Refugiats

Refugiats. No paren d’arribar. I no pararan, mentre tinguin motius per fer-ho i l’esperança d’un lloc nou on anar.
I cada vegada menys sembla ser l’anhel d’una vida millor; malauradament, semblen simplificar-se els motius: és trobar un lloc on viure, on no et matin arbitrariament o visquis esclavitzat.

A “Qué pasa en los países de donde salen las personas que llegan a Europa?“, de Desalambre, periodisme i drets humans (via Perfil de twitter de Jesús M. Pérez), ho expliquen molt bé, i el mapa és claríssim. Venen de països desfets i destrossats, i passen per països també desfets.

Origens dels refugiats de la crisi d'estiu de 2015
Dues grans vies d’entrada: el sud i el sudest.

Al sud-est, venen de Siria, Irak i Afganistan, via Turquia. A Siria la guerra civil mata la gent, Occident (haurem de revisar aquest concepte algun dia) no fa res, directament, els russos i Iran ajuden el règim i l’Isis fa el que vol allà on pot. L’Irak ja fa anys que es dessagna després d’una ocupació i una reconstrucció irregular, igual que l’Afganistan. Llocs sense futur, en guerra, sense esperança i on la mort pot arribar de molts llocs.

I per on venen? Per mar des de Siria no és gaire probable, donat el control governamental de la costa (a Tartús hi ha una base naval russa), i per la distància fins Grècia. Passen com poden a Turquia i des d’allà fins a les illes gregues de la costa turca? I els turcs, què fan? Mirar cap a una altra banda, com quan l’Isis venia el petroli dels pous capturats (o els kurds lluitaven al costat de la frontera?

I al sud? Les pateres d’Argelia i Marroc han estat substituides per tot el tràfic humà que surt de Libia (o del territori que ocupaba). L’estat no hi és, i la guerra continua entre diferents faccions ha eliminat els antics controls, qualsevol cosa que suri és bona per portar gent al nord, que ja els recollirà algú. I vénen de països en guerra com Somalia, dictadures com Eritrea o matances com les de Boko Haram a Nigeria, les de Sudan a les zones de Darfur i Kordofan, o les del nord de Mali i Sud d’Algèria, o les poques perspectives de Senegal, Gambia o Bangladesh (recordeu que van canviar un seguit de territoris no fa gaire, oi? Segur que això facilita l’acabament del mur de la frontera i aïlla més el pais).

Venen i seguirant venint. I nosaltres també ho fariem. I ho hem fet.

Potser no està de més preguntar-nos si, vist que sembla que no tenim la voluntat d’arreglar els problemes i les situacions a l’origen, el mínim que hem de fer és ajudar-los al final, quan arriben. Perquè el cinisme, les quotes i els murs no arreglaran el problema.

La xarxa que ha crescut (i nosaltres també)

Ja fa temps que sabem que internet no és una ZTA i que els cartògrafs del nou món han donat pas al turisme de masses.

Mirant enrere, les discussions sobre les possibilitats que s’obrien, sobre la comunitat global i el trencament de les fronteres, els canvis polítics o les noves maneres d’empoderament, la renovació de la democràcia i els efectes sobre la política real (recordeu quan es parlava de flash-mobs)… tot això queda lluny.

El nou món virtual havia de portar també una economia molt més transnacional, més lligada al saber i als valors aportats, a la xarxa de cada persona o grup, i ens podien permetre emancipar-nos d’antigues estructures jerarquitzades, muntar empreses-xarxa col·laboratives sense una base territorial específica, movibles. Islas en la Red de Sterling ho avançava, i la xarxa ho possibilitava.

La meritocràcia i les discussions en línia, els projectes personals i la presència a la xarxa ens havien de permetre parlar de tu a tu amb els grans, fossim individus o petites empreses: el mite del garatge californià, arreu del món virtualitzat. N’hi ha que fins i tot ho van aconseguir.

