La finalitat de la comunicació

Henry David Thoreau va escriure a “Walden o la vida als boscos” [1],[2]:

Els nostres invents solen ser joguines boniques que ens distreuen l’atenció sobre coses serioses. No són res més que mitjans millorats per arribar a un objectiu que no ho és, de millorat, a una fi a la qual és massa fàcil arribar, tal com les vies uneixen Boston amb Nova York. Tenim molta pressa per construir un telègraf magnètic de Maine fins a Texas, però pot ser que Maine i Texas no tinguin res important a dir-se. […] Com si l’objectiu principal fos parlar ràpid i no pas parlar amb sentit comú.

Reflecteix amb una precisió sorprenent el que passa en el món de la comunicació: nous dispositius, nous mitjans, nous canals… però és realment el que es diu interessant? No és una simple repetició d’allò sentit o de tòpics? Tenim tanta necessitat de comunicar i de parlar? I quan escoltem i pensem?

Ho va escriure al 1854 i encara és vàlid.

Desobediència civil i Església

Es pot confiar en algú que en un determinat moment et diu una cosa i una estona després et diu totalment el contrari, o que amb una mà et dóna una llepolia mentre amb l’altra et clava un mastegot?
Què en pensem, d’algú que es queixa que no li fan cas però que, quan parla, diu coses que ningú no entén o que estan fora de lloc? Algú li farà cas?

Aquesta és la situació de part de l’Església espanyola, que no sembla entendre el que és un estat aconfessional ni que hagi perdut el paper preponderant que havia tingut en la societat, que pretén erigir-se en defensor d’uns valors que proclama com universals però que exclouen tots aquells que no pensen com ells, que és capaç d’usar les mateixes eines que en altre moment o per part d’altres ha condemnat.

En aquest sentit, des de la Justícia i Pau en Joan Gómez ens proposa un passatemps d’allò més divertit i educatiu sobre desobediència civil i Església, i ens demana:

[…]si l’objecció es fa per motius sincers de consciència i no per partidisme cínic, es pot condemnar la desobediència quan persegueix objectius que no compartim i aprovar-la quan va a favor dels interessos propis? La legitimitat d’aquesta estratègia depèn de la seva finalitat? Per a defensar les nostres idees tot s’hi val?

Penso que la resposta ha de ser un no rotund: no val legitimar una estratègia en funció de si comulga o no amb els nostres interessos, el “però és que ara és diferent”, el buscar excuses (si es busquen) que s’agafin pels pèls… Si en un moment determinat s’han condemnat determinades accions, després no es pot actuar d’aquella manera, cal buscar d’altres camins, expressar el desacord d’una altra manera, si no no sembla més que l’enrabiada d’un nen petit.

D’altra banda, però, potser a l’Església li cal buscar més a fons: potser abans que canviar el contingut d’altres coses que no ens agraden hauriem de mirar dintre de casa.

Dues últimes notes:

  • Sempre és bò veure que, encara que la Església (organizació)digui una cosa, hi ha part de l’església (comunitat) que té el seu propi criteri, les seves idees, i que treballen per això, però amb respecte pels altres. Potser si l’Església es mira la seva base aquesta deixarà de minvar.
  • Parlo d’Església, però potser fóra més correcte parlar de determinada jerarquía de l’Església, o de la Conferència Episcopal Espanyola, directament.