Connectar-se sense operadores

Imatge de Chris Lemmens
El model de negoci actual de les operadores (oferir serveis de connectivitat, fiabilitat, velocitat, etc.) sembla que té futur assegurat durant un temps, associat a la demanda de connectivitat de particulars, empreses i serveis, a les necessitats de la Internet of Things i als models de smart city basats en la expansió de la sensorització i dels actuadors.

Així, i si els ingressos estan assegurats, quin sentit (ètic) té que encara es queixin de l’ús que es fa dels seus serveis, que intentin carregar-se la neutralitat de la xarxa en base a suposades millores de servei (amb el consegüent poder per obrir l’aixeta quan només s’obri la cartera)?

Potser és per aquest tipus de moviments que Google o Facebook estan fent moviments per portar internet arreu, ja sigui oferint xarxes ciutadanes d’alta velocitat o connectivitat sense cables a base de globus o d’avions sense pilot: portar arreu internet vol dir lliurar-te de les operadores i de les seves condicions i, de retruc, tenir la possibilitat de poder rastrejar (degudament anonimitzats, faltaria) tots i cadascun dels clics que es fan a través d’aquests serveis. Negoci rodó.

Vist doncs el joc d’interessos d’uns i altres, la creació de xarxes de connexió independents de qualsevol operador té molta més importància de la que sembla, potser actualment només de manera testimonial, però les tecnologies i idees exposades poden ser la base de nous usos i models:

Si l’abast del segon és petit, qui diu que no es poden combinar amb els primers i oferir així una cobertura molt més gran?

I si de bon principi parlàvem de la creixent necessitat de connexió per part dels sensors les smart cities, fins a quin punt no es poden establir molts d’aquests punts com nodes de connexió de xarxes d’autoconsum, que donin servei no només als diferents sensors sinó a d’altres dispositius (telèfons)? La connexió en xarxa entre aquests punts pot acabar creant una malla de connexió que permeti també l’intercanvi de dades (encara que pogués tenir limitacions de dades i de velocitat). Permetria això que governs locals donessin nous serveis, com la connectivitat? Té cert sentit si l’accés a la informació s’està veient cada vegada més com un dels drets bàsics de la població, i gairebé tota la informació i serveis s’accedeixen a través de la xarxa. Estarien les operadores d’acord amb això? Segurament no, com ja ha passat amb les xarxes wifi locals: els reptes no serien, únicament tècnics.

Per això és interessant que totes aquestes tecnologies es vagin desenvolupant i es vagin obrint noves portes de connexió: si la tecnologia està desenvolupada, depèn de nosaltres com la usem o com deixem que s’usi.

De la necessitat de les operadores de xarxa

Els moviments de les operadores per trencar la neutralitat de la xarxa (aquí i arreu del món) ens porten a pensar en xarxes p2p per comunicar-nos directament entre nosaltres, alliberant-nos de condicions foranes i de contractes abusius i de centralitzacions de serveis en poques mans (condicions que no son desaconsellables només en l’àmbit econòmic, si no també en el social i polític)

El dubte, però, és si això serà realment possible.

En un món que avança cada vegada més cap a la interconnexió total, amb futures (i no tan futures) grans inversions de capital associades a les smart cities, gadgets per portar a sobre (ja siguin telèfons, rellotges, ulleres o roba) i estar contínuament comunicats arreu, i propostes per fer arribar connectivitat on ara no n’hi ha (i de manera barata); en un món doncs totalment dependent de la comunicació omnipresent, es podrà tenir una xarxa que depengui en tot moment de que cada un dels nodes sigui capaç de trobar un punt de connexió?

Models com el de guifi.nety seguiran existint (i és bo i aconsellable que així sigui), però quin és el seu límit d’expansió? Models com el de Fon ho han intentat també però no semblen haver aconseguit la massa crítica, potser precisament perquè tant el punt fort del model com el seu punt dèbil coincideixen en un sol lloc: l’usuari, o millor: la voluntat i compromís de l’usuari, i el número de persones que compleixen aquestes característiques.

Per contra, els serveis que depenen de connectivitat absoluta no poden deprendre de la voluntat de tercers (això és, de la possibilitat de quedar-se intermitentment sense connexió), i per tant a mesura que s’incrementa la mobilitat i s’expandeixen la sensorització i automatització de diferents elements ciutadans i de comunicació, les companyies que ofereixin aquesta connectivitat seguiran creixent.

Veurem, en un futur, si aquesta influència creixent (dependència d’un servei = influència del proveïdor del servei) tindrà conseqüències, quines i si poden acabar sortint nous actors amb visions/interessos diferents dels purament econòmics.

