Mapes


Els mapes son molt més que una representació del món, una plasmació de la geografia que ens envolta. Sobre els mapes podem representar accidents geogràfics, però també fronteres, ciutats, llengües, aconteixements històrics, fluxes de població i influències: ens ajuden a entendre millor el que ens envolta.

Però com tota representació, són també una projecció: dibuixem un mapa d’una manera o d’una altra, i entendrem el món de maneres molt diferents. Des de les projeccions amb el pol sud a la part superior, a les diferents representacions en una superfície plana d’una superfície tridimensional, de l’intent de mostrar les distàncies reals a que el mapa càpiga bé en una fulla cuadrada, de la centralitat en Europa, en Amèrica o a l’Àsia, dels mapes antics sense Amèrica o amb Jerusalem al centre als mapes xinesos amb l’imperi del Mig al centre, tot respira una projecció d’una visió del món.

Representar-los de noves maneres ens apropa a realitats físiques molt llunyanes ideològicament, segons els moments històrics (Alaska a tocar de la URSS durant la Guerra Freda, la cerca desesperada del pas del Nord als segles XIX i XX (mireu el que es pot trigar de la costa del Pacífic a Europa anant per l’oceà Àrtic, Japó a tocar de la URSS, o Nova York a l’alçada del Mediterrani) o veiem com es reflecteixen les diferències entre territoris, les desigualtats, on les fronteres son permeables i on no ho son…

Dibuixem sobre un mapa també no només elements físics, posem-hi dades numèrica de forma gràfica, i ens sorprendrem també de la informació que trobarem: pintem sobre els carrers d’una ciutat el tràfic que hi circula posant-li alçada, veurem carrers altíssims i carrers en la foscor, observem els experiments que xarxes socials fan amb geolocalització sobre tweets i converses, o geolocalitzem també els tipus de compres per període, any, tipus de comprador… tot això fa sortir a la llum moltíssima informació que potser la intuïm, però que xoca veure-la confirmada.

Si, els mapes son unes poderoses eines de coneixement.

Però com tota eina, com tota projecció, poden també desfigurar allò que volen representar, voluntària o involuntàriament. Per exemple:

  • Les diferents projeccions de l’esfera terrestre en plà intenten minimitzar un error (projecció, distància), maximitzant-ne d’altres, cosa que pot dificultar la comprensió o portar-nos a errors en la interpretació de distàncies i superfícies (feu una bola, pinteu-hi un quadrat, i després intenteu posar-la en horitzontal, el quadrat és ara un trapezi).
  • La mateixa projecció dels mapes tendeix a posar els meridians en paralel als marges de la fulla, d’acord amb el pols del planeta, i el planeta gira d’est a oest, com bé sabem:

    I ara pensem en el debat sobre la racionalització d’horaris, quina hora hem de tenir… hem de tenir la mateixa hora de Berlín, que està bastant més a l’est? Si mirem el mapa no ho aclarirem, o no si mirem els mapes tradicionals, alineats amb els pols. Però l’eix de rotació de la Terra està inclinat, per tant, el Sol arriba també inclinat. Mirem ara l’horari d’hivern tenint això en compte:


    Ja té més sentit, oi?

Sí, els mapes ens informen i ens formen, ens instrueixen i ens influeixen, i poden modificar la nostra visió del món, fent-la més gran o empetitint-la. I és que a un mapa, com a tota obra intel·lectual, se li ha de conèixer l’entorn.

Sigui com sigui, son unes fascinants, belles i poderoses eines per ajudar a comprendre què som, on estem, i el que ens envolta.