Ens imaginàvem la nostra presència a la xarxa com una projecció d’idees i paraules, un flux continu de dades, pròpies i redireccionades, per parlar de tot allò que volíem representar, saber i aprendre. Havíem de ser nodes iguals d’una xarxa de coneixement, mumis de les nostres petites zones, i aprendre, redistribuir i actuar. La nostra projecció a la xarxa havia de ser un reflex d’allò que fèiem i dèiem, d’allò que creiem. Un primer creixement de planes personals que va donar lloc a blogs, agregadors, planetes, llistes de correu i intercanvi d’idees al voltant d’interessos comuns. Vida intel·lectual bullint, la personalitat de cada un i les seves idees, però sense posar el nom. Tu sense dir que ets tu.

Però això és mirant enrere. Vist ara, semblen els somnis d’una xarxa adolescent que es volia menjar el món, i canviar-lo. I com en tot adult, aquesta part il·lusionada existeix, i seguirà existint. Però no serà el motor principal.

La xarxa ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran i, com els adults, s’ha fet molt més complicada i més cínica.

La comunitat global s’ha fet més gran, si, però també més trencada, més plena de petits pous, petits jardins que intenten ser més verd que el del costat però no volen saber-ne res d’ells: comunitats no aïllades, però si tancades en els seus interessos.

L’economia no ha variat: en algunes formes, però no en el fons. Bitcoins, economia col·laborativa, bancs de temps i de saber… experiments i intents alternatius d’organització surten i es combinen, però el gran volum segueix sent el de grups empresarials que s’han fet amb el pastís i, si no l’han entès, l’han modificat fins a fer-lo al seu gust… convencent-nos pel camí.

La gran conversa global sembla tornar-se en una gran cridòria escampada, on cadascú utilitza tots els mitjans existents (i són molts) per expandir el seu missatge.

La nostra presència a la xarxa ha canviat: no mostrem com som, mostrem com volem ser, o com volem que ens vegin. Projectem la imatge que volem donar, no la que és, i no canviem nosaltres, sinó que donem forma a la projecció. Els llocs personals de cada un han passat a ser un espai llogat en diferents murals gegants, on cadascú de nosaltres, ben identificat, intenta posar la millor foto que té de si mateix, sigui a la feina o de vacances: hem passat de ser canals emissors/receptors d’informació (contribuir a la xarxa) a ser emissors d’imatges i sensacions calculades. Postureo.

I no, no és que no m’agradi la xarxa i el que s’hi troba: hi ha milers de llocs interessantíssims, milers d’opcions, persones, discussions, lectures, idees i propostes per tirar endavant… però el comú de la xarxa sembla pres moltes vegades per la informació de consum ràpid, pel ji-ji-ja-ja, per la repetició i la no-reflexió, talment com el món real.

Potser aquest és truc: la xarxa de fa uns anys era un món virtual; la xarxa actual és, senzillament, el món real.

(Toca potser, per un altre post, la segona part del títol: i nosaltres amb ella… perquè nosaltres -i el que esperàvem, feiem i fem- també hem canviat durant aquests anys)

Privacitat i controls no garantiran la llibertat

Torna a planar sobre nosaltres les retallades de llibertat en nom de la nostra mateixa llibertat i seguretat.

Poques hores després de la manifestació de París, es demana revisar Schengen, crear més llistes i més registres i fins i tot Cameron planteja la burrada de prohibir el xifrat en les comunicacions.

Totes aquestes mesures i declaracions fan plantejar-se molt seriosament on viuen o què pretenen aquells que ens governen i a qui votem. Si la fotografia de la capçalera política de la manifestació, separada de la manifestació real, és d’una claredat encomiable (per més que s’entengui que hi ha d’haver unes mesures de seguretat), les propostes posteriors encara fan més gran aquesta divisió, i fan dubtar molt de qui les diuen.

Més controls i més seguretat, diuen. Però d’on sortiran els cèntims per aquesta seguretat? I serà efectiva? Perquè no mirem d’on van sortir els terroristes, fills d’Europa? No seria millor invertir en educació, en que no hi hagi guetos i en donar més oportunitats a tothom? Molts, si no la gran majoria dels extremismes, es nodreixen de persones desesperades, sense futur, a qui se’ls dóna un objectiu.

