Despublicitar la xarxa

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors?

Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes).

El que és interessant de l’article d’en Williams és la orientació que li dóna: no és només la nostra privacitat o el seguiment arreu el que estem perdent, és també un dels recursos més escassos i valuosos que tenim: la nostra atenció.

En l’economia de l’abundància informativa actual, el recurs escàs és el nostre temps, que és limitat.

Tothom crida i fa ganyotes perquè mirem i ens fixem (aquí coincideix amb el que en Mossberg deia al seu article), i això fa que tot es dissenyi perquè estiguem temps (perquè dediquem tanta atenció com sigui possible) allà on ens poden ensenyar coses o perfilar-nos i estudiar-nos per poder-nos ensenyar més coses…

Per tant, si no veiem anuncis (els bloquegem) recuperem la nostra atenció en allò que ens interessa originalment, i els anuncis dels anuncis (les plataformes com Facebook, Twitter, G+ o d’altres) perden la seva finalitat publicitaria, la seva força, igual com els mitjans de continguts que acaben publicant qualsevol notícia (com més escandalosa millor) per tal que hi fem un cop d’ull (a la notícia i als anuncis que la rodegen).

M’agrada aquesta idea de recuperar la nostra atenció, de no despistar-nos amb qualsevol cosa i recuperar el control del nostre entorn informacional, de que la publicitat i el disseny han de servir per comunicar coses interessants per al destinatari, i de respectar la privacitat de cada un. Si els bloquejadors d’anuncis han de servir per a tot això, endavant.

Però dubto molt que aquest sigui el camí per on anirem, i que tant la indústria de la publicitat com els fabricants (de productes físics, o de serveis, tant li fa) sigui per on acabin anant: no, mentre l’economia es basi en incrementar els beneficis a base de vendre més i més. És incompatible.

Es poden millorar els anuncis web?

Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí).

Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte. I tot plegat, perquè molts dels anuncis no tenen altra manera de cridar el nostre interès que posar-se al mig per ser inevitables (qui no ha tancat una finestra aquí o allà, ha passat de la plana d’anunci en accedir a un article o ha tancat els ulls amb aquells quadres que diuen que hem d’actualitzar el java (Redéu, l’equivalent publicitari del blink de l’HTML!).

Sigui com sigui, els evitem perquè no ens aporten, la majora de vegades, gaire valor.

Walter Mossberg proposa una solució en un article a The Verge:

The answer is for the ad industry to reform itself, so people don’t turn to ad blockers. Ads need to be less intrusive, less burdensome, and smarter. Tracking needs to be more transparent, and more under the user’s control. And this reform should start now, when ad blockers are still used by a small minority of users.
Walter Mosberg: The real trouble with web ads

Si, és clar que ens rastregen i miren què fem i en funció del que fem/busquem/llegim ens ofereixen (no sempre, però gairebé) coses relacionades per intentar atreure el nostre interès…

Com diu en Mossberg, els anuncis han de ser menys basts, més integrats en el context, i hem de tenir realment la opció de dir que no ens segueixin: la indústria ha de canviar.

Però el canvi ha d’anar més enllà de la pròpia indústria anunciant, ha d’arribar als fabricants dels productes, o fins i tot han de treballar plegats. El que pot despertar el meu interès no és només un producte que vaig comprar una vegada, sinó allò que està relacionat amb el que compro habitualment i que pot interessar-me d’alguna manera, i que potser no el fa la mateixa empresa. Com? No ho sé, ofereix-m’ho tu.

La màgia del bon venedor, que sap entendre el client i veure el que potser ni ell sap què vol però que li pot agradar, s’ha de transformar en algorismes i números, i això no s’aconsegueix només rastrejant i perfilant el client: el fabricant ha de saber quins productes té, com vendre’ls, quin valor tenen i com es relacionen entre ells, i el venedor ha de saber com relacionar els productes dels seus clients (els que el paguen) en funció d’aquells a qui mira, els compradors.

S’ha d’anar més enllà dels frames al costat d’un text, o dels fons dels articles o de pantalles introductòries a una web, oblidar la part de baix de la pantalla del mòbil per presentar anuncis o dels continguts patrocinats que no tenen res a veure amb allò que ens interessa, avançar en la gestió i coneixença d’allò que s’ofereix i en la manera d’oferir-ho, en trobar el moment. Pensar en versions amb anuncis, sense anuncis i de pagament o amb models mixtes, amb anuncis relacionats però ben integrats, perquè no? Cal despertar l’interès del visitant, del lector, perquè es transformi en consumidor, i no tractar-lo per defecte com un consumidor sense criteri, una màquina de comprar per exprimir.

