Re-construir el sistema

Manipulació, violència, infiltrats, desinformació, bloqueig, legitimitat, apropiació… El bloqueig d’avui al Parlament accelera la informació, desdibuixa el plantejament inicial, tensa la corda, crispa els ànims i trenca ponts.

Què passa amb el moviment del 15M arrel d’això? Què passarà diumenge? Hi haurà una representació social prou gran de tothom? Es tornarà als motius inicials de la protesta? Perquè encara hi són.

Volem un sistema polític just i transparent, un govern que sàpiga actuar i no s’endeuti, que realment faci front a les necessitats de la societat? Endavant. Però que fem nosaltres com a societat? Tenim la maduresa suficient? Reconeixem també que som particeps de tot plegat, sigui per deixadesa, per interès, per ignorància?

Volem un canvi? D’acord, fem-lo. I el moviment del 15M sembla un bon punt de partida, en un moment o altre havia de catalitzar tot plegat. Però ara s’ha de prendre una decisió: cap a on va? Qui l’integra: tots, uns quants? Què es demana? Tot, però amb solucions màgiques? (recordatori: no n’hi han)

Podem prendre dos camins: a la grega, o a la islandesa. Un es més espectacular, però no duu enlloc. L’altre, el segon, és el que costa més treball i més temps, i és el que pot portar resultats; però comporta un treball per part de tothom, assumir responsabilitats, fer sacrificis, econòmics i socials. I això no vol dir carta lliure a les retallades, o desmuntar l’estat del benestar, no. Vol dir reconèixer que mentre el sistema donava de si tothom s’hi apuntava i es mirava a una altra banda si algú donava un toc d’avís, i això s’ha fet a nivell de societat tant com s’ha fet a nivell particular.

Repeteixo, les idees son bones, s’ha obert un diàleg que feia temps que no es donava, la societat s’ha movilitzat. Però que la societat es movilitzi no vol dir una permanència continua al carrer: vol dir que el diàleg i el control son permanents, que no s’abaixa la guàrdia, però per altres camins: assemblees, la xarxa, les associacions veïnals… repolititzar la societat sense interessos partidistes, i fer demostracions, manifestacions i concentracions quan calgui, és clar.

Cal entendre que els governs ens representen a tots, no només a uns quants. I cal treballar, si pensem que només representen a uns quants, per a que ens representin a tots.

Però no bloquejant, desentent-nos, o fent crides a començar de zero. De zero ja vam començar fa trenta anys, i ens hem oblidat que no cal deixar de construir, i ens equivoquem si no ho fem. Intentar imposar conviccions i idees a base de crits no és democràtic i pensar que redescobrim la democràcia és també d’ilusos o de desinformats.

Predicar al desert

És la sensació que és té quan segueixes veient segons quines notícies de la política: setmanes de mobilització, acampades, debat social, atenció dels mitjans, missatges llençats als polítics una vegada i una altra… i què passa? Crisi al Constitucional i algú fa alguna cosa positiva? Uns es tiren els trastos al cap dels altres, els de més enllà aprofiten per escombrar cap a casa

El missatge és molt senzill: posin-se a treballar constructivament, intentin resoldre els problemes que tenim, que no son pocs, treballin pel país, per la societat, pensin més enllà dels propers quatre anys o les properes eleccions, apartin els corruptes i castiguin-los i, sobretot, no s’intentin penjar medalles.

La societat ja els posarà les medalles que els calguin. Ara mateix, però, més que medalles el que els pengen son llufes. Vostès mateixos.

Església… crítica social?

M’assabento per les notícies de la controvèrsia entre l’arquebisbe de Canterbury i el Primer Ministre Cameron arrel de les crítiques del primer a les reformes del segon.

I em sobta, em sobta com des d’un estament com l’eclesiàstic es pugui fer una crítica tan social i concreta com la que ha fet l’arquebisbe Williams.

Per què? Per què on vivim es fa difícil pensar que l’Església pugui entrar en aquests temes (i no es que no cregui que no ho hagi de fer): l’Església, aquí, fa més crítica d’afers privats que no pas d’afers socials, es dedica més a la moral privada que no pas a la moral social.

Té una curiosa tendència a fer pública la seva visió de com haurien de conduir-se determinats afers de la vida privada, opinió que en l’estament oficial és majoritàriament conservadora: a fer judicis morals sobre el que és correcte socialment i el que no, sobre la vida i la mort, l’amor, la família i uns quants temes més d’àmbit estrictament personal. En canvi, es troba a faltar opinió sobre afers socials: no es diu res de la corrupció, dels problemes socials que provoca la crisi (atur, endeutament), dels problemes socials i econòmics que provocaran determinades retallades de despeses socials, no es busca un alineament, una obertura vers el gruix de la societat, una comprensió dels canvis i de les necessitats socials, no opina sobre la perversió d’un sistema que prima el benefici econòmic i ignora o usa a les persones; no es separa dels grups que l’han mantinguda durant anys i que ara semblen fer-la presonera d’opinions, com a poc, immobilistes.

