Zàping digital: el jo distret

Internet és un conjunt de distraccions: la xarxa actual comença a semblar més un parc d’atraccions o unes galeries comercials, amb anuncis i distraccions que criden tothora la nostra atenció, que no pas aquella aldea global de la que parlàvem fa anys.

Aquest cap de setmana he fet un petit experiment, aplicant-me un sàbat digital:

  • Dissabte vaig fer un ús habitual d’Internet: consultar el correu, picotejar diaris i pàgines diverses, consultar els feeds i mirar què es deia al twitter, sense mirar quan ho feia, en diferents moments del dia, mentre feia altres coses.
  • Diumenge vaig desconnectar la wifi: també he fet diferents coses, he llegit i he escrit. Fora del món digital, vaig fer com dissabte. Al món digital m’hi vaig connectar una estona concreta.

No sembla haver-hi gaire diferència… fins que ens mirem en la manera d’usar la xarxa: el primer dia vaig picotejar, ara i adés, consultant el correu, el whatsapp el twitter o fent petites parades per mirar alguna cosa que em rondava pel cap, mentre feia d’altres coses; el segon dia em vaig connectar una estona concreta, i la resta del dia he estat fora de línia, fent d’altres coses, no gaire diferents de les de dissabte, per cert. La sensació, però, que em queda dels dos dies es diferent: tot i fer coses similars, el diumenge vaig ser més conscient de les coses que feia, com si estigués més atent, sabent que no hi havia cap distracció al mòbil o a l’ordinador: estava concentrat en el que feia.

Explicat així, pot semblar una mica estrany i segurament no té gaire valor científic, però no és la primera vegada que tinc aquesta sensació de distracció amb la possibilitat de connexió. Us heu parat a pensar què feu quan esteu sols, quantes vegades consulteu el mòbil o us distraieu amb la xarxa, sense fer res concret (*)? Quin ús feu de l’ordinador quan esteu a casa? No us distraieu a la feina? Heu vist el que fa la gent a les parades del tren, o del metro? Tothom consulta el mòbil, picoteja molles d’informació que sacien aquesta necessitat: la possibilitat de contacte continu amb els altres o la sensació d’informació i d’activitat per la multitasca ens enganxa i ens enganya, ens submergeix en una cadena superficial de falsa activitat, que es va repetint però que no ens aporta res nou llevat de puntuals recompenses emocionals i falses sensacions d’estar informats.

Em pregunto si el que ens passa amb la lectura no ens comença a passar també en la nostra manera d’actuar, de ser i de relacionar-nos amb els altres.

(*) Ara ho apliquem a l’ordinador o al mòbil, però també es pot aplicar al consum de la televisió: zàping.

Connexió a tothora

La facilitat per accedir en tot moment i a qualsevol a la xarxa, d’estar en contacte amb tothom siguis on siguis, es transforma en una tirania que ens obliga a estar permanentment connectats, pendents de la informació que ens arriba, del que ens diuen els amics, de què fan o què ens demanen: és l’atenció a qualsevol cosa i la necessitat de la immediatesa de la resposta per sobre de qualsevol cosa.

I això no ens porta res de bò, ben pensat: a banda de no permetre reflexionar moltes vegades les respostes (s’ha de respondre ja, ja, ja, proactivitat), té un efecte més pervers, i que potser no sembla notar-se tant: ens despista d’allò que fem, d’aquells amb qui estem, del teu més immediat voltant.

Vinc d’un cap de setmana on no he tocat el correu, no he tocat l’ordinador: he disfrutat del meu voltant i dels que estaven amb mi. I no he respòs el correu, no he mirat notícies, ni xarxes socials, ni twitters. Ha passat alguna cosa? No: tot està allà, esperant. No es perd res, i si no he vist alguna cosa, ja se’n tornarà a parlar, ja me n’assabentaré. Si no, no era important.

Ara per vacances es fa aquella declaració de bons propòsits de no mirar el correu o el mòbil, però perquè restringir-ho a una època de l’any, perquè no fer-ho amb normalitat? No es tracta de patir, imposar-te avui no toca i estar frisós: es tracta de saber disfrutar el més immediat entorn… Oh! ja ho fem: vacances, quan sortim… ara fem-ho a casa, on tenim el mòbil, l’ordinador o la tableta a disposició nostra només allargant el braç. Costa més, oi?

Vist això, i vista aquesta mena d’angoixa de la desconnexió… no seria bò agafar el costum d’una mena de sàbat digital voluntari que ens permetés una descompulsivització de la connexió a tothora?