La xarxa que ha crescut (i nosaltres també) (2a part)

La xarxa ja no és el que era, deia fa un dies, perquè nosaltres també hem canviat; volíem ser mumis, centrals d’idees i nexes de discussió, fluxos de dades continus, i ens hem acabat transformant en una presència mediatitzada i massificada en mil jardinets privats on entrem, diem o ensenyem alguna cosa i esperem el manà dels likes…

Però si la xarxa ha crescut i canviat, nosaltres també: la nostra disponibilitat de temps no és la mateixa, les preocupacions tampoc, les ocupacions tampoc. No sé vosaltres, però a mi em queden poc temps i, molt sovint, poques ganes d’investigar i provar noves coses: el degoteig constant de possibilitats i informacions no em deixa concentrar-me en una sola cosa. Ja no és només la informació que arriba per tot arreu i a tota hora, el consum immediat que no et deixa anar més enllà del titular si no vigiles: és la sobreexplotació de possibilitats, l’avenç continu i la sensació de no poder arribar a tot… perquè també hi ha moltes coses més que reclamen la teva atenció.

Sigui com sigui, idealitzem potser una xarxa que va ser, igual que idealitzem o recordem amb enyor quan teníem més temps?

O potser érem massa ambiciosos, fruit de la inexperiència: qui no ha volgut canviar el món, fer alguna cosa nova, trobar nous llocs? I la xarxa ens ho prometia, ens ho portava: construir un nou món, sense fronteres, cartografiar-lo i establir noves relacions. La conversa global.

Xarxes, converses.

Allò va ser una idea, i en idea va quedar. O potser és millor dir en ideal, inspirant a molts. I el que si que ens hem trobat és que la conversa global no és única: son moltes petites converses globals, interconnectades i relacionades, influenciant-se unes a altres, expandint idees, variant-les, construint-les.

Aquesta és la xarxa que no hem de perdre: els nostres fòrums particulars, les nostres discussions d’idees i xarxes particulars d’aprenentatge i influència, els nostres nodes d’informació i confiança.

No és només qüestió de visibilitat ni d’immediatesa, és seguir parlant, pensant i reflexionant al ritme que puguem o que ens marquem, no al que imposa una xarxa que ha crescut, que s’ha engegantit, tot i que encara conservi, empetitits per comparació, alguns dels espais inicials.

I si, com deia a l’anterior post, la xarxa actual és el món real i volem una xarxa diferent, potser ens toca recuperar la idea de canviar el món que ens envolta, cadascú en la seva mesura.

Refugiats

Refugiats. No paren d’arribar. I no pararan, mentre tinguin motius per fer-ho i l’esperança d’un lloc nou on anar.
I cada vegada menys sembla ser l’anhel d’una vida millor; malauradament, semblen simplificar-se els motius: és trobar un lloc on viure, on no et matin arbitrariament o visquis esclavitzat.

A “Qué pasa en los países de donde salen las personas que llegan a Europa?“, de Desalambre, periodisme i drets humans (via Perfil de twitter de Jesús M. Pérez), ho expliquen molt bé, i el mapa és claríssim. Venen de països desfets i destrossats, i passen per països també desfets.

Origens dels refugiats de la crisi d'estiu de 2015
Dues grans vies d’entrada: el sud i el sudest.

Al sud-est, venen de Siria, Irak i Afganistan, via Turquia. A Siria la guerra civil mata la gent, Occident (haurem de revisar aquest concepte algun dia) no fa res, directament, els russos i Iran ajuden el règim i l’Isis fa el que vol allà on pot. L’Irak ja fa anys que es dessagna després d’una ocupació i una reconstrucció irregular, igual que l’Afganistan. Llocs sense futur, en guerra, sense esperança i on la mort pot arribar de molts llocs.

I per on venen? Per mar des de Siria no és gaire probable, donat el control governamental de la costa (a Tartús hi ha una base naval russa), i per la distància fins Grècia. Passen com poden a Turquia i des d’allà fins a les illes gregues de la costa turca? I els turcs, què fan? Mirar cap a una altra banda, com quan l’Isis venia el petroli dels pous capturats (o els kurds lluitaven al costat de la frontera?