És per tot això, pel biaix que jo tinc vers les autoritats eclesiàstiques d’aquí, que em sobta que un arquebisbe, cap d’una Església, pugui parlar així. I m’entristeix també que sigui aquesta la imatge que s’emporti la societat de l’Església, sabent que hi ha moltes persones i molts grups al seu mateix si, que treballen en aquests temes, que tenen opinions diferents i lluiten per elles, que hi ha un esperit de crítica i de millora, d’obertura i de cerca d’un missatge segurament més apropat a l’original.

Els millors també la caguen

Intentar buidar els acampats a la Plaça Catalunya perquè no hi hagi perill de cara a les celebracions del Barça dissabte no s’aguanta per enlloc. I quan s’ha fet de la manera que s’ha fet, les raons fluixes es transformen en excuses de mal pagador.
Hi havia (hi ha) d’altres maneres d’evitar problemes dissabte, separar els dos grups (si cal), i treure de la plaça materials perillosos com bombones. Segur.

Sembla que el govern dels millors no acaba d’encarar les coses tant bé com volien.

Desallotgem de males maneres la Plaça per netejar-la. Mala solució, excusa pitjor i mal calculada la reacció. Retallades al sector sanitari, no hi cèntims. No ho dubtem. Però tampoc no val l’excusa de que si els de Madrid ens passessin només el 5% del que ens deuen, ja no caldria retallar tant. Pilotes fora. Després tocarà també l’educació, pujar alguna taxa…

Però seguirem tenint peatges a l’ombra per les grans constructores (que surten caríssims i paguem entre tots, no només els usuaris directes), infrastructures no directament sol·licitades (això és, aeroports i estacions com aposta de futur, carreteres públiques al costat d’autopistes de peatge, per exemple), entitats financeres amb ajuda, compensacions a grans empreses que es deslocalitzen si no hi ha contraprestacions? Seguirem tenint mesures que no afavoreixin el traspàs a un sistema energètic més distribuït (vendre energia autoproduida a la xarxa), o seguirem amb un model encara centralitzat de grans centrals generadores i grans xarxes de distribució (parcs eòlics i solars de gran inversió), només assumible pel gran capital?

Assumiran també l’intent de recuperar tot el crèdit perdut de la classe política? Faran neteja, es deixaran de lluites caïnites i seran constructius? Ningú no espera una vareta màgica que resolgui els problemes d’avui per demà, però ens agradaria poder esperar un canvi en aquesta direcció. De tothom: dels millors i dels normals.

Acampades

I de què ens serviran les acampades? Idees inconnexes, discursos heterogenis, bones intencions, alguna idea fàcil… És un moviment apolític? No! És un moviment d’allò més polític, és clar. El que compta és que és apartidista, heus ací la diferència.

El que compta és que la gent es mou, surt al carrer, fa veure el seu descontent, salta de la xarxa al carrer, al món físic, on es veu. I d’aquí als mitjans de comunicació, i encara es fa més visible.

Potser no té gaire cos, fet i fet, només és una idea, que sembla simple: estem indignats, cansats de discursos buits, de polítiques contraposades, de cainisme entre partits, del cinisme i la barra d’alguns polítics que es creuen intocables, de l’apropiació, la tergiversació i l’embrutament de paraules i ideals, de la poca dignitat i de la nul·la honradesa d’alguns, d’omplir-se la boca amb un discurs mentre se’n practica un altre. Ho hem dit mil vegades, oi? Ara ho diem mil, deu mil, cent-mil veus alhora. I això és el que canvia.

I què en traurem, diumenge? Segurament no-res, perquè el sistema no permet gaires variacions i no permet reflectir alguns vots (potser si ho permetés canviaren molt les coses en alguns llocs: quanta gent aniria a votar si sabés que el seu vot en blanc és útil, per mostrar així la seva disconformitat?)

De tota manera, no és diumenge que s’haurà de notar el canvi. És a partir de diumenge, quan tot això ens ha de valer perquè la classe política ho entengui, i perquè nosaltres ho practiquem més sovint: hem de militar la nostra indignació i convertir-la en actitud, i buscar solucions que premiïn el bon govern i castiguin actituds aprofitades, eliminar el cinisme de la política i de la Justícia.

Tant de bò aquest sigui el pòsit que deixin les acampades, la llavor d’una actitud permanentment indignada amb tot allò que no sigui honest.