és assignar a la xarxa profunda una certa sospita de no se-sap-què-però-no-és-net i legitimar així aquesta necessitat de vigilància, de desxifrat?

Però vigilància de què? Desxifrat de què? Els correus poden anar encriptats, però les metadades no ho son. I vigilància de què? Algú es queixarà de l’ús militar de Tor, o buscarà la traçabilitat de Stuxnet?

Tot plegat potser no son més que coincidències en el temps, és clar.

La xarxa profunda (II): la part fosca.

La xarxa profunda és bàsicament un gran conjunt d’informació fora de l’abast dels accessos convencionals: un volum d’informació unes quantes vegades major que al que podem arribar via cercadors o URLs clàssiques: informació de bases de dades, llocs vells no esborrats, llocs amb accés via contrasenya. Informació normal, no directament accessible… en general.

Però si la web és una extensió més de la nostra societat, incorpora també els seus vicis i defectes: tot allò que es pogués trobar en carrerons foscos o en veu baixa es pot trobar també a la xarxa. I com a tal, la xarxa ha potenciat també les possibilitats de comunicació i agrupació d’aquests usuaris, reforçant vincles, creant comunitats o obrint nous mercats: una aplicació pervertida de la mateixa.

Per naturalesa pròpia aquests llocs son amagats, d’accés tancat i poc publicitats, cosa que els pot fer similars als llocs “blancs” (els que deia al principi) que formen el gruix de la web profunda, i que per contingut no hi tenen res a veure.

Les eines i accessos tancats que permeten l’anonimat o dificulten el rastreig, com poden ser xats o llocs amb password però anònims, xarxes p2p o la xarxa Tor (més recentment) son perfectes per les finalitats i necessitats d’aquests llocs, i la no indexació via els motors de cerca normal els fan més difícils d’accedir, més opacs, fora dels circuits habituals.

A banda, la mateixa naturalesa global i deslocalitzada de la xarxa, contraposada a legislacions encara d’abast local fan molt més difícil la lluita contra aquests llocs i les xarxes que els donen suport. L’agilitat i rapidesa, l’adaptabilitat i la facilitat de canvi dels accessos juguen també al seu favor, i el grup tancat que formen moltes vegades els seus usuaris també fa més difícil accedir-hi o trobar-les.

És indubtable que la lluita contra aquests usos de la xarxa és necessària, però com acabar-hi? com detectar-los? La resposta no és segurament només policial, és més, la resposta no és només dins de la xarxa, aplicant lleis d’abast local en un entorn sense fronteres, per més voluntarista que es sigui. Aquesta és només una part: la lluita ha de ser unificada a nivell mundial (global), cooperativa i de prevenció… és a dir, intentant actuar físicament en l’origen d’algunes situacions: pobresa, educació, explotació. Depravació d’última tecnologia que s’aprofita dels mals de sempre.

La xarxa profunda (I): oculta o poc accessible?

La web és un oceà d’informació.

Quan hi naveguem, però, només anem per la superfície i la resta queda, en gran part, amagada als nostres ulls: l’anomenada Internet Profunda conté uns quants ordres de magnitud de dades més que la web navegable.

Darrere d’aquest nom tan sonor, però, no s’hi amaga exactament un gran misteri, o només una zona fosca… hi ha fins i tot informació que no es podria ni considerar amagada: senzillament no està indexada pels cercadors (que això moltes vegades sigui equivalent a que no surt als resultats de cerca i per tant el comú dels mortals no ho trobem, és una altra cosa), o està darrere de protocols que no usen els navegadors:

  • Informació darrere de protocols no usats per navegació normal i no indexats pels grans cercadors (fp, per exemple)
  • Pàgines accessibles només amb usuari i password
  • Pàgines generades dinàmicament a partir de consultes a bases de dades, i amb contingut que pot variar
  • Pàgines tancades als robots de cerca, però no a una navegació directa (cal saber l’adreça)
  • Pàgines sense cap tipus de lligam exterior.
  • Informació en formats que fins ara no son indexables (imatges, vídeos).

I perquè no es deixa accedir aquesta informació directament? (que és diferent d’amagar). Pot ser, per exemple, per

  • privacitat (planes amb dades dels clients, perfils – imagineu que el vostre correu web fos accessible així, sense més),
  • motius econòmics (subscripcions de pagament a revistes, grups de treball, fòrums),
  • planes en preparació o bé amb informació antiga o, senzillament, per construcció tècnica (pàgines resultats de consultes a bases de dades, o que es reconfiguren en funció de qui hi accedeix…)
  • i segurament alguns més…

L’analogia de la web profunda vé donada perquè tota aquesta informació podria ser accessible via navegadors, com una extensió de la informació públicament accessible, i en canvi queda fora del nostra abast immediat, com l’aigua que hi ha sota la superfície de l’oceà però que no veiem…

La pregunta és si s’ha de considerar part de la pròpia web o no: una xarxa que ha deixat de ser només un canal d’informació per ser també un canal de serveis, negoci, treball, economia, política… o sigui: una extensió més de la societat, ha de tenir la mateixa concepció d’obertura i accés que abans?

Anomenar-la web profunda (tot i la ressonància èpica i aventurera de l’expressió) sembla destapar també una mena de conflicte latent entre aquell qui vol mantenir amagada aquella informació (quelcom a ocultar?) i el deure/necessitat de ser mostrada, la obertura i la transparència que sembla comportar la xarxa. I no és sempre així: Google mateix, un dels interessats a poder indexar tota aquesta web profunda, no manté una part d’ella amb els llibres que ha escanejat i no son oberts?

Cal diferenciar entre el que és a) el fet d’amagar directament informació i b) considerar part de la mateixa xarxa un volum de dades que el que fa és donar suport a allò publicat o ser accessible per la xarxa com una via més: la intencionalitat en ambdós casos i la lectura que se’n pot fer son molt diferents i per tant la necessitat de poder accedir-hi, també.

Vist així, sempre acabarà existint una part de web profunda, perquè sempre caldrà suport als sistemes d’informació, o pàgines sense enllaços, o protocols no directament accessibles per navegador.