Guerres d’aigua

Que en el futur esclataran conflictes per l’aigua sembla cosa més aviat certa, per ser un recurs cada vegada més preuat.

Però on passarà? Hom s’acostuma a imaginar problemes i confrontacions en zones desèrtiques o molt seques -l’aigua del Jordà (Israel-Jordània), l’alt Nil, zones d’Etiòpia, zones frontereres al golf de Guinea,…-, és a dir, traslladem conflictes ja existents en el temps, problemes que tenen a veure directament amb l’escassetat ja existent.

Però l’aigua (les zones amb aigua, les geleres, els cursos fluvials) seran zones cada vegada més preuades i problemàtiques:

  • Set: la necessitat d’aigua a les grans concentracions de població xines i índies està posant a prova els grans sistemes hídrics del riu Groc i del Ganges, per exemple, que alhora es veuen afectats per problemes de desgel a la seva zona de naixement, a l’Himàlaia; la mateixa necessitat d’aigua d’aquestes grans concentracions, la mala gestió de les xarxes de conducció d’aigua i l’abocament incontrolat de grans quantitats de residus enverinen i maten els rius, provocant alhora conflictes que poden ser interfronterers (què passa si Índia es “beu” l’aigua que acaba arribant al golf de Bengala? on van a parar els aiguamolls, d’on beu el país?)
  • Energia: els mateixos rius son font d’energia: l’electricitat d’origen hidràulic conforma una part gens petita del pastís energètic, i amb un món amb una necessitat creixent d’energia, amb un consum cada vegada més gran, les preses situades als cursos dels rius serveixen també per calmar la set insaciable d’electricitat d’indústria i població.
  • Conflictes interfrontereres: es pot fer servir l’aigua com un arma? Els russos han usat el gas com una eina de pressió sobre els seus veïns, inclosa la UE. Poden països situats al curs alt dels rius fer servir les seves preses (i el seu control sobre el flux del riu) com a pressió sobre veins situats més avall?
  • Els usos de l’aigua: Mentre al tercer món, sigui al camp o a les megalòpolis hi haurà (ja hi ha) una falta d’aigua endèmica, al primer món usem l’aigua per regar camps de golf, omplir piscines a les urbanitzacions o per conrear cultius de vegades subvencionats, de vegades excedents que col·loquem a altres mercats, de vegades que serveixen per alimentar la cabana de bestiar d’una alimentació humana excessivament basada en la carn, o, la última moda, en cultius per generar biocombustibles.

Tot plegat, on ens porta? A que els conflictes per l’aigua no seran els de dos països o grups lluitant pel control d’un riu, sino que seran conflictes a nivell regional, que afectaran les conques senceres dels rius, que vindran donats per diferents motius i que per tant requeriran diferents solucions, que no afectaran segurament només els directament implicats, sino també a tercers, perquè l’origen del problema podria ser que estigués a l’altra banda del món.

Diguem què has fet

Encertadíssim el canvi que proposa en David per saber qui som: no es tracta tant de saber qui ets (estudis, feines anteriors) sino què has fet: això em donarà una idea del que em pots aportar, de la teva vàlua, del que saps fer.

Quantes vegades no ens trobem amb gent amb uns currículums impressionants, una formació que sembla fora de sèrie, i que en realitat no tenen la més mínima iniciativa o ganes de treballar?

Els títols, les feines, poden donar una idea de per a què t’has preparat, però no de que realment sàpigues fer-ho. En canvi els teus fets si que parlen per tu.

Ho veurem aplicat als currículums, a la selecció de personal? Serà el món professional capaç de passar del rànking per punts de títols, feines i càrrecs a la avaluació d’algú per allò que ha fet, pels seus mèrits? És una meritocràcia desitjable com a escala de valors professionals?

Un sistema pervers

Ens estem tornant uns animals de consum: hem passat de comprar coses que necessitem a necessitar comprar coses.

No tinc clar com s’ha provocat el canvi, però si que és un sistema pervers: tota l’economia es basa en el consum, així que quan no n’hi ha, res no funciona. Això sembla normal, però no ho és tant quan aquest consum es basa en productes sobrevaluats o no necessaris, però que entren dintre de la roda del mercat i es converteixen en peces bàsiques de l’engranatge, sense les quals res no funciona.

Un parell d’exemples: la indústria de l’automòbil i la indústria del totxo. Tota la nostra societat es basa en la mobilitat i els desplaçaments, ja siguin laborals o de lleure, l’urbanisme i les comunicacions del país es basen i alhora promouen aquest model, es pot canviar ja? O només podem aspirar a una modificació de les fonts d’energia necessàries per mantenir-lo? Alhora, el sector de la construcció ha seguit i incrementat el seu ritme de producció, devorant territori i pujant moltíssim els preus, disfressant arguments (tot són vivendes d’alt stànding, avui dia) i aprofitant-se del moment.