Seguretat i privacitat, clau de la confiança


El camí cap a la smart city suposa una oportunitat de millora de la gestió, d’optimització de recursos, prevenció, seguretat, estalvi i eficiència, sens dubte. Si s’aprofita bé l’oportunitat, és un camí no només a nivell administratiu, si no també de gestió política i administrativa si es lliga bé amb govern obert, open data i transparència (de fet, no s’hauria d’entendre una cosa sense altra, donat que son dues cares de la mateixa moneda). En última instància, doncs, el camí cap a la smart city ens pot dur a un canvi social: una major participació en la presa de decisions, una major informació i per tant una major implicació de tota la societat en el govern de si mateixa (hom podria arribar a pensar en alguna mena de democràcia assembleària total mitjançant petits gests diaris, micro-revisions i aportacions d’informació).

Però aquest camí ni és curt, ni està exempt de desviacions ni perills.

Un amic em comenta que el perill de fer ciutats més connectades i més centralitzades és que aquestes siguin més vulnerables, i no li falta part de raó:

  • Els sistemes de captació de dades poden ser totalment passius, i poden emetre dades en obert (una mena d’open big data plà) o bé només donar-les a determinats centres receptors (es poden establir recol·leccions de dades des de determinats punts, o l’enviament de dades des dels sensors a recol·lectors identificats, per exemple)… sigui com sigui, només emetran dades. Quin perill pot haver-hi en l’emissió de dades de volum de trànsit, o d’intensitat lumínica, o consum d’aigua o contaminació? No gaire.
  • Els actuadors, per contra, poden obrir i tancar semàfors o vàlvules: caldrà doncs filar molt prim amb la seguretat d’aquests elements, i son tasques que ja s’estan fent. Sona apocalíptic? Potser… però si sistemes vitals com distribució d’aigua o electricitat s’automatitzen, poden ser accedits remotament, i per tant s’han de protegir, i de la mateixa manera s’ha de fer amb qualsevol actuador.

Es tracta doncs de veure la smart city com un sistema flexible, capaç de llegir el seu entorn i respondre a canvis, d’extreure patrons i proposar millores, però sense substituir la gestió sobre el terreny, en tot cas millorant-la i ampliant-la.

Les dades generades pels ciutadans (xarxes socials, interaccions, desplaçaments, geolocalització) també seran un conjunt molt important per estudiar, donat que reflecteixen el pols viu de la ciutat. I aquest, precisament, és un altre camp a tenir en compte: tant la seguretat com la privacitat de les dades dels “sensors ciutadans“:

  • Qualsevol enviament de dades des d’un dispositiu mòbil o xarxa social porta un conjunt de metadades que permet perfilar o identificar la persona que l’emet, i per tant caldrà disposar també de mecanismes que garanteixen l’anonimat de l’enviament, per tal de poder tractar les dades en brut sense identificar ningú (pensem en desplaçaments o el seguiment de tags en xarxes socials relacionats amb la ciutat, en entrades/sortides d’edificis públics o equipaments per valorar-ne l’ús…)
  • La interacció amb serveis i aplicacions on-line (apps, web mòbil, canals on-line diversos) o els sistemes de videovigilància poden acabar conformant un registre de desplaçaments i accions de caire sensible que ha de permetre ser ben custodiat, anonimitzat i esborrat, en funció de les circumstàncies (cal garantir la no traçabilitat horària o geogràfica per garantir la privacitat, per exemple).

Com? De nou, amb transparència i Open Data, per una banda; i d’altra, amb la publicació del codi font que es faci servir per recollir (1) i anonimitzar aquestes dades: només la revisió a nivell de codi font del software que s’estigui usant, i la seguretat que allò publicat és el que s’està usant pot donar garanties sobre el tractament de les dades.

Com dèiem, no és un camí curt, però si s’hi arriba serà un gran canvi, tant pel resultat final com pel que haurem après arribant-hi (a nivell tant tècnic com ciutadà, social).

(1) Per exemple, Sentilo és una plataforma de base per una estructura de smart city, amb el codi font publicat a GitHub, que permet la lectura i actuació dels sensors i és expansible modularment.

Smart cities: millor coneixement, millor gestió

Les administracions son enormes organitzacions que ofereixen multiplicitat de serveis, i que gestionen (i necessiten per gestionar) grans quantitats d’informació.

De fa uns anys, estan immerses en processos de millora i optimització, i en molts casos s’ha fet i s’està fent una molt bona feina, tenint en compte els punts de partença, els recursos que s’hi destinen i les resistències que moltes vegades la mateixa organització imposa (qualsevol organització gran té una enorme resistència al canvi).

Aquestes millores, però, es centren moltes vegades en processos purament informacionals o operatius, interns: processos administratius, serveis econòmics, administració electrònica… bàsicament, en tot allò que comporta manegar la pròpia informació. Perquè? Perquè és, en un principi, del que més informació es disposa: la mateixa maquinària que gestiona informació es mou per uns processos definits i genera metadades sobre el seu funcionament, per tant, és d’on més coneixement es pot extreure i on més clarament s’hi pot actuar i comprovar l’eficàcia dels resultats.