Sigui com sigui, el model d’inserció arreu de publicitat l’únic que aconseguirà és vacunar-nos contra ella i generar eines per lluitar-hi com els bloquejadors.

Les xarxes socials no son mitjans de notícies

Facebook now expects page-owners like Low-tech Magazine to pay in order to show updates to all their subscribers.
Low-tech Magazine, 01/01/2014

El pagament que esmenten a Low-Tech Magazine no es ben bé un preu pel servei, si no més aviat sembla que va associat a un servei de promoció dels articles, ben bé equivalent a la promoció dels anuncis: com més pagues, més es promouen, més es mostren al timeline dels usuaris, amics i demés.

Al final del post, la gent de Low-tech diuen

I don’t see the value of a news medium that selects news articles based on what publishers are willling to pay

i aquí està l’error: Facebook no és un mitjà de notícies, és un servei on-line on penjar informació que basa el seu model de negoci en el pagament d’anuncis i en la col·locació de contingut (informació?) en funció del que tu paguis. Si tens una pàgina comercial, tens un interès comercial i voldràs que el teu missatge arribi a com més gent millor. I això ells ho faran pagar.

Facebook seguirà sent gratuït, com ells diuen. Segur: no poden tancar la font d’usuaris/visualitzadors d’anuncis/consumidors de serveis. Ara ja es paga per anuncis i per publicitar (“compartir”, en diuen ells) el teu contingut. Veurem també si no acabarem veient una versió base gratuïta i una de pagament amb més extres o en funció del contingut.

Els serveis de xarxes socials no son més que les grans superfícies comercials d’Internet, i com a les del món real, tot està pensat per fer gastar cèntims: als que compren, i als que s’anuncien.

Repensant Google

Sembla que Google està immers en un procés de redisseny no només de la seva interfície, si no de tota la seva estrategia a la xarxa.

Google+ pot ser el pal de paller de tota aquesta nova estratègia, el servei social, la xarxa a partir de la qual lligarà tota la resta de serveis i el que ara està en boca de tothom, però hi ha molt camí per córrer.

El que no sembla esmentar-se tant és el canvi de disseny i d’informació, dades i utilitats de la barra superior, que ara unifica molt més la experiència de l’usuari dins de tot el món Google, i es poden plantejar algunes qüestions:

  • Com s’integraran la resta de serveis de Google (Reader, Buzz, xat, notícies…) a la barra superior?
  • Es podrà particularitzar, fent que cadascú hi destaqui el que vulgui?
  • Hi haurà notificacions de novetats dels serveis suscrits (tants comentaris, tants correus, tants feeds)…
  • Serà capaç d’aprofitar eines que no han semblat quallar? (Wave pot ser una molt bona eina de treball en grup, per exemple)

Ben mirat, poden aconseguir que l’usuari tingui totes les eines necessàries per a la seva vida digital (i real) en un sol punt i a un sol click de distància, retornant continuament a ells, però sense tancar-los en un sol site: és una xarxa estesa, de la que pots sortir i tornes a entrar sempre que vols, capaç d’usar recursos externs (cerques, notícies, blogs) per enriquir la informació que se li mostra a l’usuari…

Properes passes?

  • Integrar cercles i perfils d’ús en les cerques de la xarxa (en funció de l’hora i on som, tenim diferents interessos (a feina o a casa, per exemple)
  • Capacitat per generar confiança en els anuncis que es mostren (qui diu que no et poden mostrar anuncis d’empreses amb les que has tingut contacte o ben valorades pels teus contactes o cercles, o productes o serveis associats amb projectes similars als que estas treballant, informació que pot sortir de correus, textos de treball en grup, documents…)

En una paraula, avançar d’una banda en el perfilat de l’usuari per oferir-li suggerències de més valor (anuncis), amb més possibilitats que les usi (que les cliqui), i d’altra en incrementar el temps que l’usuari passa en les planes pròpies, augmentant també així el temps de mostra/visionat dels anuncis.