De l’objecte nòmada al servei encadenat

El 2004 Apple comprèn que el benefici està en la venda de l’objecte nòmada i no en la de les dades que hi circulen, que han de ser bàsicament gratuïtes […]

Jacques Attali. Breu història del futur. (Ara Llibres, 2007, pàg. 95)

La cita i el llibre tenen uns anys, no gaires, i el temps l’ha desdit: en treure el 2007 l’Iphone el mateix Apple acabarà veient que el negoci no està en l’objecte, sinó en les dades. Per Apple, l’objecte és un mitjà d’accés a les dades (siguin llegides, escoltades o visionades: la informació com a servei de consum, de subscripció), la diferència d’Apple és que ha sabut lligar aquest consum de dades amb una experiència exclusiva (i la cuida: intenteu publicar alguna aplicació sense un mínim de qualitat a l’Apple Store).

Però tot canvia ràpid, molt ràpid: si el 2007 encara podíem parlar d’una societat nòmada lligada a un nou continent (Internet) per descobrir, tot el que es podia imaginar en aquells moments s’ha capgirat. Seguint amb la imatge de la descoberta, aquesta pot haver estat la colonització de tot un continent més ràpida per la història per part de les noves companyies de les Índies que, seguint el model de les dels segle XVIII, s’han fet immensament riques i distribueixen el territori com els plau.

Votació electrònica de codi obert

Imatge d'un vot en un ordinador

La DARPA començarà a desenvolupar un nou sistema de vot electrònic, i les bases pinten molt bé: en comptes de ser un sistema tancat, amb la seguretat proporcionada pel secretisme de la solució, aquest es pretén que sigui de codi obert, i testejat de manera oberta també.

La robustesa del sistema recaurà, doncs, en la pròpia comunitat, en la compartició del coneixement i la exposició pública de debilitats i millores aplicades.

El sistema que es vol implementar, a més, no sembla ser una solució comercial, sinó una tecnologia a compartir, les especificacions d’un sistema que tercers poden adoptar en sistemes, ara sí, comercials.

Que la DARPA, una agència militar dissenyi un sistema d’aquest tipus, i el dissenyi d’aquesta manera, no ens ha d’estranyar. Les notícies sobre possibles ingerències en sistemes de vot electrònic, els fraus amb màquines de votar, la por a les fake news i les intoxicacions informatives (el desgast de la trama russa a les últimes eleccions, el Brexit, Cambridge Analytica, bots amb perfils falsos a Twitter i Facebook…), la traçabilitat a la xarxa… tot això son, des d’una òptica de defensa del govern, atacs al cor del mateix: el sistema de votació i la seva fiabilitat. D’aquí que es pugui arribar a entendre com una qüestió de seguretat nacional el disposar d’un sistema fiable i robust de vot electrònic.

I que la DARPA, la creadora d’Internet, hi sigui al darrere fent-ho amb unes bases similars a com es va crear Internet, sembla també una garantia.

Tapant el silenci amb soroll digital

Soroll Digital tipus F (Motion Graphics)Cada vegada ens costa més els silenci. La continua recepció d’informació i soroll fa que ens hi haguem acostumat de tal manera que acabem necessitant tot aquest entorn: omplim el silenci amb soroll digital:

digital “noise” is used to fill the “silent” moments in people’s lives both literally and figurativel

Sembla fins i tot que no només l’omplim, sinó que hi lluitem: posem la ràdio, la tele, spotify o el que calgui per tenir un soroll de fons, alguna companyia, perquè ens costa estar sols amb nosaltres mateixos.

I això ho fem també quan comprovem els mòbils o el correu, o tenim oberta la pestanya d’algun canal social o de notícies: estem abocats a la novetat, a la immediatesa, a la entrada continua d’informació que descartem perquè n’ha d’entrar més, un soroll de fons informatiu similar al soroll de fons que hem de posar a casa.

S’ha de fer una parada de tant en tant i reflexionar, tancar els crits de sirena de les distraccions i omplir el silenci amb nosaltres mateixos.

De l’economia colaborativa a la jeta individual

enllaços d'economia col·laborativa

Que AirBnB ja no és un servei entre particulars està claríssim per tothom, i que espavilats, màfies, cara-dures (re-llogaters i propietaris que redescobreixen la oportunitat perduda) i demés s’hi han pujat al carro, també. Si pel camí pugen els preus del lloguer, fem fora a la gent d’on han viscut sempre i convertim les ciutats i pobles més “vendibles” en parcs temàtics, doncs què hi farem, és el progrés.

Tres quarts passa amb Uber i el servei de taxi, on també uns quants s’hi han professionalitzat i això ha provocat les ja famoses protestes dels taxistes… encara que aquí també hi ha molta lectura a fer de com reaccionen (millores del servei? apps? vagues, bloqueigs?)

Ep, i les que sempre acostumen a rebre son AirBnb i Uber per ser potser les més visibles i internacionals, però qui no ha fet una cerca a Wallapop i s’ha trobat (oh, casualitat!) coses a zero euros, les primeres a la llista, que resulta que son publicitat encoberta? Què passarà quan en entorns urbans la gent no compri tants cotxes, i en segueixi usant, però a mode de servei? No està tant lluny, i l’entorn tecnològic ho permetrà (algú pensava en la música com a servei fa anys?)