Això no vol dir que en la resta dels àmbits no es tingui aquesta informació, però és molt més difusa, o no es recull, o els mètodes i intervals de recollida son poc definits, quan n’hi ha.

Fins ara, potser.

Núvol de paraules amb conceptes de smart city
L’aplicació de les tecnologies associades als conceptes de smart city pot permetre disposar en temps real d’indicadors de la gestió de la ciutat, del que està passant en cada moment en el món físic. Això obre les portes a poder generar processos de recollida de dades i anàlisi, al disseny de respostes i solucions molt més complert i ajustat que l’actual, és a dir, permet que l’administració (local, en aquest cas) disposi d’eines per millorar la gestió de la ciutat equivalents a les que disposa per millorar-se a si mateixa.

El creuament de totes aquestes noves fonts d’informació de la ciutat (sensòrica: il·luminació, reg, humitat, consums, desplaçaments, transport, emissions) amb elements més tradicionals (habitants, densitats de població, distribució, coneixement del territori, serveis, empreses, comerços…) i d’altres generats pels propis ciutadans (xarxes socials: tags sobre problemes de circul·lació o obres, apps per denunciar problemes o mancances, serveis o espectacles) podrien arribar a donar una visió global tant del funcionament dels serveis com de la percepció del funcionament d’aquests serveis.

Dit d’una altra manera, permetria transformar una maquinària de vegades massa administrativa en una maquinària més coneixedora del territori i dels seus habitants i de les seves necessitats… és una oportunitat de millora de la gestió de la ciutat.

Big data: un doble repte per l’Administració

El big data és el següent pas de la xarxa per explorar i explotar comercialment. El conjunt immens d’informació de tot tipus que es genera i s’emmagatzema, i la possibilitat d’interconnexió de les diferents sitges i de recerca i extracció de dades, resultats i tendències és un mercat que ningú vol desaprofitar.

L’Administració, com a actor econòmic i social de primer ordre, també té interessos i és part en aquest terreny: d’una banda, com a impulsora de solucions que facin ús d’aquest concepte i de proveïdora de dades; de l’altra, actuant com a reguladora i aplicant lleis i controls per garantir la privacitat de la ciutadania.

En el primer cas, l’Administració Local (sobretot) comença a jugar un paper molt important com impulsora en projectes de smart cities, que fan un ús molt intensiu del big data: la sensorització dels aparcaments i del trànsit en viu, la il·luminació pública i el reg, per esmentar els exemples més habituals, necessiten de l’extracció de patrons de comportament i la deducció de necessitats dels grans conjunts de dades que es generaran, per poder millorar l’eficiència i els serveis als ciutadans i la seva gestió.

Sembla clar que un primer conjunt de dades com sensors d’aparcament per camp magnètic o per infraroigs, o bé sensors d’humitat o de llum no han de ser un gran risc a la privacitat de les persones, però també estar atents a l’ús de dades de les càmeres de trànsit en temps real, que si que poden identificar vehicles individualment, per exemple, i que també poden fer-se servir com solucions de smart city per avaluar la càrrega de trànsit en vies i redirigir el flux rodat mitjançant panells o semàfors, o l’ús de mòbils per buscar aparcaments, rutes o fer pagaments de serveis públics, dades que també es poden creuar posteriorment. Aquest segon conjunt de dades si necessita de processos d’anonimització, més si es té en compte que en molts casos aquests serveis estaran en mans d’empreses privades que poden no tenir tant clar el dret de privacitat.

En el segon cas, com a reguladora, la mateixa Administració ha de ser conscient del dret a la privacitat, i ha de vetllar per la seva aplicació, mitjançant la redacció de lleis i mesures protectores. Ho ha de fer amb l’aplicació de mesures de control a les empreses que tractin amb aquesta informació, i donant exemple aplicant-se ella mateixa aquesta regulació en els seus propis processos interns: gestiona immensos paquets de dades molt sensibles de les persones (personals, econòmics, sanitaris, socials) que ara per ara encara poden estar en sitges diferents (donant una falsa sensació de seguretat) però que a mesura que avancin les capacitats d’interconnexió entre administracions poden donar lloc a temptatives d’usar-les en conjunt, ja sigui ella o per part de tercers.

L’Administració, doncs, s’enfronta a un doble repte al món del big data: saber impulsar solucions i promoure el seu ús, generant valor econòmic i social, i alhora fer que tot això es desenvolupi dins del marc del respecte a la privacitat, davant de la temptació i la pressió de grups amb diferents interessos que puguin voler barra lliure de dades.