I al sud? Les pateres d’Argelia i Marroc han estat substituides per tot el tràfic humà que surt de Libia (o del territori que ocupaba). L’estat no hi és, i la guerra continua entre diferents faccions ha eliminat els antics controls, qualsevol cosa que suri és bona per portar gent al nord, que ja els recollirà algú. I vénen de països en guerra com Somalia, dictadures com Eritrea o matances com les de Boko Haram a Nigeria, les de Sudan a les zones de Darfur i Kordofan, o les del nord de Mali i Sud d’Algèria, o les poques perspectives de Senegal, Gambia o Bangladesh (recordeu que van canviar un seguit de territoris no fa gaire, oi? Segur que això facilita l’acabament del mur de la frontera i aïlla més el pais).

Venen i seguirant venint. I nosaltres també ho fariem. I ho hem fet.

Potser no està de més preguntar-nos si, vist que sembla que no tenim la voluntat d’arreglar els problemes i les situacions a l’origen, el mínim que hem de fer és ajudar-los al final, quan arriben. Perquè el cinisme, les quotes i els murs no arreglaran el problema.

La xarxa que ha crescut (i nosaltres també)

Ja fa temps que sabem que internet no és una ZTA i que els cartògrafs del nou món han donat pas al turisme de masses.

Mirant enrere, les discussions sobre les possibilitats que s’obrien, sobre la comunitat global i el trencament de les fronteres, els canvis polítics o les noves maneres d’empoderament, la renovació de la democràcia i els efectes sobre la política real (recordeu quan es parlava de flash-mobs)… tot això queda lluny.

El nou món virtual havia de portar també una economia molt més transnacional, més lligada al saber i als valors aportats, a la xarxa de cada persona o grup, i ens podien permetre emancipar-nos d’antigues estructures jerarquitzades, muntar empreses-xarxa col·laboratives sense una base territorial específica, movibles. Islas en la Red de Sterling ho avançava, i la xarxa ho possibilitava.

La meritocràcia i les discussions en línia, els projectes personals i la presència a la xarxa ens havien de permetre parlar de tu a tu amb els grans, fossim individus o petites empreses: el mite del garatge californià, arreu del món virtualitzat. N’hi ha que fins i tot ho van aconseguir.

Ens imaginàvem la nostra presència a la xarxa com una projecció d’idees i paraules, un flux continu de dades, pròpies i redireccionades, per parlar de tot allò que volíem representar, saber i aprendre. Havíem de ser nodes iguals d’una xarxa de coneixement, mumis de les nostres petites zones, i aprendre, redistribuir i actuar. La nostra projecció a la xarxa havia de ser un reflex d’allò que fèiem i dèiem, d’allò que creiem. Un primer creixement de planes personals que va donar lloc a blogs, agregadors, planetes, llistes de correu i intercanvi d’idees al voltant d’interessos comuns. Vida intel·lectual bullint, la personalitat de cada un i les seves idees, però sense posar el nom. Tu sense dir que ets tu.

Però això és mirant enrere. Vist ara, semblen els somnis d’una xarxa adolescent que es volia menjar el món, i canviar-lo. I com en tot adult, aquesta part il·lusionada existeix, i seguirà existint. Però no serà el motor principal.

La xarxa ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran i, com els adults, s’ha fet molt més complicada i més cínica.

La comunitat global s’ha fet més gran, si, però també més trencada, més plena de petits pous, petits jardins que intenten ser més verd que el del costat però no volen saber-ne res d’ells: comunitats no aïllades, però si tancades en els seus interessos.

L’economia no ha variat: en algunes formes, però no en el fons. Bitcoins, economia col·laborativa, bancs de temps i de saber… experiments i intents alternatius d’organització surten i es combinen, però el gran volum segueix sent el de grups empresarials que s’han fet amb el pastís i, si no l’han entès, l’han modificat fins a fer-lo al seu gust… convencent-nos pel camí.