Prohibim el xifrat? Clar. I deixem que qui no el tingui prohibit en faci ús, en d’altres països, i aixequem barreres artificials a Internet per poder-ho controlar: segueix molestant, o desorientant, que la xarxa encara pugui ser una ZTA de vegades. Oblidem també doncs que, quan volen, com va demostrar Snowden, ja tenen eines molt potents per desxifrar, i que les metadades associades als missatges no van xifrades. Però prohibir el xifrat abaratiria el control i el seguiment, això és cert… tot i que quan parlem de prohibir, ho fem de cara a la ciutadana, entenc: els cossos i forces de seguretat de l’estat (dels estats) sí que tindran aquest privilegi, segurament. I sí, ara vivim en estats democràtics, i no hem de témer res, fins que mirem com avança el Front Nacional o Alba Daurada, sense anar gaire lluny.

No es pot ni restringir llibertats ni atacar la privacitat ni els drets personals en nom d’una suposada seguretat. No podem permetre que es faci contravenint allò que es diu defendre, no podem deixar terroritzar-nos. Anar per aquest camí seria, precisament, atacar la llibertat de premsa, d’opinió i d’expressió que significa “Charlie Hebdo”: el simple fet de proposar aquestes mesures no es pot agafar ni amb ironia, de tant mal gust que és la broma.

Podemos i el canvi social

Que el sistema polític espanyol fa aigües és una obvietat. Que cal renovar-lo, també. Que cal fer fora aquells que porten segles acampats sobre l’Estat, com va dir Azaña, està fora de dubte.

Com fer-ho? Això ja és una altra cosa. I renovar tot el sistema, guanyar la confiança, fer que tothom sent sent-hi part i hi participi, és feina de llarga durada, és un canvi de mentalitat no només de les elits polítiques, si no de la base social, del corpus empresarial i del conjunt intel·lectual de tot un país.

Hi ha sempre un moment en tot procés en què una gota fa vessar el got, en què tot allò que s’anava aguantant ja no es pot o no es vol aguantar més i a partir d’aquell punt els aconteixements semblen precipitar-se.

A nivell polític espanyol qui està donant aquesta volta és Podemos, que recull el descontent i dóna veu a tot allò que pensa i diu la gent, i que sembla estar guanyant la batalla mediàtica i la intenció de vot de gran part de la població.

Pot Podemos ser l’artífex d”aquest canvi? Pot iniciar i mantenir en el temps la renovació de tota una societat? I “el poble”, serem capaços de fer aquest canvi i no pensar i carregar contra una “casta” (aprofitada i real, sens dubte), i fer-nos co-responsables quan ens toqui (i per tant, eliminar, per pròpia decisió, molts vicis públicament mal vistos però de domini comú: a veure si em donen una ajudeta, si puc cobrar l’atur, si no haig de pagar aquest impost o l’altre – altra cosa és que el govern s’hagi convertit, moltes vegades, en una mena de corsari a favor d’ell mateix amb segons quins impostos, o que sigui un mer mitjançer que s’aprofita sense afegir valor).

Tres articles per reflexionar una mica sobre la nova formació:

Open Data públic i privat

L’Open Data té un gran potencial de beneficis tant econòmics com socials, encara que actualment no acabi d’arrencar.

La seva potència rau en la possibilitat de generar informació i coneixement, però per això s’han de tenir totes les dades: si volem que l’Open Data sigui molt més profitós del que és hauríem d’aconseguir que els únics que ofereixen dades en obert no siguin les administracions o els ens públics com a norma més habitual.

La combinació de dades de domini públic de les administracions amb dades d’empreses d’alguns sectors d’interès públic (energia, salut, educació, construcció, transport o finances, per exemple) podria ajudar a entendre molt més bé el funcionament de la societat, de les necessitats i fluxos econòmics, i a generar moltes més oportunitats de negoci: creuar dades de població amb estadístiques mèdiques, indicadors socio-econòmics amb dades de transport o atur, desplaçaments per hores i distribucions geogràfiques, per posar algun exemple, pot ajudar no només a preveure necessitats d’actuació i inversió de recursos públics, sinó a generar noves oportunitats de negoci o fins i tot a revisar si s’estan fent correctament inversions i planificacions, és a dir, la gestió de la cosa pública.

Així, una implicació dels diferents actors que gestionen dades (les nostres dades) amb l’Open Data comporta directament una millora de la transparència i del govern i un major control del que es fa amb la nostra informació (o com a mínim, la possibilitat d’un major control).

Temps doncs de començar a pensar en què no només l’administració obri les seves dades, sinó també que ho facin les empreses.