L’èxit de les mateixes plataformes que han fet possible el boom de l’economia col·laborativa fa que tothom vulgui pujar al carro i tenir una part del pastís, sense mirar gaire més enllà. Què cal fer, doncs? Matar al missatger? Legislar contra AirBnb i similars? (que dit sia de pas, no té una postura gaire clara de defensa de la societat, diguem que mira el seu negoci, s’escuda en ser mitjancer, i als altres que els bombin)

O millor regulem tot aquest tipus de transaccions? I no parlo d’impostos per activitat econòmica, sinó de la seguretat tant per als clients com per a qui ofereix el servei, establir unes mínimes condicions i regular pràctiques fraudulentes i fer co-responsable, també, al mitjancer (o no obté cap benefici, aquest?)

Marc Vidal ho deixa bastant clar:

El error de llamar economía compartida a algo que no lo es, es probablemente es parte del origen del problema. En todo caso son plataformas que reducen aspectos que hasta ahora eran determinantes en la cadena de valor y que eliminan en la práctica intermediarios. Y lo pueden hacer porque la transacción se produce en un lugar llamado ‘Internet’. Pensar que lo que pasa en la red requiere de una legalidad calcada a lo que pasa en el mundo físico es de aurora boreal.

[…]

Ni los que se benefician mucho de esas plataformas ni los que sufren su competencia son ecuánimes. No lo son por intereses creados.

Cal valorar tota la situació, no només des del punt de vista econòmic (perquè va més enllà) i prendre mesures, o quan ja no tinguem un teixit social a la societat o haguem perdut drets de treballadors pel camí (via autoocupació, flexibilitat, disponibilitat total,etc.) serà molt difícil arreglar-ho.

Lluitar a nivell local contra serveis globals o contra el que és fàcil i sembla barat per tothom és molt difícil… però deixaràn de visitar-nos o deixarem d’usar els serveis perquè es regulin?

Cinc idees a partir d’un mapa

Serendípia. Fullejant, em trobo unes quantes perles en una entrevista a Jaume Miranda: parla principalment de mapes i territori, però hi ha alguns pensaments interessants:

Ja sap que quan passa alguna desgràcia els polítics diuen que s’han de prendre mesures. Si hem de prendre mesures és potser perquè no hi havia un bon projecte. Fer un bon projecte costa. Per això els fem tan de pressa, i després triguem el doble a fer les coses. I si la dimensió de la catàstrofe és molt gran, se socialitza i catàstrofe per a tots.

I és que la pressa, la obtenció de resultats immediats i la visió de rendiment econòmic i no social, fan més mal del que pot semblar a curt termini. Però la culpa no és només dels polítics, perquè els canvis no son cosa d’un dia.

Ara tot és digital. Fem uns mapes més metàl·lics, en el sentit de poc artístics. No veurà aquestes meravelles del dibuix i del disseny. Abans el mapa tenia un punt artístic, i ara ha baixat moltíssim. I ha crescut la precisió.

Si, segurament s’ha perdut el punt artístic, però no per la tecnologia només: la industrialització i la estandardització que les acompanya els treuen temps de factura, personalització, ànima si voleu. I això es nota en el resultat. Però la tecnologia no es més que una altra eina, ben usada també permet crear bons mapes, personalitzats, artesanals en algun sentit.

La galàxia Gutenberg no morirà davant la galàxia NewmanNeumann. Un mapa de paper té un format més gran que una pantalla, per exemple. És més extensible, i vostè té una visió periscòpica més gran. És plegable, recollible. En una pantalla no es pot aprendre res, i això és una opinió. Es pot informar el que vulgui, llegir el que vulgui, però el coneixement ve per una via analògica. És que el món l’hem digitalitzat, però és analògic. Això no vol dir que el que és digital no sigui fantàstic ni s’hagi de deixar d’utilitzar, però l’esperit humà no està sent substituït per un de calculador.

I tant! La galàxia Neumann complementarà i ampliarà la galàxia Gutenberg, li donarà nous llenguatges i possibilitats, però no la farà desaparèixer: cada mitjà té les seves possibilitats, els seus usos i moments. I el que diu de la visió periscòpica és aplicable a un llibre de paper: quan llegeixes, el gruix, el tacte, les planes llegides i per llegir donen una informació que una pantalla, ara per ara, no la dóna. Canviarà això en el futur? Potser. Però l’objecte no deixarà d’existir.

[…]des de fa uns 10 anys hi ha un sentiment clar que abans d’ocupar més territori hem d’aprofitar el que tenim. Una de les raons és que tenim molta capacitat instal·lada i poca d’utilitzada, en un país petit i amb una orografia especialment complicada per la infraestructura en general. Tot es caríssim de fer, aquí.

Caldrà que apliquem les tres RRR (reduir, reutilitzar, reciclar) que ensenyem als nens al concepte de país? Aquí aplica el primer pensament, el de projectar bé. Mirar si en tenim prou, no sobreprojectar ni construir coses que després no usem o no podem mantenir, valorar la necessitat. No és el que un fa a casa?

Els mapes del futur ja són aquí, i són mapes en pantalles digitals. La tridimensionalitat és aquí, i l’altíssima resolució, també. No és el metre i el decímetre, estem en centímetres. Aquest estiu hem sobrevolat Barcelona amb una aproximació de set centímetres i mig. La multiespectralitat també és aquí, o sigui, no només el que veiem, sinó una part molt més ampla de l’espectre. Els sensors actius i passius, radars i radiòmetres. Tota una sèrie d’instrumentació per a la mesura del territori.

El futur ja és aquí, es crea i es reinventa cada dia, l’usem i no ens n’adonem. Però tenim unes possibilitats de futur amb uns pensaments (socials, econòmics i polítics) antics, aquí és on ens queda molta feina per fer.