La gran conversa global sembla tornar-se en una gran cridòria escampada, on cadascú utilitza tots els mitjans existents (i són molts) per expandir el seu missatge.

La nostra presència a la xarxa ha canviat: no mostrem com som, mostrem com volem ser, o com volem que ens vegin. Projectem la imatge que volem donar, no la que és, i no canviem nosaltres, sinó que donem forma a la projecció. Els llocs personals de cada un han passat a ser un espai llogat en diferents murals gegants, on cadascú de nosaltres, ben identificat, intenta posar la millor foto que té de si mateix, sigui a la feina o de vacances: hem passat de ser canals emissors/receptors d’informació (contribuir a la xarxa) a ser emissors d’imatges i sensacions calculades. Postureo.

I no, no és que no m’agradi la xarxa i el que s’hi troba: hi ha milers de llocs interessantíssims, milers d’opcions, persones, discussions, lectures, idees i propostes per tirar endavant… però el comú de la xarxa sembla pres moltes vegades per la informació de consum ràpid, pel ji-ji-ja-ja, per la repetició i la no-reflexió, talment com el món real.

Potser aquest és truc: la xarxa de fa uns anys era un món virtual; la xarxa actual és, senzillament, el món real.

(Toca potser, per un altre post, la segona part del títol: i nosaltres amb ella… perquè nosaltres -i el que esperàvem, feiem i fem- també hem canviat durant aquests anys)

Privacitat i controls no garantiran la llibertat

Torna a planar sobre nosaltres les retallades de llibertat en nom de la nostra mateixa llibertat i seguretat.

Poques hores després de la manifestació de París, es demana revisar Schengen, crear més llistes i més registres i fins i tot Cameron planteja la burrada de prohibir el xifrat en les comunicacions.

Totes aquestes mesures i declaracions fan plantejar-se molt seriosament on viuen o què pretenen aquells que ens governen i a qui votem. Si la fotografia de la capçalera política de la manifestació, separada de la manifestació real, és d’una claredat encomiable (per més que s’entengui que hi ha d’haver unes mesures de seguretat), les propostes posteriors encara fan més gran aquesta divisió, i fan dubtar molt de qui les diuen.

Més controls i més seguretat, diuen. Però d’on sortiran els cèntims per aquesta seguretat? I serà efectiva? Perquè no mirem d’on van sortir els terroristes, fills d’Europa? No seria millor invertir en educació, en que no hi hagi guetos i en donar més oportunitats a tothom? Molts, si no la gran majoria dels extremismes, es nodreixen de persones desesperades, sense futur, a qui se’ls dóna un objectiu.

Prohibim el xifrat? Clar. I deixem que qui no el tingui prohibit en faci ús, en d’altres països, i aixequem barreres artificials a Internet per poder-ho controlar: segueix molestant, o desorientant, que la xarxa encara pugui ser una ZTA de vegades. Oblidem també doncs que, quan volen, com va demostrar Snowden, ja tenen eines molt potents per desxifrar, i que les metadades associades als missatges no van xifrades. Però prohibir el xifrat abaratiria el control i el seguiment, això és cert… tot i que quan parlem de prohibir, ho fem de cara a la ciutadana, entenc: els cossos i forces de seguretat de l’estat (dels estats) sí que tindran aquest privilegi, segurament. I sí, ara vivim en estats democràtics, i no hem de témer res, fins que mirem com avança el Front Nacional o Alba Daurada, sense anar gaire lluny.

No es pot ni restringir llibertats ni atacar la privacitat ni els drets personals en nom d’una suposada seguretat. No podem permetre que es faci contravenint allò que es diu defendre, no podem deixar terroritzar-nos. Anar per aquest camí seria, precisament, atacar la llibertat de premsa, d’opinió i d’expressió que significa “Charlie Hebdo”: el simple fet de proposar aquestes mesures no es pot agafar ni amb ironia, de tant mal gust que és la broma.