S’invoca el lliure mercat i el govern es manté al marge, disfressa algunes coses o ajuda al sistema: plans renove de vehicles, vivendes socials pels que no poden accedir als cars preus de mercat. Mentrestant, alguns s’aprofiten i s’enriqueixen enormement gràcies a la situació, no volen sentir parlar de regulacions o de normatives.

Mentre el sistema fuig endavant, no hi ha problema: trampejant es va fent. Però arriba un moment en què un entrebanc ho fa saltar tot, i tot vol dir TOT: la interconnexió entre tots els actors és tal que no hi ha res que no quedi tocat, d’una manera o altra.

I aleshores les empreses es giren cap al govern: plans d’ajudes, tancaments, expedients de regulació d’ocupació… Els problemes afecten també a les indústries proveïdores, la taca s’estén: el que era un problema econòmic pot esdevenir un greu problema econòmic i social.

El govern ajuda a les empreses (quina altra cosa pot fer?): ofereix cèntims, proposa plans alternatius, disminueix la despesa i promou l’obra pública per mantenir ocupats els constructors… i demana als ciutadans consumir per generar ocupació.

Arribem al punt inicial: El sistema ens fa consumir, i hem de consumir per mantenir el sistema.

La finalitat de la comunicació

Henry David Thoreau va escriure a “Walden o la vida als boscos” [1],[2]:

Els nostres invents solen ser joguines boniques que ens distreuen l’atenció sobre coses serioses. No són res més que mitjans millorats per arribar a un objectiu que no ho és, de millorat, a una fi a la qual és massa fàcil arribar, tal com les vies uneixen Boston amb Nova York. Tenim molta pressa per construir un telègraf magnètic de Maine fins a Texas, però pot ser que Maine i Texas no tinguin res important a dir-se. […] Com si l’objectiu principal fos parlar ràpid i no pas parlar amb sentit comú.

Reflecteix amb una precisió sorprenent el que passa en el món de la comunicació: nous dispositius, nous mitjans, nous canals… però és realment el que es diu interessant? No és una simple repetició d’allò sentit o de tòpics? Tenim tanta necessitat de comunicar i de parlar? I quan escoltem i pensem?

Ho va escriure al 1854 i encara és vàlid.

Desobediència civil i Església

Es pot confiar en algú que en un determinat moment et diu una cosa i una estona després et diu totalment el contrari, o que amb una mà et dóna una llepolia mentre amb l’altra et clava un mastegot?
Què en pensem, d’algú que es queixa que no li fan cas però que, quan parla, diu coses que ningú no entén o que estan fora de lloc? Algú li farà cas?

Aquesta és la situació de part de l’Església espanyola, que no sembla entendre el que és un estat aconfessional ni que hagi perdut el paper preponderant que havia tingut en la societat, que pretén erigir-se en defensor d’uns valors que proclama com universals però que exclouen tots aquells que no pensen com ells, que és capaç d’usar les mateixes eines que en altre moment o per part d’altres ha condemnat.

En aquest sentit, des de la Justícia i Pau en Joan Gómez ens proposa un passatemps d’allò més divertit i educatiu sobre desobediència civil i Església, i ens demana:

[…]si l’objecció es fa per motius sincers de consciència i no per partidisme cínic, es pot condemnar la desobediència quan persegueix objectius que no compartim i aprovar-la quan va a favor dels interessos propis? La legitimitat d’aquesta estratègia depèn de la seva finalitat? Per a defensar les nostres idees tot s’hi val?

Penso que la resposta ha de ser un no rotund: no val legitimar una estratègia en funció de si comulga o no amb els nostres interessos, el “però és que ara és diferent”, el buscar excuses (si es busquen) que s’agafin pels pèls… Si en un moment determinat s’han condemnat determinades accions, després no es pot actuar d’aquella manera, cal buscar d’altres camins, expressar el desacord d’una altra manera, si no no sembla més que l’enrabiada d’un nen petit.

D’altra banda, però, potser a l’Església li cal buscar més a fons: potser abans que canviar el contingut d’altres coses que no ens agraden hauriem de mirar dintre de casa.

Dues últimes notes:

  • Sempre és bò veure que, encara que la Església (organizació)digui una cosa, hi ha part de l’església (comunitat) que té el seu propi criteri, les seves idees, i que treballen per això, però amb respecte pels altres. Potser si l’Església es mira la seva base aquesta deixarà de minvar.
  • Parlo d’Església, però potser fóra més correcte parlar de determinada jerarquía de l’Església, o de la Conferència Episcopal Espanyola, directament.