Els millors també la caguen

Intentar buidar els acampats a la Plaça Catalunya perquè no hi hagi perill de cara a les celebracions del Barça dissabte no s’aguanta per enlloc. I quan s’ha fet de la manera que s’ha fet, les raons fluixes es transformen en excuses de mal pagador.
Hi havia (hi ha) d’altres maneres d’evitar problemes dissabte, separar els dos grups (si cal), i treure de la plaça materials perillosos com bombones. Segur.

Sembla que el govern dels millors no acaba d’encarar les coses tant bé com volien.

Desallotgem de males maneres la Plaça per netejar-la. Mala solució, excusa pitjor i mal calculada la reacció. Retallades al sector sanitari, no hi cèntims. No ho dubtem. Però tampoc no val l’excusa de que si els de Madrid ens passessin només el 5% del que ens deuen, ja no caldria retallar tant. Pilotes fora. Després tocarà també l’educació, pujar alguna taxa…

Però seguirem tenint peatges a l’ombra per les grans constructores (que surten caríssims i paguem entre tots, no només els usuaris directes), infrastructures no directament sol·licitades (això és, aeroports i estacions com aposta de futur, carreteres públiques al costat d’autopistes de peatge, per exemple), entitats financeres amb ajuda, compensacions a grans empreses que es deslocalitzen si no hi ha contraprestacions? Seguirem tenint mesures que no afavoreixin el traspàs a un sistema energètic més distribuït (vendre energia autoproduida a la xarxa), o seguirem amb un model encara centralitzat de grans centrals generadores i grans xarxes de distribució (parcs eòlics i solars de gran inversió), només assumible pel gran capital?

Assumiran també l’intent de recuperar tot el crèdit perdut de la classe política? Faran neteja, es deixaran de lluites caïnites i seran constructius? Ningú no espera una vareta màgica que resolgui els problemes d’avui per demà, però ens agradaria poder esperar un canvi en aquesta direcció. De tothom: dels millors i dels normals.

Acampades

I de què ens serviran les acampades? Idees inconnexes, discursos heterogenis, bones intencions, alguna idea fàcil… És un moviment apolític? No! És un moviment d’allò més polític, és clar. El que compta és que és apartidista, heus ací la diferència.

El que compta és que la gent es mou, surt al carrer, fa veure el seu descontent, salta de la xarxa al carrer, al món físic, on es veu. I d’aquí als mitjans de comunicació, i encara es fa més visible.

Potser no té gaire cos, fet i fet, només és una idea, que sembla simple: estem indignats, cansats de discursos buits, de polítiques contraposades, de cainisme entre partits, del cinisme i la barra d’alguns polítics que es creuen intocables, de l’apropiació, la tergiversació i l’embrutament de paraules i ideals, de la poca dignitat i de la nul·la honradesa d’alguns, d’omplir-se la boca amb un discurs mentre se’n practica un altre. Ho hem dit mil vegades, oi? Ara ho diem mil, deu mil, cent-mil veus alhora. I això és el que canvia.

I què en traurem, diumenge? Segurament no-res, perquè el sistema no permet gaires variacions i no permet reflectir alguns vots (potser si ho permetés canviaren molt les coses en alguns llocs: quanta gent aniria a votar si sabés que el seu vot en blanc és útil, per mostrar així la seva disconformitat?)

De tota manera, no és diumenge que s’haurà de notar el canvi. És a partir de diumenge, quan tot això ens ha de valer perquè la classe política ho entengui, i perquè nosaltres ho practiquem més sovint: hem de militar la nostra indignació i convertir-la en actitud, i buscar solucions que premiïn el bon govern i castiguin actituds aprofitades, eliminar el cinisme de la política i de la Justícia.

Tant de bò aquest sigui el pòsit que deixin les acampades, la llavor d’una actitud permanentment indignada amb tot allò que no sigui honest.

Política 2.0

Molt interessant la xerrada d’ahir al TerrassanTweets de José Antonio Donaire, Ernest Benach i Xavier Tomàs sobre política 2.0: es pot veure en streaming, o llegir les cròniques al mateix TerrassanTweets, al aTerrassa.cat, a ègar.cat o seguint #tntw al twitter, on la conversa continua.

I què és això de política 2.0? Els ponents indicaven que encara no existeix, però potser això no és ben cert del tot: si que existeix: és mantenir un diàleg, escoltar, reflexionar, i tornar a dialogar. I després prendre decisions, però això ja és més 1.0, això no canvia.

El que si que ha canviat son les formes, i els mitjans: com bé varen explicar, no es tracta d’usar un model centrat en el polític: si tothom parla alhora amb un polític sobre mil temes diferents, no es podrà donar una solució satisfactòria a tothom, i potser tampoc no és el que es vol: el polític ha de solucionar temes globals (a través dels quals s’ajudi a la millora dels personals), però no fets puntuals, i usar un compte de twitter per fer peticions i esperar que te les contestin per la via ràpida (i si no criticar l’interpel·lat) o, d’altra banda, que el polític ho usi com un altaveu per a les seves idees en moments més o menys puntuals tampoc no aporta gaire…

Dit d’una altra manera: política 2.0 no és usar eines 2.0 per fer política 1.0.

Cal entendre el mitjà, la conversa, i en la xerrada es van donar algunes idees interessants i que tant de bò la gran majoria dels polítics acabin entenent i posant en marxa.

Crec recordar que va ser en Donaire qui va comentar que l’ús dels hashtags és una eina potentissima per escoltar i veure de què parla la gent: els hashtags surten espontàniament, per un acord popular tàcit, i serveixen per mantenir una o vàries converses sobre un mateix tema, i efectivament això permet molt fàcilment que el polític o els responsables de l’administració puguin veure què preocupa a la gent, de què es parla, orientar i ajudar, però no dirigir. I alhora permet una conversa més fluida, perquè no hi ha un únic node centralitzador: és distribuïda.

D’altra banda, un mitjà centrat en la conversa entre persones permet també descarregar protagonisme del polític-públic, i passar-lo més cap al polític-persona, tal com vam veure ahir: a poc a poc s’haurà (haurem?) d’anar aprenent a utilitzar aquests mitjans, a manegar els diferents perfils d’una persona en funció del moment en què parla: com a càrrec públic, com a particular…

Ahir al Bizarre no hi havia tres polítics donant un missatge, hi havia tres persones (de diferents partits) parlant sobre un tema en comú. Seria possible exportar, magnificar aquest esquema al conjunt dels polítics del nostre país? Aquest esquema més personal, aleshores, no ens portaria també a una redefinició dels partits (com en Benach va comentar, també) per transformar-se no tant en organitzacions jeràrquiques a alguna mena de xarxes de persones amb interessos comuns (i ganes de treballar, és clar)… Sóc conscient que tot això que dic es pot entendre com una visió una mica innocent del món de la política… però potser també aquí es podria aplicar aquesta etiqueta de política 2.0: nou mitjà, nou discurs, nova representació, nova implicació i responsabilitat. Tant dels polítics com dels ciutadans a peu: anant més enllà, no caldria una re-politització de la societat? Que tothom entengui que això ens afecta a tots i en tot moment?